Des de fa ja gairebé un any un grup d’organitzacions de la societat civil i xarxes d’activistes duen a terme una campanya de pressió, així com de conscienciació, per intentar aconseguir un canvi en l’estructura legal sobre la qual s’assenten les cadenes de subministrament d’aliments a escala europea. Sota el lema Supply Change Campaing Make Supermarkets Fair!, les organitzacions que treballen en la campanya volen visibilitzar les condicions de treball injustes i d’explotació a les quals estan sotmeses les treballadores del sud global, sumades als impactes que tenen sobre el medi ambient les tècniques de producció que utilitzen les empreses transnacionals de l’alimentació. L’objectiu és aconseguir canvis en les legislacions nacionals tant als països del Sud com als del Nord, modificacions al marc legal de la Unió Europea (UE) i pressionar a les grans cadenes de supermercats europeus perquè respectin els drets laborals i medi ambientals i es responsabilitzin dels seus impactes en tota la cadena de subministrament d’aliments.
Abús del poder de compra
Tan sols set cadenes de gran distribució controlen a onze països europeus més del 70% del mercat de venda al detall d’alimentació. A l’Estat Espanyol les dades no són molt diferents com denunciava la Campanya No et mengis el món fa poc més de tres anys. Només cinc grans cadenes controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es comercialitzen sumant un total del 55% de la quota de mercat: Carrefour controla un 23,7% de la quota, Mercadona 16%, Eroski un 7,4%, Alcampo un 6,1% i el Corte Inglés un 2,3%. A més, si sumarem a aquests la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra a l’engròs (Euromadi i IFA/1), arribem a la conclusió que només set empreses controlen el 75% de la distribució d’aliments.
En un sistema econòmic com l’actual, basat en la deslocalització de la producció, la principal font de productes per als supermercats s’obté a través de les grans explotacions agràries del Sud. Això s’aconsegueix mitjançant la intermediació de les empreses transnacionals de l’agronegoci i només indirectament a través de les petites productores locals. Així doncs, gran part de la petita agricultura és exclosa de les cadenes de subministrament d’alimentació.
En xifres de l’Organització Internacional del Treball (OIT) i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) el sector de l’agricultura dóna feina a mil milions de persones a tot el món, les quals representen el 35% de la força de treball mundial. Tot i així, el 80% de les persones que pateixen fam són camperoles. D’entre elles, 450 milions de dones i homes són camperoles assalariades i en molts països al voltant del 60% d’aquestes treballadores pateixen pobresa. A més, és un dels tres sectors on les condicions laborals són de les més perilloses: baixos salaris, treball forçat i treball infantil, zones de treball insegures i manca de treball. De les 335.000 morts en el lloc de treball que se succeeixen cada any, 170.000 d’elles són atribuïdes a treballadores de l’agricultura. Pel que fa al treball infantil, el 53% dels 215 milions de menors que treballen ho fan en aquest sector.
Existeixen diversos mecanismes de pressió que els supermercats utilitzen contra les seves treballadores. D’una banda trobem la cada vegada més estesa compra conjunta internacional, de l’altra, el gran poder de compra que de per sí ja tenen les grans cadenes de distribució. Ambdues estratègies tenen com a resultat el sotmetiment dels i les productores. Les petites explotacions no denuncien les pràctiques de comerç injust per por a perdre el principal client que tenen si es decideixen a parlar.
Segons una enquesta europea duta a terme el 2011, el 96% dels participants va declarar haver estat objecte de pràctiques de comerç injust almenys una vegada, un 87% va dir que no es plantejaria prendre accions legals contra un client que dugui a terme aquestes males pràctiques i un 65% va declarar no haver posat remei als abusos comercials per por de les represàlies. Les pràctiques més comunes inclouen retards en el pagament, llistes negres i amenaces de no tornar a contractar un proveïdor que rebutja treballar per preus més baixos. A més, l’exigència d’una garantia incondicional del subministrament, així com requeriments de recompra, forçar que els preus siguin més baixos que els costos de producció i normes estètiques d’alta qualitat sobre els productes que venen, són pràctiques esteses en el sector.
Tot i així, el marc regulador per a la competència de la UE reforça aquesta asimetria de poder entre els supermercats i les proveïdores. Les autoritats de la competència reconeixen el poder de compra dels grans supermercats, la seva naturalesa oligopòlica i la seva capacitat potencial de posar en perill la viabilitat i la supervivència econòmica de les persones productores que operen en la cadena de subministrament.
No obstant això, les autoritats no consideren aquest poder com una amenaça per a la competència entre els proveïdors sinó que entenen que estimula la innovació. Fins i tot consideren els supermercats com un contrapès que empeny les productores a retallar els seus marges de benefici i els seus costos de producció. Els grans supermercats són percebuts com a actors que actuen en benefici de les consumidores, ja que augmenten la seva capacitat d’elecció entre una varietat més àmplia de productes i redueixen el preu final del producte a consumir, creant així una competició perfecta en els mercats de comestibles.
Aquests indicadors sobre el dany al medi ambient i la lesió dels drets laborals són fruit d’una manera de produir que tracta d’obtenir el màxim benefici al menor preu possible. Els supermercats, les transnacionals de l’agronegoci, les grans companyies embotelladores, totes operen sota aquesta màxima.
El paper que juguen les grans cadenes de supermercats acaba repercutint sobre les treballadores que estan al final de la cadena de subministraments. Això secceeix fruit de les ja esmentades vulneracions de drets laborals o mitjançant el tancament a què es veuen abocats molts petits i mitjans productors i proveïdors perquè no poden competir amb les grans empreses per no obtenir un marge de benefici suficient.