La majoria de la ciutadania no
coneix ni està informada sobre les Mútues Patronals d’Accidents i Malalties Laborals, que tenen un enorme poder. Les seues
decisions afecten el benestar i qualitat de vida de la majoria de la població treballadora en el país. Són mútues establides
per a compensar les famílies dels treballadors que moren en accidents laborals, o queden incapacitats temporal o
permanentment com a conseqüència d’aquells accidents, o emmalaltixen com resultat de causes laborals. Es financen amb aportacions empresarials que, en realitat, són aportacions basades en les rendes del
treball originades en l’empresa. Les quantitats que tals mútues es manegen són enormes.
En 2010, la
diferència entre els ingressos i els gastos va ser la impressionant xifra de 5.000 milions d’euros. Estes fons són
gestionats per representants del món empresarial que són també els que, en la pràctica, gestionen els criteris de compensació
als treballadors i el criteri de definir si les causes de la mort, d’incapacitat i/o malaltia són laborals o no. És esta
capacitat de definició la que els dóna un enorme poder, que fins fa molt poc no s’ha qüestionat. Estes mútues assenyalen que
no són elles, sinó l’Estat, qui definix tals criteris. Segons ells, la mútua fa merament aplicar la normativa oficial. La
realitat, no obstant això, és molt distinta.
Com resultat d’este poder, Espanya es troba en una situació única en els
països de l’OCDE (el club de països més rics del món): la de no haver tingut cap mort a causa d’una malaltia per causa
laboral en 2000, en 2001, en 2002, en 2003 i en 2004. I en 2005, per primera vegada, tres persones –Segons les xifres
oficials aportades per tals mútues– van morir per malalties laborals. Este número no ha variat des de llavors. L’any 2009
continuaven sent tres. Cap altre país de la
OCDE es troba davant d’esta situació de subregistre tan important de
mortalitat degut a malalties laborals. És una situació que pot i ha de definir-se com escandalosa.
En realitat, és
molt fàcil calcular el nombre de morts que Espanya té com a conseqüència de malalties adquirides en el lloc de treball. Estes
dades poden obtindre’s extrapolant l’experiència en altres països amb poblacions laborals paregudes que tinguen condicions
de treball semblants a les existents al nostre país. Segons el Grup d’Investigació de Salut Laboral de la Universitat Pompeu
Fabra, a Espanya es moren al voltant de 14.000 hòmens i més de 2.000 dones per malalties contretes en el lloc de treball.
Cada any hi ha 9.400 morts de càncer, 3.600 morts de malalties cardiovasculars i 1.700 morts de malalties respiratòries
causades en el lloc de treball. I cap (repetisc, cap) d’elles apareix en el registre oficial de morts de causa laboral de
tals mútues, que són les que subministren este tipus de dades.
Açò vol dir que les mútues no paguen les compensacions
degudes als familiars dels difunts, aconseguint un estalvi i uns beneficis clarament exuberants. Encara que es definixen com
a entitats sense afany de lucre, els ingressos entre els dirigents i gestors d’estes mútues, així com els pagaments per
dietes complementàries, estan entre els més alts en el mutualisme espanyol.
Un tant de semblant ocorre amb les
malalties laborals, que a penes es registren en tals mútues. Només es registren 30.000 casos anuals, la immensa majoria
d’ells lleus i sense baixa. Les xifres reals, no obstant això, són molt més grans: prop de dos milions de persones patixen
malalties laborals (un 9% dels treballadors i un 13% de les treballadores). De nou, l’estalvi de les mútues, basat en este
subregistre, és enorme. La seua taxa de beneficis depén d’este subregistre i a això dediquen una gran quantitat de recursos:
advocats, “experts” laborals i altres que constantment i diàriament testifiquen en els tribunals negant la causa laboral de
les malalties i de les morts. Lamentablement, no hi ha hagut cap canal de televisió públic o privat que haja fet un
reportatge crític d’una de les pràctiques més escandaloses existents al nostre país.
Aquesta situació no és només
injusta per als morts i els seus familiars, així com per als pacients de tals malalties, sinó també per a la ciutadania en
general, perquè és esta la que paga els impostos que financen –A través del sistema públic sanitari– Les cures mèdiques de
tals malalties, quan en realitat hagueren de ser pagats per tals mútues. Una xifra que pot donar una idea d’això és que el
18% dels malalts hospitalaris (estimació molt conservadora de l’Observatori Social d’Espanya) tenen malalties laborals. El
cost per al servici públic sanitari d’atendre a estos i altres malalts per causes laborals representa un 14% de tot el gasto
sanitari (xifra que, de nou, és molt conservadora, perquè és més que probable que abast el 20%). Si es corregira esta
situació i les mútues patronals pagaren esta quantitat al sistema públic sanitari, l’Estat i El Govern de la Generalitat es
podrien haver estalviat els retalls del 10%.
Ocorrerà? No és probable. Per què? Per la mateixa raó que l’Estat no
ingressa els 76.000 milions d’euros a l’any a causa del frau fiscal. La resposta a ambdós preguntes és l’enorme influència
que els grans poders fàctics –Entre els quals destaquen la banca, les companyies d’assegurances i les mútues patronals, així
com el món de les grans empreses– Tenen sobre l’Estat (siga este central o autonòmic). Així de clar.
VICENÇ NAVARRO
Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques
de la Universitat Pompeu Fabra i excatedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona
Il·lustració
de Mikel Jaso