Assistim a una redistribució de la riquesa social, on convertida la
mateixa en actius financers, se li retorna a la societat, al 90% de la població, en forma de
deute.
La llei 3/2012 de Reforma del Mercat Laboral, en la Memòria justificativa i Econòmica planteja…
“l’estabilitat (en l’ocupació, es refereixen), pot tenir també un costat negatiu quan, al ser el risc d’acomiadament molt
reduït, es desincentiva l’esforç i es genera una excessiva resistència a l’adaptació a les noves necessitats. Aquest tipus
d’estabilitat té bastant que veure amb el cost i marge de decisió empresarial en l’acomiadament, que a Espanya és
relativament més car i limitat que en països del nostre entorn”…
En el nou redactat de l’article 51.1 ET, el
que regula els acomiadaments col·lectius i individuals per causes econòmiques, atorga als patrons llicència per a
acomiadar, al més pur estil “agent 007” al servei de “la seva majestat el capital”, i diu ara: “S’entén que concorren
causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos tals com
l’existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas,
s’entendrà que la disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres consecutius”.
El resultat, des que la llei va entrar en
vigor en forma de decretazo (febrer 2012), ha estat la mort legal de més de 800.000 contractes, persones, homes i
dones de qualsevol sector, de qualsevol activitat, tant del mercat privat, com del sector públic.
Els anys de crisis-estafa des del 2008
al 2011, es van dur per davant més de 3,5 milions d’ocupacions, sobretot en el sector privat. I s’han fet amb legislacions
laborals sobre l’acomiadament, on aquest encara necessitava de l’autorització administrativa en els col·lectius (CC.OO i
UGT fonamentalment, s’encarregaven de racionalitzar i reestructurar sectors i empreses a preus d’almenys 45 dies any), i el
2012 va trencar l’espina dorsal del dret laboral, per tant es va fer sobre la debilitat política de les persones
assalariades i deixa sense regles de joc al treball: … de potes en el carrer, i amb 20 dies, i els jutges a
callar…
El 2012
podríem caracteritzar-lo com un moment d’inflexió, on la llibertat de les persones i especialment de les persones
assalariades, ha estat delimitada, encotillada i, en massa ocasions, empresonada i reprimida, precisament per defensar-la,
i s’ha constituït la llibertat absoluta per als diners. La Reforma Laboral, igual que la reforma de l’article 135 de la CE,
només atorguen seguretat jurídica a una minoria de la societat, representada pels diners (poder financer i poder
empresarial).
Dinamitat l’estat de Dret i Social, per obra i desgràcia dels nostres polítics (PSOE, PP, PNB, CIU
i UPD), han trigat menys de quatre mesos (de juliol a octubre) a publicar el Reglament de la Reforma Laboral amb un
objectiu autocomplert: neteja de treballadors i treballadores del sector públic, és a dir, primer es va inutilitzar el
sector públic sobre la base de les retallades i, ara, acomiadem en primera instància al personal laboral (ni més ni menys
que 700.000 en totes les Administracions Públiques i altres 150.000 en Empreses Públiques), i, el tercer pas, és atorgar a
la gestió privada tot el que són drets fonamentals, ja que aquí es troba una de les claus de la recuperació de la taxa de
guany —a la rendibilitat que ells requereixen-, dels capitalistes.
Primer van venir a per tota la classe obrera amb la polítiques de
“pau social”, després van venir a per la classe obrera amb les polítiques estructurals i “el que cal fer, encara que ens
dolgui”, i entre l’“hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i entre “el que cal fer perquè no hi ha altre
remei”, s’han carregat drets socials, drets fonamentals, els serveis públics i el que és de tots i totes i no cotitza a
Wall Strett.
La classe obrera sembla tenir una destinació, marcada en les agendes dels poderosos, cal crear les
condicions socials, polítiques, perquè la seva vida sigui com va ser en el capitalisme manchesterià. Assistim a una
redistribució de la riquesa social, on convertida la mateixa en actius financers, se li retorna a la societat, al 90% de la
població, en forma de deute.
Nosaltres, assalariats i assalariades, pensionistes, hipotecats/des, joves, persones depenents,
empobrides, paguem els seus deutes amb els nostres diners robats dels salaris, de la sanitat, de l’educació, de la
dependència, dels béns essencials (energia, transport, comunicacions). Ens roben, ens estafen, ens espolien i sembla que
encara esperem o confiem que ha estat un mal somni i que demà…
Hem de despertar d’aquest malson i mirar-li als ulls i de cara a la
realitat, doncs no hi ha un demà, no hi ha tornada enrere, i pensar que només la mobilització, el conflicte social, la
ruptura de la pau social són l’única possibilitat d’un futur, on el repartiment de la riquesa social que entre tots i totes
creguem, ha de ser suficient per a viure bé.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet
d’Estudis Confederal de la CGT