El passat 29 de març, vam fer una
vaga que va aconseguir una important resposta social, tant en l’atur laboral com en l’assistència a les manifestacions. Va
ser un clam, en el qual el malestar social va aprofitar a expressar-se protegint la convocatòria -tardana sí, però aquesta
vegada decidida- de les organitzacions sindicals.
Què hem de fer a partir del 30 de març?, aquesta és la
pregunta que ens hem de fer i ens estem fent. A partir del 30 de març hi ha nombrosos i poderosos moviments per a
contrarestar el fet i l’eco de la mobilització del 29 s’anirà a diluint, si no fem res per impedir-lo. Qualsevol
convocatòria a la qual falta un calendari de mobilitzacions posteriors és, en si i al marge del seu èxit, feble.
Si
la vaga tenia per objectiu revertir una situació, la mobilització, en les formes que sigui, sense descartar altres
convocatòries generals, ha de continuar fins a aconseguir-lo. Basta recordar convocatòries anteriors que van quedar en
actuacions aïllades i foto d’un dia, més pròpies per a la defensa dels respectius espais sindicals que per a enfrontar-se
seriosament a la situació, i de les quals es van seguir el que les mesures a les quals la convocatòria deia oposar-se
s’apliquessin, i no solament s’apliquessin sinó que fossin considerades com pas previ a mesures més dràstiques. Una postura
sempre ambigua la d’una mobilització sense pla de continuïtat, cada dia més ineficaç si tenim en compte l’actitud decidida
i absolutament bel·ligerant dels poders econòmics, que no deixa cap espai a l’ambigüitat.
A més, la Reforma
Laboral, amb ser gravíssima, no pot quedar com objectiu únic d’aquesta vaga i de la mobilització que ha de continuar-la.
Amb cinc milions i mig de persones en atur, cada dia més desprotegides, les condicions de treball es degradaran
necessàriament, amb o sense Reforma, i qualsevol treball en qualsevol condició contractual, laboral i salarial acabarà per
aparèixer millor que l’atur perllongat i sense altra sortida. La Reforma Laboral ve a donar cobertura legal i impulsar una
situació que ja s’està exercint en la pràctica, i una mobilització que ens retrotraurà a la data anterior a la seva
aprovació no hauríem de considerar-la un èxit. La Reforma és una reculada clara, que no evitaríem del tot amb la seva
anul·lació, ni aquesta anul·lació suposaria un avanç significatiu, més enllà del fet d’obtenir una victòria.
Més
enllà de la Reforma Laboral, el problema és la situació en la qual ens estan ficant uns governs nefasts, sotmesos a un
capitalisme especulatiu disposat a arrasar amb tota garantia social i condició de vida. El problema és el joc financer
generador d’un deute que dicta les normes econòmiques del que es pot i del que no es pot fer. El problema és la desigualtat
creixent, l’acumulació de riquesa, el paulatí empobriment general i, sobretot, la consegüent acumulació de pobresa, que
maten la dignitat i fan impossible una vida mínimament satisfactòria.
Vivim una situació negra. Tal com van les
coses, la societat futura i la vida dels nostres fills, serà molt pitjor que l’actual. I no és solament per falta de
recursos sinó per l’increment de la injustícia. Podem acceptar que veníem vivint per sobre de les nostres possibilitats,
d’acord. Però això no se soluciona amb els actuals creixements de la riquesa d’uns pocs i la misèria de cada vegada més
gent, se soluciona amb un millor repartiment, que cobreixi primer les necessitats bàsiques de totes i tots. Per això
aquesta vaga general ha de continuar-se en un crit per l’exigència del repartiment, crit que serà creïble des de la nostra
voluntat de repartir.
L’explotació avui no es limita a les condicions laborals i salarials, es dóna en totes les
facetes de la vida: producció, consum, habitatge, finançament, formes de representació… Per això tampoc n’hi haurà la
contestació en el terreny laboral. La Vaga General és la condició que ha de fer possible una mobilització més àmplia, que
reculli i impulsi totes les formes de contestació a totes aquestes formes d’explotació. Qualsevol vaga general i qualsevol
mobilització han de tenir un caràcter laboral i social, ha d’intentar fer aflorar tots els malestars i buscar la
participació de tots els sectors de la societat.
La negror de la situació actual, a més de per els seus efectes,
s’agreuja perquè avui els seus nuclis de decisió estan cada vegada menys a l’abast de la nostra influència. Al marge de la
voluntat (nul·la) de qualsevol dels governs, avui s’exerceixen sobre ells unes forces terriblement poderoses que no
contrarestarem amb una ni amb dues ni amb tres convocatòries de vaga general.
Existeix una trama
(globalització, financiarització, deute, exigències, enfonsaments i salvaments…), en la qual ens hem deixat entrar, que no
desmuntarem o de la qual no sortirem sense un cost molt elevat. El cost de romandre en ella no serà inferior sinó superior,
solament que ens ho aniran administrant i dosificant. Però sortir-nos d’ella tindria, igualment, un cost elevat en termes
econòmics i requeriria una voluntat social molt ferma i decidida.
Això és, cap de les possibles sortides a l’actual
crisi ens retornarà, en nivells de consum, a una situació similar a l’anterior. La diferència entre ambdues estreba més en
els nivells d’autonomia i d’equitat. La primera ens aboca a nivells de dependència, abandó i desigualtat creixents. La
segona podria permetre una recuperació de la capacitat de decisió i obrir la porta a majors nivells de repartiment i a
variacions en el model de desenvolupament i en el sistema econòmic actual. Entenc que la nostra opció és la segona, però fer
d’ella la nostra opció implica assumir els seus costos i requeriria una capacitat de mobilització social de la qual avui
estem lluny.
No sabem quin serà el camí que seguiran les organitzacions sindicals majoritàries. És previsible
que hàgin de donar alguna forma de continuïtat a la mobilització del 29M, però és molt improbable que aquesta mobilització
els dugui a un procés de radicalització real que vagi més enllà de la contestació de la Reforma Laboral, que comenci a
qüestionar l’actual model desarrollista que se’ns proposa i en el qual aquesta reforma està ja implícit.
Massa
temps el sindicalisme ha estat lligat a aquest model desarrollista i competitiu, intentant salvar el seu espai propi,
lligant-lo a l’intent contradictori de defensa dels nivells de consum del sector de treballadors en millor situació laboral.
Avui aquesta postura contradictòria és inviable, però és molt difícil, impensable, que el sindicalisme ancorat en ella doni
el salt suficient per a col·locar-se en unes altres posicionar-se.
A partir d’aquí, la qüestió és què podem fer
nosaltres, saber si estem amatents i si som capaços d’obrir altres camins en els quals el malestar social pugui
expressar-se. Per a procurar arriscar en concrecions, molt conscient dels riscos, apostaria en tres vies:
En primer
lloc, si l’organització sempre és un mitjà i no un fi, però sempre hem buscat en aquesta afirmació un equilibri en el que la
finalitat de la mobilització i el mitjà organitzatiu s’autoalimentessin, és el moment de trencar aquest equilibri,
prioritzant la mobilització i sacrificant la patrimonialització.
En segon lloc, hem d’intensificar la nostra
capacitat d’actuar en solitari, una cosa que ja venim exercint en el concret, però que hem de traslladar al plànol, més
difícil, del general. Actuar en solitari no vol dir tancament en nosaltres mateixes, vol dir que estem disposades a arribar
al màxim de les nostres possibilitats d’actuació amb totes i tots qui estiguin en aquesta mateixa disposició, sense esperar
a ni dependre de qui no ho estiguin.
Finalment, hem d’expressar amb major nitidesa les nostres postures basades que
cap solució esperem de postulats desarrollistes, que són un engany, que el desarrollisme ve a per nosaltres i que qualsevol
exigència seriosa de repartiment ha d’enfrontar-se-li i plantejar-se antidesarrollista.
* Editorial del
Libre Pensamiento de primavera, revista de pensament, crítica i reflexió editada per la CGT.