Ha mort Agustín Gómez Acosta, secretari general de CGT Cadis

Entrevistem a Agustín Gómez, coordinador del grup de la CGT d’Andalusia per al Nord d’Àfrica. Ens explica en l’entrevista, de forma introductòria, la realitat dels territoris del nord d’Àfrica, tan propers i tan allunyats de la nostra realitat. El grup CGT-Nord d’Àfrica porta molts anys treballant braç a braç amb organitzacions socials del Maghreb teixint una àmplia xarxa de relacions entre col·lectius i individualitats que estan estenent a poc a poc les idees llibertàries en la forma de funcionar de les diferents organitzacions d’aquelles terres. Es basa en un treball solidari, molt necessari donades les dificultats que viuen els nostres pobles veïns. Per a conèixer el treball de CGT-Nord d’Àfrica, aquí està l’enllaç a la seva web: http://cgtandalucia.org/Norte-de-Africa

ALB.- Què és i quan es funda CGT-Nord d’Àfrica?

El punt de partida va ser l’organització de la Marxa contra l’atur a Amsterdam el 1996. Una de les columnes va partir des de Tànger, pel que CGT va contactar amb la ANDCM (associació d’aturats) del Marroc i es va organitzar una primera trobada amb participació també de companys de Solidaires i de la Xarxa de Euromarches. A partir d’aquí es van iniciar molts contactes en diferents sectors: desocupats, dones, ecologistes, memòria històrica, cultural, etc., que van donar motiu a una primera trobada d’associacions de les dues ribes a Cadis del que va sortir la creació de la Red Dos Orillas. En aquesta xarxa, van participar nombrosos/es companys/es de la CGT-A de Cadis, Sevilla, Màlaga i Almería que van impulsar la xarxa en posteriors trobades a Alhucemas i Tànger. També en el Fòrum Social Mediterrani de 2005 a Barcelona va haver-hi una important presència de la Red Dos Orillas i la CGT, a través de la Secretaria de Relacions Internacionals i del grup d’Andalusia, va organitzar bastantes activitats d’interès. Però va ser en el congrés de Viznar de CGT-A al gener de 2010 on es va aprovar una ponència que recollia els objectius i plantejaments de les nostres relacions amb el nord d’Àfrica i on es va crear el grup de treball per al nord d’Àfrica.

ALB.- Quin nivell d’autonomia té pel que fa a CGT Andalusia?

Precisament, aquest acord del congrés de CGT-A va crear recels en la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT, que en aquell moment tenia un plantejament de control i centralizació de les relacions internacionals. S’argumentava que les relacions internacionals corresponien la Confederació i no a les territorials. Això va crear enfrontaments que van dur al secretari de RR. II. a intentar impedir una trobada programada entre CGT-A i la ANDCM de Alhucemas. Finalment, la trobada es va produir i es va arribar a l’acord d’integrar el grup de treball per al nord d’Àfrica en la S. de RR. II. Per part de CGT-A sempre s’ha respectat l’autonomia del grup, se li ha donat suport, es va preparar en la web de CGT-A un espai per al nord d’Àfrica i s’ha protegit diferents activitats com per un exemple una concentració de suport a la ANDCM a Tànger en la qual van participar gairebé 30 companys/es de CGT-A.

ALB.- Existeixen grups o iniciatives llibertàries en el nord d’Àfrica?

Sí, existeixen clarament al Marroc, Tunísia i Egipte. Hem conegut anarquistes libis a França però no coneixem a cap grup que es declari llibertari a Líbia. A Algèria la repressió és molt forta, hi ha companys que es declaren llibertaris, però no coneixem cap grup o col·lectiu organitzat. Tal vegada sigui Tunísia el país amb més possibilitats per al desenvolupament del moviment llibertari. Hi ha bastants grups, moltes posicions crítiques per als partits i una situació social i econòmica que possibilita el desenvolupament de l’autogestió i de l’autonomia en els moviments socials. A Egipte també s’ha donat un desenvolupament del moviment llibertari però el retorn de la dictadura militar ha frenat el procés. En el Marroc existeixen col·lectius llibertaris a Rabat, Casablanca i Kenitra que es mouen fonamentalment en l’àmbit de la cultura i la comunicació.

ALB.- Existeix un moviment feminista en el Magrib?

Per descomptat. Organitzacions feministes existeixen des de fa molts anys en els països del nord d’Àfrica i la dona ha tingut una participació molt important en els aixecaments de 2011, especialment a Tunísia i a Egipte.

ALB.- Quina és la situació dels subsaharians a l’espera del «salt de la tanca»? existeixen moviments socials al Marroc que els prestin cobertura i suport?

Sí, hi ha una sèrie d’associacions marroquines que treballen el tema dels/les subsaharians/es a Tànger, Larache, Nador, Oujda. També l’Associació Marroquina de Drets Humans treballa aquest tema i li dóna importància. També hi ha associacions de subsaharians que defensen els seus drets i denuncien les persecucions i el tracte inhumà per part de la policia marroquina.

ALB.- Anem ara al tema del Sàhara. Quin és la situació política del Sàhara i dels presos?

La rebel·lia de la població saharaui és permanent. Notícies de detencions, manifestacions, judicis són constants i gairebé diàries. I aquesta rebel·lió no es limita al territori de l’antic Sàhara occidental, colonitzat per Espanya, sinó que s’estén a les zones saharauis en territori marroquí: Guelmin, Tantan, Assa… El Sàhara Occidental és avui un territori ocupat militarment pel Marroc, amb una part de la població importada del Marroc i que genera un important dèficit a l’estat marroquí, tant per la despesa militar com per les inversions tendents a comprar la voluntat de la població saharaui. Sobre els presos polítics, la situació és terriblement difícil, en primer lloc, perquè l’estat no reconeix l’existència de presos polítics; i en segon lloc, perquè l’arbitrarietat en els judicis és total. El cas dels 6 militants del 20F condemnats per participar en una manifestació legal convocada pels sindicats, ha estat escandalós. Tenim uns 260 presos polítics en les presons del Marroc.

ALB.- Què queda de la Primavera àrab i com és vista des de CGT-Nord d’Àfrica?

Mai ens ha agradat el nom de primavera àrab. Primer perquè és una denominació ètnica que prové de la ideologia dominant en la zona l’arabo-islamisme i a més perquè fa invisible a una part de la població que no és àrab com és el cas del Marroc i Algèria on gran part de la població és amazigh. Bé, com passa moltes vegades en la història, els aixecaments populars suposen un avanç en la lluita pels drets, la justícia i la dignitat però també sofreixen la contraofensiva del poder i la limitació de les seves conquestes. En tota lluita hi ha avanços i reculades en funció de la correlació de forces.

Els aixecaments de 2011 van acabar amb la dictadura de Ben Ali a Tunísia, aconseguint un espai de llibertat que avui, quan és utilitzat pels moviments socials per a prosseguir la lluita, és cada vegada més amenaçat i reprimit.

A Egipte, la impressionant expressió del poble egipci derrocant a Mubarak, ha obligat al poder a la volta a un règim militar, buscant desviar la lluita popular i reduir-la a la dualitat exèrcit-islamisme.

En el Marroc, el moviment 20F va obligar a reformes i canvis constitucionals de façana però el poder segueix basant-se en la repressió i en la col·laboració dels partits i organitzacions del sistema…

A Algèria, amb la reelecció d’un moribund Bouteflika, el poder manté la seva línia de continuïtat, assegut sobre un volcà que en qualsevol moment pot esclatar: el poble algerià.

De Líbia ens arriben poques notícies però el panorama és un país destruït i en mans de grups armats. Queda una experiència de lluita col·lectiva que ha modificat els sistemes polítiques dominants i que ara mateix ha tornat a ser controlada per les elits dominants.

ALB.- En quines trobades i festivals ha participat CGT? Explica’ns una mica que tracten.

Recentment, al febrer, vam participar en el festival de les resistències i de les alternatives a Casablanca. El programa eren exposicions, debats, tallers, projecció de documentals, música, etc., tot entorn d’una cultura i a formes organitzatives alternatives i llibertàries. Per exemple, vam exposar “La revolució llibertària; 19 de juliol de 1936” sobre la revolució espanyola. També participem en el Fòrum Social Mundial de Tunísia, on vam col·laborar amb el col·lectiu llibertari “Desobediència” que va organitzar una manifestació paral·lela a la del Fòrum i va ocupar un espai on s’exposava premsa i llibres llibertaris i on es van realitzar diferents assemblees i accions autònomes.

ALB.- Què suposa Frontex i com es lucra el govern marroquí amb el gas algerià? en definitiva, quin poder tenen les multinacionals en el nord d’Àfrica?

Bé, barreges diverses coses en la pregunta… Frontex suposa la militarització de les fronteres i el concepte d’Europa Fortalesa. I com un cap mafiós que paga als seus matons per a fer el treball brut, la UE paga als països del nord d’Àfrica per a reprimir les migracions subsaharianes i trepitjar obertament els drets humans. La col·laboració entre la guàrdia civil i la policia i exèrcit marroquí són un bon exemple d’això. I sobre les multinacionals, doncs actuen com en tot el món: per sobre dels pobles i els estats. Veiem com la multinacional francesa Lafarge actua a Algèria per sobre de les lleis algerianes, això sí amb la col·laboració de les autoritats algerianes. En general, es dóna una estreta col·laboració entre les multinacionals i les classes dominants, com els militars a Algèria. La majoria de les empreses de catering que treballen per a les multinacionals del petroli i del gas són subcontrates dirigides per militars.

ALB.- Com es troba en l’actualitat el moviment obrer en el Magrib i quines perspectives d’implantació i desenvolupament sindical existeixen?

El sindicalisme en el nord d’Àfrica ha estat condicionat per les lluites d’alliberament nacional a les quals s’ha supeditat el moviment obrer. Tal vegada és a Algèria on un sindicalisme autònom, independent dels partits i del poder, és més fort – encara que la repressió també ho és – i la CGATA (Confederació General Autònoma de Treballadors Algerians) encara no està legalitzada i tot són traves perquè pugui implantar-se i desenvolupar-se. Hi ha més de 7 sindicats que la componen que tampoc han rebut la legalització. En e Marroc on hi ha pluralitat sindical però amb sindicats institucionals controlats pel poder, han sorgit diverses federacions, expulsades de la UMT, que representen un sindicalisme combatiu i no controlat per la burocràcia que suposen un important avanç. A Egipte s’han creat nombrosos sindicats independents, combatius però encara s’està pendent d’una llei, promesa però no complerta, de llibertats sindicals. A Tunísia, la UGTT es mou entre la burocràcia i la mobilització, entre col·laborar amb el poder i impulsar les lluites.

ALB.- Queda una cosa més que vulgueu afegir des de CGT-Nord d’Àfrica?

Insistir en dues qüestions: D’una banda, la influència negativa del nacionalisme àrab que sota el vel d’un pretès antiimperialisme ha desviat la lluita del moviment obrer cap a la consolidació dels estats-nació hereus i continuadors del colonialisme sense tenir en compte les formes tradicionals d’organització de la societat de caràcter col·lectiu i assembleari, i fonamentalment d’origen amazigh. I per un altre, la posició del marxisme autoritari que es col·loca del costat de les dictadures no controlades directament per EUA atacant el que ells denominen els “ninis” i desprestigiant i minimitzant la lluita d’aquests pobles contra els seus dictadors. La nostra postura és clara: Ni dictadures, ni imperialisme. Sí a la lluita dels pobles per la seva emancipació, contra les dictadures de dretes i esquerres.

* Entrevista realitzada i publicada pel web A las Barricadas
http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/30662