França.
celebrar una derrota que té tots els aspectes d’una victòria.
ser per cert votada, es promulgarà sota reserva de la seva aprovació pel Consell Constitucional, després inscrita en el
codi de la Seguretat Social i en les circulars remeses a l’administració; però una llei no és immutable i la reglamentació
de les pensions de vellesa està en perpètua mutació des de fa un segle. Abans de lamentar-se del que seria un nou fracàs,
convé treure els ensenyaments del que és una etapa marcada pel renéixer de les condicions d’un sindicalisme de conquesta.
«Octubre de 2010» assenyala un nou pas endavant del progrés social.
econòmica, descartant les grolleres temptatives de recuperació política. Saben que poden bloquejar el país quan ho
decideixin, actuant junts més enllà dels corporativismes, sense que cap força se’ls pugui resistir. Per què no van ser els
contestataris fins al final? «Fins a la vora de l’abisme», com ho va escriure el sociòleg Raymond Boudon a Le Figaro del 29
d’octubre.
República sabent que l’alternativa política no serà millor? L’esquerra, empantanada en l’electoralisme, està sense projecte,
sense ambició excepte els seus líders, políticament insegurs i per descomptat disposats a refer l’esperpent socialista de
1981. És probablement més eficaç actuar abans que votar per a reconquistar els drets perduts, i guanyar altres
més.
que el límit de la seva intervenció estava en la seva insuficient preparació per a prendre en les seves mans la seva
destinació. Les direccions sindicals van aprofitar això per a enfonsar el moviment quan calia rellançar-lo, endurir-lo.
L’actitud dels secretaris confederals de CGT(Francia) i de CFDT pot trobar una explicació en la llei del 20 d’agost de 2008
que, en matèria de representativitat sindical, dóna un fort avantatge a les seves organitzacions. Aquest privilegi de
representació consentit per la patronal i el govern, per ventura no té el preu del realisme que ostenten recalcant «la
democràcia social» a costa de la relació de força?
assalariats que van intentar que tornessin al seu lloc estatutari: el de coordinadors de les lluites i de representants del
moviment, però de cap manera els seus dirigents, els seus negociadors sense mandat. L’acció directa, tal com l’entenien els
fundadors de la CGT, que és actuar sense intermediaris sobre les seves pròpies decisions, cobra tot el seu sentit en
aquesta intenció de la base dels treballadors. Per aquest motiu s’inquieten l’Estat, la patronal i les burocràcies
sindicals.
més valuós i més segur que un compte de capitalització estalvi-jubilació, no és res al costat de la determinació, de la
imaginació, de la solidaritat, de la responsabilitat dels vaguistes i manifestants, de les seves capacitats
autogestionàries. Si «octubre de 2010» permet, a més, una vertebració dels sindicats i la seva unitat, podem celebrar-lo per
a l’avenir social. Però no ni haurà prou si no desenvolupen, sota l’impuls dels seus afiliats, una feina de reflexió, de
formació, d’organització i expansió del federalisme sindical.
detentadors del poder i del capital van posar els mitjans financers, judicials, policials i van desplegar una propaganda
partidària per a restablir l’ordre necessari als seus grans i petits negocis, al confort cec dels més egoistes entre el seu
electorat. Els uns i els altres estan equivocats en mostrar-se satisfets com ho fan pel que creuen que és un enèsim pas
enrere del moviment obrer. Mentre estan dormint, un camperol de l’Amazonia, una costurera de Bangladesh, un pastor del
Sahel, una empleat de menjadors a Marsella tenen el somni general d’un altre futur [en francès “vaga general” s’acosta molt
“a somni general” -grève générale-rêve général- d’aquí l’associació
vaga-somni-de-construir-una-altra-cosa-que-la-il·lusió-i-la-merda-en-que-vivim].
del renéixer de la CNT-F en el 1970). Publicat a Le Monde, (05.11.10)