adaptat d’una xerrada de Noam Chomsky al campament Occupy Boston com a part d’una sèrie de conferències en memòria de
Howard Zinn (historiador, activista i autor de «L’altra història dels Estats Units»).
una conferència sobre Howard Zinn és una experiència agredolça per a mi. Lamento que ell no estigui aquí per prendre part i
revigoritzar a un moviment que hagués estat el somni de la seva vida. En efecte, ell va posar bona part dels seus
fonaments.
poden sostenir durant el llarg i difícil període que els espera-la victòria mai arriba aviat-, les protestes de Occupy
podrien representar un moment significatiu en la història nord-americana.
moviment Occupy, ni en grandària ni en caràcter. Occupy està tractant de crear comunitats cooperatives que bé podrien ser
la base per a les organitzacions permanents que es necessitaran per superar les barreres per venir i la reacció en contra
que ja s’està produint.
ja que aquesta és una era sense precedents, no només en aquests moments, sinó des dels anys setanta.
aquest ha tingut una societat en desenvolupament, no sempre en el millor sentit, però amb un avanç general cap a la
industrialització i la riquesa. Fins i tot en els períodes més ombrívols, l’expectativa era que el progrés hauria de
continuar. Amb prou feines tinc l’edat necessària per recordar la Gran Depressió. A mitjans dels anys trenta, tot i que la
situació objectiva era molt més dura que avui, l’esperit era bastant diferent. S’estava organitzant un moviment obrer
militant -amb el Congrés d’Organitzacions Industrials (CIO) i altres- i els treballadors organitzaven vagues, a un pas de
prendre les fàbriques i manejar ells mateixos. A causa de les pressions populars, es va aprovar la legislació del New Deal.
La sensació que prevalia era que sortiríem d’aquests temps difícils.
història. En els anys trenta, els treballadors podien preveure que els llocs de treball tornarien. Ara, els treballadors de
manufactura, amb una desocupació pràcticament al mateix nivell que durant la Gran Depressió, saben que, si persisteixen les
polítiques actuals, aquests llocs de treball hauran desaparegut per sempre.
diversos segles d’industrialització es van convertir en desindustrialització. És clar, la manufactura va seguir, però a
l’estranger, quelcom molt lucratiu per a les empreses, però nociu per a la força de treball.
accelerar el cercle viciós entre finances i política. La riquesa es concentrava cada vegada més en el sector financer. Els
polítics, davant els alts costos de les campanyes, es van enfonsar més profundament en les butxaques dels qui els donaven
suport amb diners.
polítiques beneficioses per Wall Street: desregulació, canvis fiscals i relaxament de les regles d’administració
corporativa, la qual cosa va intensificar el cercle viciós. El col·lapse era inevitable.
eren massa grans per fer fallida, amb dirigents massa grans per ser empresonats. Ara, per la desena part de l’1% de la
població que més es va beneficiar de tots aquests anys de cobdícia i enganys, tot està molt bé. El 2005, Citigroup-que, per
cert, ha estat objecte en repetides ocasions de rescats per part del Govern, va veure en el luxe una oportunitat de
creixement. El banc va distribuir un fullet per inversors en què els convidava a posar els seus diners en alguna cosa
anomenada l’índex de la plutonomia, que identificava les accions de les companyies que atenen el mercat de luxe. «El món
està dividit en dos blocs: la plutonomia i la resta», va resumir Citigroup. «Els EUA, Gran Bretanya i Canadà són les
plutonomies clau: les economies impulsades pel luxe».
rics, de vegades els crida «la perifèria»: el proletariat que porta una existència precària a la perifèria de la societat.
Aquesta perifèria, però, s’ha convertit en una proporció substancial de la població dels EUA i altres països.
però sí que és la imatge exacta.
de tendències que podrien ser irreversibles. Les protestes de Occupy són la primera reacció popular important que podria
canviar aquesta dinàmica.
en l’arena internacional que enfosqueixen tota la resta.
amenaces reals a la supervivència de l’espècie humana. Des de 1945 hem tingut armes nuclears i sembla un miracle que hàgim
sobreviscut. Però les polítiques del Govern de Barack Obama i els seus aliats estan fomentant l’escalada.
els països del món estan prenent mesures per fer alguna cosa. Però els EUA està avançant cap a enrere. Un sistema de
propaganda, reconegut obertament per la comunitat empresarial, declara que el canvi climàtic és un engany dels liberals. Per
què hauríem de prestar atenció a aquests científics?
aquesta intransigència al país més ric i poderós del món, no podrem evitar la catàstrofe. S’ha de fer alguna cosa, d’una
manera disciplinada i sostinguda. I aviat. No serà fàcil avançar. És inevitable que hi hagi dificultats i fracassos. Però a
menys que el procés que està passant aquí i en altres parts del país i de tot el món continuï creixent i es converteixi en
una força important de la societat i la política, les possibilitats d’un futur decent seran minses.
activa. Cal sortir per tot el país i fer-li entendre a la gent de què va el moviment Occupy; què pot fer cadascú i quines
conseqüències tindria no fer res.
gent no significa dir-li en què creure: significa aprendre d’ella i amb ella.
compte és que, si volem canviar el món, més ens val entendre-ho. Això no vol dir escoltar una xerrada o llegir un llibre,
si bé això de vegades ajuda. S’aprèn en participar. S’aprèn dels altres. S’aprèn de la gent a la qual es vol organitzar.
Tots hem de assolir coneixements i experiències per formular i implementar idees.
d’entusiasme del moviment Occupy és la construcció de vincles que s’està donant per tot arreu. Si poden mantenir-se i
expandir-se, el moviment Occupy podrà dedicar-se a campanyes destinades a posar a la societat en una trajectòria més
humana.