Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995), és un dels personatges dels temps de la Nova Cançó més admirats i més estimats per les noves generacions rebels. Un poeta crític i autocrític que enguany ha fet vint anys que ens va deixar. De l’Ovidi recordo els seus recitals a diversos teatres de la ciutat, sempre amb el seu posat seriós i vestit de negre, sempre acompanyat a la guitarra per l’entranyable Toti Soler.
Tal vegada el concert més popular de l’Ovidi fou el que va fer al Poliorama de la Rambla de Barcelona, l’abril de 1976, per presentar el seu àlbum “Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924”. Guardo com un tresor el programa d’aquell vespre amb la coberta dissenyada per Josep Guinovart i a la seva primera pàgina una dedicatòria: “A Ferran Aisa, molt cordialment i amb agraïment. Salut! Ovidi.”
El vaig anar seguint en les seves actuacions com la que va realitzar al Teatre Grec de Montjuïc conjuntament amb Pi de la Serra, l’estiu de 1978. La seva participació, ja tocat per una dura malaltia, el 1993 al Palau Sant Jordi en els “30 anys d’Al Vent” amb Raimon. I, a més, vaig tenir la sort de conèixer la seva bonhomia i humanitat personalment durant el centenari de Joan Salvat-Papasseit. Ovidi Montllor va participar en un acte emotiu organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan jo n’era el president, el juny de 1994, al Centre Cívic Blai (actual Biblioteca) del Poble-sec.
L’Ovidi abans de començar, a cantar acompanyat a la guitarra del Toti, en confessava la seva admiració per l’anarquisme i em recordava, amb melangia, que el seu pare havia estat militant de la FAI.
He fet aquest preàmbul per presentar el magnífic llibre de Jordi Tormo que, sincerament, us recomano perquè continueu gaudint de l’univers de l’Ovidi.
Jordi Tormo (Alcoi, 1979), doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació i de llibres de narrativa com Un bes suau i El silenci, enguany ha presentat un esplèndid treball de recerca sobre el seu paisà el poeta, cantant, actor i lluitador cultural Ovidi Montllor. El llibre ha estat publicat per l’editorial cooperativa i independent de Carcaixent (Ribera Alta-València) Sembra Llibres.
Jordi Tormo, amb el seu Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, fa un recorregut per la vida i l’obra del mestre i ens mostra les seves facetes més emotives. L’autor es recolza amb la poesia d’Ovidi per convertir-la en fil conductor i s’empara amb la seva recerca efectuada a l’Arxiu Ovidi Montllor del mas de Sopalmo i amb entrevistes amb familiars i amics de l’artista alcoià com Antoni Miró, Toti Soler, Isabel Clara-Simó, Neus Solsona, etc. El llibre s’acompanya de diverses fotografies i de textos poètics de Montllor.
L’experiència de Jordi Tormo sobre aquest singular personatge és important, doncs, entre el 2011 i el 2014, va coordinar els actes a la memòria d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés. El resultat és aquest magnífic treball que abraça els diferents àmbits de l’Ovidi. L’autor, amb entusiasme, recorre els anys d’infància, de joventut i de plenitud de l’artista per recuperar la figura brillant d’un personatge de culte de l’actualitat entre una part de la joventut esquerrana dels països catalans. Ovidi Montllor fou seguint les paraules Salvat-Papasseit, poeta que va cantar en un dels seus més recordats discos, un creador en majúscula, en un poema titulat “Autoretrat”, diu: “Són un penó de l’escac de la vida, / una tremolor del nàixer a la por, / Sóc com el so d’aquesta xeremia / i el tabal que anuncia festa i dol. / I sóc mos i sóc carícia / i sóc tendresa i sóc bastó. / Sóc el què sóc, sóc el que sóc.”
Un obrer de la paraula. Una persona compromesa amb la classe treballadora i en la defensa de les llibertats del poble. Defensor de la llengua i de la cultura del seu país. Com va cantar amb un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català, / Per condició, senyors, sense terres. / Per idees, i senyores, esquerrà.”
L’Ovidi, com a cantant, va convertir la poesia en un arma de transformació social o de conscienciació en els moments difícils del franquisme o de la transició. I ho va fer amb la seva pròpia obra i en la de poetes de l’altura de Salvat-Papasseit, Vicent Estellés, Blai Bonet, Pere Quart o del seu amic Joan Fuster.
Ovidi Montllor va representar una de les veus crítiques de la cançó catalana que va ser silenciada els anys vuitanta quan la transició ja havia creat el nou règim “demòcrata” i un nou status quo, que no podia tolerar la contestació rebel ni crítica al sistema. Ovidi Montllor, aleshores, es va centrar en la seva carrera cinematogràfica, teatral i televisiva amb poquíssimes contractacions com a cantant. Jordi Tormo ha rescatat també per aquest llibre algunes de les nombroses poesies que va escriure l’Ovidi; i, fins i tot, en un annex inclou el títol de les gairebé quatre-cents poemes que l’alcoià va escriure. Com aquest en què recorda el seu Alcoi des de Barcelona; “Quan? / Barcelona s’em mostra plena i grandiosa des de la balconada. / Recorde Alcoi, malaltissa enyorança que duc al cor…”
* Article de l’escriptor i historiador Ferran Aisa