Aquest article indica que la baixada de
salaris que està promovent el Fons Monetari Internacional, així com la Comissió Europea, aguditzarà encara més la recessió
de l’economia espanyola. 
Hi ha avui una allau ideològica liderada per la Troica (el Fons
Monetari Internacional, la Comissió Europea (i molt en particular el seu vicepresident d’Afers Econòmics i Monetaris i de
l’Euro Olli Rehn) i el Banc Central Europeu) encaminada a pressionar el govern Rajoy a portar a terme polítiques destinades
a reduir els salaris, mesures que el govern Rajoy ha anat imposant (a través de la seva reforma laboral) sense cap
inhibició, presentant les propostes de la Troica com a mostra del consens que hi ha a la comunitat internacional sobre la
necessitat de dur a terme aquestes mesures per sortir de la crisi.
L’evidència aclaparadora existent mostra, però, que aquestes mesures han estat
tenint un impacte molt negatiu en l’exercici econòmic, de no solament l´Estat Espanyol, sinó dels països de l’eurozona. En
realitat, el descens de la massa salarial ha estat una de les causes més importants de la crisi econòmica i també
financera. Vegem les dades.
Les polítiques neoliberals, iniciades pel president Reagan i Margaret Thatcher i generalitzades en
la majoria de països de l’eurozona i als EUA, van tenir com a conseqüència la disminució molt marcada de la participació de
les rendes del treball en el PIB amb el consegüent augment de la de les rendes del capital. Les dades parlen per si
mateixes. Segons la taula 32 de l’Statistical Annex de la Comissió Europea ECFIN, les rendes del treball van passar de
representar el 72,8% del PIB (en termes de compensació per empleat) com a mitjana dels països que més tard serien la UE-15
en els anys setanta (Espanya el percentatge era el 72,4%) al 66,5% l’any 2012 (a Espanya va baixar al 58,4%, un dels
percentatges més baixos d’aquest grup de països).
Aquest descens tan marcat va crear un enorme problema d’escassetat de demanda privada que no va
causar el descens del PIB a causa de dos fets. Un va ser el gran augment de la despesa pública a Alemanya, resultat de la
reunificació alemanya i expansió de la inversió pública per tal de facilitar la integració de l’Est d’Alemanya a l’Estat
federal alemany. Aquesta expansió va ser responsable que l’estat alemany passés d’estar en superàvit el 1989 (0,1% del PIB)
a un dèficit del 3,4% del PIB el 1996. L’expansió de l’economia alemanya va estimular a tota l’economia europea, per la
seva centralitat en aquesta última.
L’altra causa que la disminució salarial no es reflectís en una recessió (causada pel descens de la
demanda) va ser el gran endeutament, facilitat per l’existència del crèdit accessible a uns interessos més baixos, resultat
de l’establiment de l’euro.
L’enorme creixement de l’endeutament es va deure, en gran part, al descens dels salaris i de la
capacitat adquisitiva de la població. Aquest endeutament va retardar l’aparició de la recessió però no va poder evitar un
alentiment de la demanda, que explica la reducció de la rendibilitat en l’economia productiva i consegüent flux d’inversió
cap a l’economia especulativa, causa de les successives bombolles, incloent, a Espanya, la immobiliària. El trencament
d’aquesta bombolla va crear la crisi financera.
Veiem, doncs, com la reducció salarial a Espanya ha estat una causa principal de l’endeutament de
la població i del problema de l’escassetat de la demanda, causa de l’estancament de l’economia productiva i de la crisi
econòmica. D’altra banda, el creixement tan accentuat de les rendes del capital a costa de les rendes del treball (avui, per
primera vegada en la democràcia espanyola, representen un percentatge menor que les rendes del capital) és causa i
conseqüència d’un comportament especulatiu que ha creat la crisi financera.
Tota l’evidència assenyala que la
reducció dels salaris, juntament amb la reducció de la despesa pública, està portant a l’economia que afecta la majoria de
la ciutadania al desastre. L’evidència científica que mostra aquesta realitat és enorme. El fet que es continuï en
aquesta direcció és a causa que els polítics que estan imposant aquestes polítiques i els grups acadèmics que les promouen,
com Fedea, són agents i estan al servei dels grups financers i econòmics que els financen (per expansió de aquests
arguments, veure el meu article » Capital-Treball:
l’origen de la crisi actual «al meu blog www.vnavarro.org ).
VICENÇ NAVARRO
FONT: BLOC DE VICENÇ
NAVARRO