Professorat com a autoritat pública? No, gràcies…

– Barracons; “encasillamiento” per nivell socioeconòmic, cultura, lloc de procedència (creació de

guetos: el 89’9% de l’alumnat africà es troba en els centres “públics”, esta dada demostra la “estafa” de l’educació

concertada. Si volen el seu propi model educatiu, que se’l financen!), ideologia pròpia o de les famílies; falta d’atenció

de les necessitats i del ritme propi de treball; aniquilament de la qualitat en l’Educació Infantil, escassetat de

professorat; elevada ràtio; «favorecimiento» de la competició; males condicions laborals per a part del professorat (no per

als equips directius, que augmenten el seu sou a costa de tancar la boqueta), desmotivació: “no servixes per a res”; absència

d’una verdadera participació en la vida escolar de l’alumnat i les famílies (com arreplega la seua volguda Constitució,

article 27); supressió de rutes d’autobús; falta de places en determinats cicles de FP de grau superior; exigim respecte i

responsabilitat quan per endavant “L’autoritat pública gaudix de presumpció de veracitat”…

La causa més profunda

de la violència exercida per part de l’alumnat cap al professorat, es troba en la pròpia societat, que assumix “La Violència

Estructural” com el valor fonamental, unit a la “Competència”, inherent al capitalisme. Com és capaç d’exigir la nostra

volguda Esperanza Aguirre respecte i bon comportament, quan en la seu del govern madrileny els insults i les provocacions no

deixen de retrunyir en les parets; recordant a més “incidents” (xiqueta roïna!) amb la botelleta d’aigua; intimidacions

físiques a persones que reivindicaven una Sanitat Pública!…? Com exigix respecte esta Societat, quan les persones més

admirades no són grans eminències en els àmbits mèdics, mediambientals, econòmics, filosòfics, artístics… sinó concursants de

“Gran Germà” o personatges del cor?

El sistema educatiu de l’estat espanyol, comprén diferents etapes i

modalitats: educació infantil, primària, secundària, batxillerat, formació professional, ensenyances esportives, artístiques,

d’idiomes, universitàries, de persones adultes… sense posseir dades que corroboren la següent afirmació, intuïsc que el

nombre més gran d’agressions (tant físiques, com verbals) es produïxen en l’Educació Secundària Obligatòria. Vaig més enllà

en les meues prediccions, segur que hi ha una gran relació entre el professorat agredit i les metodologies empleades i els

continguts impartits (per descomptat, que açò, ni res, justifica l’agressió de cap tipus; no pretenc idealitzar, ni

“desculpabilitzar” totalment a l’alumnat agressor; tampoc buscar el “amiguismo” alumnat-professorat). Però no és una qüestió

fútil:

– La majoria del professorat que exercix la seua professió en secundària, són físics, historiadores,

matemàtics… qual és la seua formació com a docents: el CAP? Ufff. Amb tots els meus respectes, però ser una experta o un

expert en matemàtiques, no implica tindre la capacitat i les habilitats per a provocar que l’alumnat aprenga matemàtiques,

crec que és així de senzill (el nou màster que es vol implantar, tampoc és una bona opció, per resultar clarament classista;

advoque per incloure en estes carreres determinades assignatures d’obligada superació, per a poder exercir com a docent). La

major part del professorat, amb un increment exponencial en l’educació secundària, estructura les classes entorn de “La

classe magistral” i el llibre de text. Esta “tècnica” de transmissió del coneixement es considera com l’única existent.

Provocant en l’alumnat, sobretot en l’adolescent, rebuig; ja que les seues “preocupacions” estan molt allunyades d’unes

“obligacions” que no considera funcionals per a la seua vida diària (desconnexió entre el món educatiu i la realitat).

L’alumnat es troba davant de l’aprenentatge en una posició passiva, que es reduïx el mer emmagatzemament de dades

inconnexes i una repetició mecànica de diferents procediments. Qui s’atrevix a explicar a una jove de 15 anys que ha

d’aprendre’s de memòria tota la vida de Cervantes, quan és plenament conscient que fent clic en l’ordinador pot conéixer

fins a la marca de sabates que usava? Si es despertara en esta jove l’interés cap a la lectura, si fóra capaç d’aplicar els

aprenentatges matemàtics en la seua vida diària, si coneguera la fauna i la flora del seu barri, del seu poble, si poguera

relacionar una obra d’art amb el seu context històric… existiria un major interés cap al context educatiu?. Considere la

formació del professorat essencial i en part responsable de les relacions que es generen en les aules. Ho sent compàs de

secundària, però on s’han estudiat tècniques i procediments per a abordar els conflictes? Quines nocions tenen sobre

psicologia evolutiva, didàctica de les Matemàtiques, didàctica de la Història…? Açò tampoc pretén ser un al·legat a favor de

la universitat, sinó com menys de la inquietud personal cap a conéixer diferents mètodes, ferramentes, perquè l’assignatura

que s’impartix provoque aprenentatges significatius, al mateix temps que genere determinats valors en l’alumnat.

Demandem, reclamem respecte, responsabilitat… una ingènua pregunta on l’adquirix l’alumnat?En Educació per a la

Ciutadania?. “En la llar” clamaren moltes veus, sí també. Però no ha de desaprofitar-se l’àmbit educatiu com a espai

socialitzador. No es tracta d’aprendre de memòria el significat de les paraules “Respecte”, “Igualtat”… sinó de

vivenciar-les, que la dinàmica diària estiga repleta de situacions en què siga “obligatori” assumir responsabilitats, arribar

a consensos davant de diverses opinions, conéixer les pròpies i alienes capacitats… (Gràcies a l’Escola Lliure Paideia pel

seu exemple).

Així mateix, este tipus de metodologies en què l’alumnat assumix una posició passiva, comporta unes

repercussions socials importants, encara que el professorat en la majoria dels casos no siga conscient d’això:

–

Què és el que es busca? Un alumnat «calladito», deshumanitzat, domesticat…?… On queda la vitalitat, la creativitat,

l’actitud crítica (esta última arreplega en la seua volguda LOE)? Per què no canalitzar tota eixa energia, tota eixa ràbia

contra el món, “parlant el seu propi idioma”? Per exemple, la música rap està de moda en els instituts: es pot treballar des

de poesia, creant lletres; fins a la història pels Drets Humans de la població afroamericana en EE.UU, passant pel contingut

de les lletres en Filosofia. I així milers i milers d’exemples; una altra cosa no, però al professorat el que li sobra, és

imaginació i creativitat. Però que el professorat tinga davant un grup de persones totalment callades (acovardides més aïna)

comporta la creació d’un determinat tipus de persona que posteriorment es resignarà al que crega oportú la figura

d’autoritat (el cap, el policia, el marit… sempre figures masculines per descomptat). I açò ja són beneficis per a l’Estat

i el Capital; generant una absoluta dependència cap a la dita figura d’autoritat, impedint l’autonomia i el desenrotllament

integral de la persona; assumint la realitat com acabada, elaborada, sense apropiar-se d’ella per a poder així

transformar-la, originant la mitigació de la creativitat, de la curiositat, del gaudi davant del descobriment… Treball

rutinari i alienant en les aules, perfecta preparació per a la cadena de muntatge en la fàbrica.

Si no volem

agressivitat en els centres educatius ni per part de l’alumnat, ni per part de les famílies, impliquem a estos dos

col·lectius, verdaderament, en la dinàmica escolar. Substituïm “Autoritat” i “Disciplina” per “Respecte” i “Responsabilitat”

i això requerix donar responsabilitats a l’alumnat en el dia a dia, per a arribar a una “Llibertat Responsable”. És més, ha

d’aprofitar-se al grup-classe, com a mantenidor del clima de respecte, igualtat, suport mutu i esforç (tot açò no és

Ciència-ficció, es fa hui en centres de l’Estat Espanyol: Paideia, O’Pelouro…), treballant així el sentiment de

“col·lectiu”, assumint el conjunt, els problemes particulars. Si el professorat vol respecte, QUE SE’L GUANYE!. Estos dies

en què els Mass Media es fan eco de la proposta del govern regional madrileny, no s’ha escoltat ni una paraula

d’autocrítica del professorat en relació a la seua labor docent, la seua preparació educativa o els problemes estructurals

de la nostra societat. Què pensaríem d’una doctora o un doctor, que continuara aplicant els mateixos mètodes que en el segle

XIX?

Per cert, no fer els deures, estaria considerat “Desacatament a l’Autoritat”?

X Txelu