Rhenus Automotive és una empresa de logística i emmagatzematge del polígon de Joan Carles I d’Almussafes, però tenen un únic client: Ford. Per a la multinacional automobilística fan al seqüència de peces, o siga preparar les comandes segons el vehicle i el model per estalviar faena a la fàbrica central en una externalització de manual, ja que ni Ford podria funcionar sense els serveis de Rhenus, ni l’altra tindria sentit sense Ford.
Ara, la direcció de l’empresa ha anunciat un ERO per a 116 dels 118 treballadors del magatzem, que tenen entre 45 i 55 anys i molta en fa 23 que hi treballen, des que el centre d’Almussafes va obrir les portes.
El motiu no és la reducció de la producció a Ford. Tothom assumeix que la fabricació de cotxes no és –ni segurament serà ja mai més- la del 2008. I les plantilles tampoc són les mateixes. La qüestió és que Ford ha trobat un proveïdor que els fa les mateixes tasques, però més barates: un Centre Especial d’Ocupació.
Els centres especials d’ocupació són empreses especialitzades en la contractació de persones amb discapacitats físiques o intel·lectuals. Es considera «treball protegit» i, com a tal, compta amb importants subvencions i bonificacions fiscals per part de les diferents administracions a més, és clar, d’uns salaris mitjans un 17% més baixos que el del conjunt dels assalariats. N’hi ha 124 a tot el País Valencià i ocupen més de 8.000 persones. El que a totes llums és una bona idea i un element clau per a la integració laboral d’un col·lectiu amb molts obstacles a l’hora d’accedir a una faena remunerada, s’ha convertit, també, en una ferramenta de dumping laboral i salarial per part de les grans empreses, que han vit un forat per on estalviar costos i incrementar beneficis.
«Ford ha trobat un proveïdor més barat i simplement ha prescindit de nosaltres, així de senzill», explica Toni Olaya, president del Comitè d’Empresa. Aquest sindicalista de la CGT avisa que ells són «la punta de l’iceberg» i que aquest fenomen dels centres especials de treball s’està generalitzant per molts polígons d’arreu de l’estat espanyol. «Si nosaltres som els primers que hem d’alçar la veu que així siga, però amb els nostres impostos estem pagant l’empresa que ens està acomiadant. Els treballadors no som culpables, és l’administració qui hauria de vigilar que les subvencions no serviren per precaritzar el treball i reduir costos laborals», apunta Olaya.
Un atur digne
Per al 31 de desembre, tots aquests 116 treballadors es trobaran al carrer. Són conscients que hi ha ben poca cosa que puguen fer per evitar-ho i ara se centren en aconseguir les millors condicions. La vaga que han començat per tal de fer pressió ja ha aconseguit provocar parades en un 75% de les línies de Ford, segons fonts sindicals.
«El que l’empresa ens ofereix és una broma. 22 dies per any treballat i un reforç lineal de mil euros. És pràcticament el que els obliga la llei i estem parlant d’una multinacional que l’any passat va declarar 7.000 milions d’euros de benefici», detalla el sindicalista.
Una multinacional per a qui 116 és un número, però darrere de cadascun d’aquests números hi ha una persona, una família amb unes expectatives de vida que ara es veuran truncades.
