Qui promou la baixada de salaris?.

Aquest missatge és reproduït pels majors mitjans d’informació

del país, tant públics com privats, tant orals com escrits. I també, com era d’esperar, es reprodueix en cercles econòmics

pròxims a la socialdemocràcia, tot i que la seva presentació i narrativa tendeix a variar. En aquests cercles el missatge

que es transmet és que cal ser valent i atrevir-se a fer les reformes que el canceller socialdemòcrata Schröder va fer a

Alemanya, que van permetre a l’economia alemanya sortir de la seva crisi a partir de l’augment de les seves

exportacions.
L’economista en aquesta òrbita socialdemòcrata que més ha emfatitzat aquest missatge és el professor

Josep Oliver, encara que no ha estat l’únic. En realitat, són molts en aquesta òrbita que ho pensen però molts no

s’atreveixen a dir-lo.
Les conseqüències d’aquesta política
He escrit

críticament i extensament sobre les reformes que Schröder va realitzar en contra del parer del seu Ministre d’Economia i

Finances, el Sr. Oskar Lafontaine, qui (en contra de la postura adoptada pel primer, que volia basar la recuperació de

l’economia alemanya en el creixement de les exportacions) volia basar aquesta recuperació en l’augment de la demanda

domèstica. Va perdre Lafontaine i va guanyar Schröder, el qual va fer unes reformes encaminades a reduir els salaris,

diluir la protecció social i afeblir als sindicats.

Les conseqüències en el benestar de les classes populars van

ser devastadores. Una xifra recull aquesta situació: al voltant de la meitat de llars alemanyes no paguen impostos sobre la

renda per ser massa pobres per a fer-lo. El mercat de treball alemany està clarament deteriorat. I això és el que s’està

proposant per a Espanya, amb l’agreujant (d’una enorme importància) que els sindicats a Espanya són més febles que els

sindicats alemanys, i com a conseqüència no hi ha a Espanya un sistema de cogestió en les empreses com el que ha jugat un

paper determinant en el baix atur en aquell país, resultat de la distribució i reducció del temps del treball, en lloc de

l’acomiadament.
Els supòsits que donen suport aquesta postura
Fedea i els

que sostenen la necessitat de baixar els salaris per a augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i augmentar les

exportacions assumeixen que perquè el consumidor alemany compri, per exemple, més vi o oli espanyol, cal baixar el preu

d’aquests productes a força de reduir els salaris dels treballadors que els produïxen. Vegem l’evidència que dóna suport

aquesta tesi.
En primer lloc, el fet que hagi hagut una baixada de consum de vi i oli espanyol a Alemanya podria

deure’s al fet que ha baixat el poder adquisitiu de la població alemanya, resultat, per exemple, de la reducció dels

salaris en relació a la seva productivitat. En aquest aspecte, l’increment de les exportacions a força d’una reducció de les

rendes del treball (que són les majors determinants de la demanda), que ha ocorregut també a Alemanya, explicaria aquesta

reducció del consum d’oli i vi espanyol. En aquesta situació, el nivell salarial espanyol no tindria gens que veure amb el

descens de les exportacions d’aquests productes.

Però existeix altre factor no considerat en la tesi que els

salaris alts són el problema, de la qual cosa es conclou que cal baixar-los. El preu d’un producte depèn de molts altres

factors, a més dels salaris. Depèn, per exemple, també de la productivitat del capital, i no només de la productivitat del

treball. I depèn també, no només de les rendes del treball, sinó també de les rendes del capital, incloent els

beneficis.
Doncs bé, Fedea i Co. no toquen cap d’aquests factors. Per què no proposen que en lloc de baixar els

salaris per a disminuir els preus, redueixin els beneficis de les grans empreses vinícoles i oleícoles? O per què no

proposen augmentar la productivitat del capital, augmentant les inversions que incrementin la productivitat d’aquest sector.

En realitat, la baixa productivitat del sector agrícola es basa en la superabundància de la mà d’obra, resultat que per

cada lloc de treball hi hagi vint aspirants a ocupar-lo, la majoria immigrants. Si l’empresari tingués dificultats a trobar

treballadors, llavors augmentaria la seva inversió i mecanització de la verema, incrementant-se així la seva productivitat.

Els baixos salaris faciliten la continuació d’una economia de baixa productivitat. Basar l’economia, com Fedea i Co. estan

proposant, en baixos salaris és condemnar a Espanya a una economia de baixa productivitat. I aquest ha estat el drama del

sud d’Europa. Els països del nord d’Europa tenen una gran productivitat i eficiència econòmica, i això conseqüència que no

es permetessin baixos salaris (situació que està canviant a Suècia, resultat de les polítiques neoliberals del govern

conservador-liberal suec).
Quina és la causa de l’escassa productivitat?
Això em porta a l’instant central del perquè existeix baixa productivitat i baixa competitivitat a Espanya, i

que no té res (repeteixo, res) que veure amb el nivell salarial. En realitat els baixos salaris contribueixen a aquesta

baixa productivitat. I no és al revés com constantment s’accentua. La baixa productivitat es basa en l’estructura

productiva del país, una situació que es reprodueix en tots els països mediterranis i que es deu a l’estructura del poder

financer i econòmic en aquests països.
Quan es desagrega l’economia espanyola en els seus diferents components,

pot veure’s que, estandarditzant per sector, Espanya compara favorablement en productivitat amb Alemanya (si, amb Alemanya).

Bela Galgoczi acaba de publicar un excel·lent article a Social Policy Journal (07/06/2013) titulat “European Social

Model or European Stability Mechanism”, que compara la productivitat laboral, els costos de producció i la contribució

salarial a aquests costos, i la productivitat ajustada al salari (Apparent labour productivity, Average Personel Costs, y

wage adjusted productivity) i mostra com en el sector manufacturer (el sector de salaris més elevats dintre de la força

laboral) la productivitat i els costos salarials no difereixen en gran mesura dels alemanys en el mateix sector, concloent

que “no existeix un problema de falta de competitivitat en els costos salarials en la producció de la manufactura”. El

problema és que aquest sector és petit dintre de tota l’economia, i que són els sectors de baixa productivitat, com la

construcció, els que dominen l’economia.
De nou, situació que té molt poc que veure (en realitat gens) amb els

salaris i molt a veure amb les polítiques estatals clarament dominades per les institucions (i molt especialment,

financeres) que ara estan finançant Fedea i estan demanant que baixin els salaris. Polítiques estatals que estan també

promogudes per les mateixes institucions europees (la Comissió Europea i el Banc Central Europeu) i els mateixos governs

(com l’alemany) que estan demanant que es baixin els salaris.
M’estic referint al boom immobiliari a Espanya,

que va determinar que la construcció fora el motor de l’economia, absorbint una enorme quantitat de recursos (el 15% del

PIB) que hauria pogut ser invertit en altres activitats de major productivitat. I aquest boom va ser creat i dissenyat pel

maridatge banca privada – sector immobiliari – indústria de la construcció, facilitat i estimulat per la importació de

diners procedents primordialment de la banca alemanya. I tot això amb la benedicció i suport del govern espanyol, el

establishment europeu, el BCE i el Banc d’Espanya, tots ells ara promotors de la necessitat de baixar els salaris. Crec que

no fa falta afegir cap altre comentari. Es necessita gosadia (la gent del carrer ho definiria com “cara dura”) perquè

aquestes institucions ara estiguin culpabilitzant de la crisi als suposats elevats salaris dels treballadors espanyols. En

realitat, els salaris són dels més baixos de la UE-15.
 Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia

Fabra de Barcelona.
http://www.vnavarro.org/