És un llibre ben preparat i amb l’avantatge de reproduir nombrosos
documents judicials i textos de l’època amb anàlisis sensates. Es brinda una profusió de documents i informacions fidedignes
de gran importància, completades pel material i les fonts esmentades en les notes. En la part judicial, l’autor és brillant
tant en l’evocació dels testimonis com en el seu ús absurd per la justícia militar.
Bergasa demostra la ineptitud del sumari. La importància dels temes i de la documentació hauria merescut un
índex temàtic, però esta sana costum de les editorials anglosaxones continua sent poc aplicada. Els propòsits de l’autor són
clars: “L’estudi la lectura dels quals ara es proposa és, al fil d’eixe buit [d’anàlisi] i per damunt de qualsevol altra
pretensió, la crònica d’eixe irregular procés” (p. 17). I corresponen les metes de l’analista al títol de l’obra “qui va
matar” i s’inferix que Ferrer i Guàrdia és un element marginal no molt simpàtic “activitats subversives”, “soscavar el
sistema de valors”, “conducta política i moral de contingut subversiu” (Pp. 12, 16). El conjunt del procés i de l’enjudiciat
“va convertir un pedagog llibertari, a un agitador cultural i a un conspirador més a l’ús de l’època en un inesperat màrtir
de les llibertats i dels drets civils, i va obrir, en definitiva, un recurrent debat […] de les dos Españas, prolongat fins
als nostres dies […]” (p. 20).
La meua lectura és distinta i consistix a constatar que Ferrer va ser empresonat
durant un any per suposada complicitat en un magnicidi (atemptat de Mateo Morral contra la vida del rei) i absolt en 1907. I
el mateix règim el va fer afusellar als dos anys sense tindre més proves de culpabilitat. No és un problema espanyol, és el
de la justícia de les classes explotadores que es valen de l’equanimitat i de la justícia quan els convé i les tiren a la
cuneta quan sacien els seus odis, com va ser i és el cas dels EUA amb el sindicat IWW, Sacco i Vanzetti i les desenes de
militants per la igualtat de drets entre blancs i negres, en contra de la guerra de Vietnam, els segrestos i vols secrets i
Guantánamo com a lloc quasi fora de la llei, etc. La justícia de classe continua en la gran majoria dels casos –Entre el 85 i
el 99 % segons els països- beneficiant als únics explotadors i criminals no tipificats com a tals (ministres de la Sanitat
provincials i nacionals que no complixen amb la vigilància sanitària –Epidèmies d’escarafalls i de grip a en 2009; executius
de laboratoris farmacèutics que continuen fabricant a posta fàrmacs amb una certa perillositat en el primer món i de gran
perillositat en el tercer món, emparant-se en carències de la legalitat; i un llarguíssim etcètera que inclou la majoria de
la sinistralitat laboral, i minera en particular). Per a sintetitzar, el capitalisme tendix a la criminalitat indirecta per a
rendibilitzar (i els suposats beneficis serien pocs o negatius si els jutges aplicaren les lleis vigents).
De fet,
l’obra és més abarcativa i en l’última partix del llibre, “Les responsabilitats”, una mena de conclusió de fet, l’autor
demostra en certa manera la justeza política del règim monàrquic en l’elecció de la víctima a l’agafar-se de l’anella més
dèbil i aïllat de la llarga cadena d’elements polítics i sindicals que va provocar la setmana tràgica de juliol de 1909 a
Barcelona. Per descomptat, considere que és insuficient. Es tracta de posar en el mateix pla, de juxtaposar tots els actors
per a acabar amb una cita de juny de 1916 (quasi set anys després) del catalanista Cambó: “Tots els barcelonins, sense
excepció, hem afusellat Ferrer al no moure un sol dit per a reclamar la seua amnistia.” (p. 570). I l’autor postil·la que
“tiris i troians es van confabular [… per a permetre] l’assassinat legal de Francisco Ferrer i Guàrdia.”
Hi ha
dos elements contradictoris evidents. Els assassins legals -des del rei i el seu govern fins a l’oficial que mana el gran
grup d’execució- complixen un paper de botxí oficial, continuat després amb la guerra colonial i la dictadura de Primo de
Rivera amb la vènia del rei. Ells tenen el 98 % de la criminalitat de l’acte i al segon element li correspon el 2 %, o siga
a la seudo oposició, i amb un pes major per als catalanistes, eixa engrudoses classes alta i mitjana penjada del poder
central per a explotar millor els seus compatriotes i als emigrats, i també els socialistes i radicals. Es nota que El Govern
va incloure en les forces deixades de costat per a prosseguir un eventual diàleg social a Solidaritat Obrera, nucli de la CNT
creada l’any següent en 1910 , sens dubte per estimar que era manipulable directament o indirectament. De fet, el títol real
de l’obra ve a ser “qui va matar Ferrer i Guàrdia? I per què només a ell?”.
Altres diferències d’enfocaments
queden, per exemple és indubtable que l’autor reconstruïx cuidadosament la Catalunya i la Barcelona de l’època assenyalant
els abismes entre les classes socials. Però jo hi hauria assenyalat que la mateixa ceguera de Madrid davant de Catalunya era
visible entre els portaveus polítics de la burgesia catalana (tant de l’ala quasi aristocràtica i racista com de la mas
reformista) cap a les classes proletàries. El llibre de Chris Ealham “La lluita per Barcelona (classe, cultura i conflictes
1898-1937)”, Aliança 2005, ho demostra magistralment.
Una altra diferència d’enfocaments és la descripció dels
esdeveniments de la setmana tràgica -recognoscible en una recent emissió de TVE amb la participació de diversos universitaris
i del propi Bergasa-, quasi tota la violència ve atribuïda a proxenetes i prostitutes, els disturbis anticlericals a elements
manipuladors del partit radical de Lerroux. És la quasi repetició de l’esquema interpretatiu adduït durant la Transició per
a explicar la guerra civil, la teoria dels extremistes de dreta i d’esquerra, sent la sensatesa i la justa política la de
grups il·lustrats i els seus seguidors del centre. El problema és que no existien ni en la Barcelona de juliol de 1909 ni
tampoc en l’Espanya de 1936 – 1939, llevat que es prenga Manuel Azaña (responsable de la massacre de Casas Velles) per un
pacifista i un socialista.
Bergasa, en la seua obra, matisa amb exactitud evoca el vandalisme i la violència, però
adduïx una “multitud de comptes pendents […] contra l’orde establit, personalitzat, segons fora una o altra l’òptica que
cada u ho mirara, que al cap i a la fi igual dóna, en El Govern, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, la força pública,
les lleis imperants, la monarquia com a institució o el propi Estat. (p. 168)” L’incendi és una clau d’interpretació social
de l’odi principal dels explotats: en la Barcelona de 1909 els centres de l’Església, en la Budapest de 1956 les
comissàries de la “policia popular”, en la França de 2005-2009 les vehicles i comissàries de la “policia de la republica”,
escoles, farmàcia, estafetes de correus per jóvens pobres i marginats (que siguen francesos de soca-rel o d’origen
estranger). En els tres casos, la teoria del vandalisme o d’una minoria d’extremistes és jugar a l’estruç amb el cap
amagat en l’arena, és no ser capaç d’admetre el fracàs terrenal i filosòfic del catolicisme, del marxisme leninisme i del
capitalisme.
La descripció dels tumults de 1909 en ple franquisme (o siga amb censura de tall feixista catòlic,
però en un llibre en català, o siga de lectorat limitat en eixa època) dels saquejos de propietats religioses per Josep Benet
insistix en la indiferència de les forces armades de seguretat com per exemple en la protesta del Vicari Capitular de
Barcelona al president del Consells de ministres el 6 d’agost de 1909 (“Maragall davant la Setmana Tràgica”, Barcelona,
edicions 62, 1964, Pp. 50-51). El mateix autor nota per al dimarts “la vaga s’anava transformant en revolta, com vam dir; A
les tres de de la vesprada es van alçar centenars de barricades, defeses per milers d’hòmens, estimulats i aplaudits per una
important massa popular.[…] de la multitud agrupada en la ronda de Sant Antoni es va separar un xicotet grup que va apegar
foc al convent dels monjos jerónimos, del barri de Sant Pere, i un altre inici la crema del gran col·legi i de la residència
dels escolapis.” (Mateixa font) És fàcil advertir que la “massa popular” que victorejava les barricades -d’haver tingut la
fe catòlica que alguns li atribuïen i li continuen atribuint (segons pareix)- no va intervindre de cap manera per a reduir
els grupets de violents anticlericals.
Ací és interessant acudir a gran poeta i gran catòlic Joan Maragall que
Bergasa hauria pogut usar millor quan cita que dos articles seus van ser censurats per “La Veu de Catalunya”, en particular
l’últim “la ciutat del perdó”, escrit tres dies abans de l’afusellament. “ […] Com podeu quedar-vos així tranquils en les
vostres cases i amb els vostres quefers, sabent que un dia al despuntar l’alba, allí dalt en el Montjuic trauran del castell
a un home lligat, i ho passaran davant del cel, de la muntanya i del mar, i del port en plena activitat i de la ciutat que
s’alça indiferent i a poc a poc , molt a poc a poc, perquè “no calga esperar”, ho portaran a un racó de la trapa, i allí,
quan sone l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu en totes les seues potències i sentits, amb el
mateix afany de vida que teniu, s’agenollarà de cara a un mur [Ferrer va aconseguir l’autorització del militar cap de la
fortalesa de morir de peu], i li ficaran cinc bales en el cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill, ell que era un
home, tan home com vosaltres, potser més que vosaltres? (p. 507, traducció corregida
– i sense els llargs talls- segons
l’original català en Josep Benet, o. C., p. 151).
Joan Maragall no combregava amb Ferrer i Guàrdia “Depurar la
massa, expulsar la gent roïna, inutilitzar-la per al mal, vigilar-la, impedir noves propagandes criminals, està bé. Però
matar i matar a sang freda …, Déu meu! […] “(carta a Cambó, que tractava d’ablanir al govern, quatre dies abans de
l’afusellament, Josep Benet, o. C., traduït del català, p. 145). Però Maragall afirmava en una carta en castellà a
l’exgovernador de Catalunya Ossorio i Gallardo “Ningú, dic, pot veure sense dolor i sense espant el sacrifici en va fregir
de tantes vides l’única tatxa del qual haja sigut tal vegada l’exaltació per una idea, la maliciosa propaganda de la qual
no li ha sabut o volgut evitar esta mateixa societat que ara tan durament li castiga en el cap mateixa pel seu culpa
extraviada. Açò és espantós: deixar totes les gents si una altra educació moral que l’alternativa d’un terror a un altre.
Jo no puc callar açò […]” (Josep Benet, o. C., p. 146).
Si prenem el mateix enfocament per a aplicar-ho a
Kronstadt en 1921, a les torres bessones de Nova York en 2001, és el propi sistema marxista leninista, és el mateix
capitalisme nord-americà que estan castigats per la seua incapacitat de veure la misèria que estan provocant. Per tant, els
afusellaments, que van aplicar la monarquia espanyola en 1909, Lenin i Trotsky i els seus chekistas, els segrestos
clandestins i les tortures múltiples -i la guerra contra Iraq- de Busch i els seus sicaris de la CIA, FBI, són un desbarat
per a ocultar els seus propis errors. L’autor Francisco Bergasa anota un “comportament melodramàtic com va ser la profanació
de diversos cementeris conventuals, en els que els revolucionaris, suggestionats emocionalment, donada la seua escassa
formació, per fulletonesques llegendes relatives a segrestos forçats i tortures en l’interior de les clausures, van penetrar
en els edificis […] (p. 172)”. En un altre mes de juliol, a Barcelona, en 1936, van ser obertes tombes en convents de
Barcelona i el cenetista Llibert Sarrau (16 anys en eixe moment) em Deia que ell havia vist en la vorera enfront del convent
un cadàver, entre altres, amb el senyal inequívoc d’un embaràs (i deu existir alguna foto en els arxius). La “profanació” en
el dit cas no tenia res de “llegenda”: era molt catòlica, apostòlica i romana, com els catorze capellans bascos afusellats
pels franquistes.
I el que no veu Bergasa en 2009 era visible en 1964 amb total vigència de la censura del
catolicisme feixista espanyol: “L’any 1835 van ser assassinats nombrosos religiosos regulars; en canvi, en 1909 es respecta
vida dels uns i els altres, a excepció de poquíssims casos. Va caldre llegar a l’any 1936 perquè no es fera cap distinció
entre temples parroquials i convents, entre religiosos regulars i seculars. Això representa un “crescendo” tràgic, que
forçosament obliga a una profunda reflexió.” (Josep Benet en “Maragall davant la Setmana Tràgica”, Barcelona, edicions 62,
1964, traduït del català, p. 183).
Una altra visió defectuosa en la pàgina següent (173): “[…] van començar a
percebre’s indicis d’un reflux del vandalisme. Els soldats van ser vencent, amb l’ocupació inclús de l’artilleria, els
debilitats nuclis de resistència que encara subsistien […]” Potser no és “vandalisme”, pur sadisme, esclafar a canonades als
rebels? Millor dita, és l’esperit castrense tal com es manifestava al Marroc i tal com va funcionar a Astúries en 1934, per
a prosseguir en 1936-1939, a la xusma (mora i roja) se l’aniquila amb benedicció catòlica. Per la seua actuació, el militar
professional assassí de Carlos Colomí al novembre del 2007 està formatat de la mateixa manera (així com els seus companys de
quarter, pense jo, un futur macabre per als “desafectes” a la societat capitalista.). L’autor sintetitza a diversos
historiadors (és una qualitat del llibre) sobre la personalitat de Francisco Ferrer i Guàrdia “per als anarquistes, era un
burgés adinerat; per als republicans un àcrata que finançava a Solidaritat Obrera (p. 180)”. De fet, de les mateixes pàgines
de Bergasa es deduïx que Ferrer i Guàrdia mantenia llaços amb els radicals i amb els sindicalistes (una actitud maçònica
clàssica) que sol fer bambolles ahir com hui, si bé en el cas de Ferrer hi havia una clara elecció aliena a la maçoneria a
favor dels anticatòlics i exclosos de la societat.
Des de la pàgina 189 fins a la 570, Bergasa ens brinda una
crítica magistral dels procediments de la justícia civil i de la militar. I amb justa raó, l’autor remarca en fet que “entre
el 18 de juliol i el 2 d’agost, dates en què es van desenrotllar els successos,” no va haver-hi la menor al·lusió a Ferrer i
Guàrdia de part de “cap instància de l’Exèrcit, ni la Guàrdia Civil, la policia, o els cossos de Seguretat, ni els primers
tribunals civils o militars establits a este efecte, ni el vicari capitular, ni el Comité de defensa Social, ni la premsa
conservadora […] (Pp. 187-188)” Una detenció precedent d’un any per la suposada complicitat de Ferrer i Guàrdia en un
atemptat contra el rei de Mateu Morral (empleat de l’escola Moderna i que va ser ) va acabar amb l’absolució de Ferrer.
Però per al procés es va presentar com una quasi prova de la seua perillositat.
Noam Chomsky, especialista de la
fabricació del consens i la manipulació de les masses per l’Estat, hauria pogut inspirar-se en aquella campanya
d’invencions calumniadores, de testimonis subornats (escarcerats poc després de declarar -p. 245- i amb l’emigració sobtada
a Argentina del principal testimoni de càrrec, el barber Francisco Doménech -p. 268- que poques setmanes abans no tenia
estalvis com per a pagar-se el passatge allà). L’Espanya castissa, obscurantista i catòlica sòlidament apareix de fet molt
moderna amb el seu sistema judicial podrit i la seua premsa ordinària. O, com hauria dit el generalíssim “els altres països
ens imiten”, sent EUA en eixe pla i des de la primera guerra mundial a nivell de la justícia i de la premsa, un digne
deixeble de l’Espanya negra. Francisco Bergasa donen nombroses cartes de Ferrer i Guàrdia en la presó, la transcripció dels
interrogatoris ( que es nota l’enteresa de Ferrer), així com testimonis registrats en el sumari. Ferrer i Guàrdia respon a
un jutge militar “Pel que es referix a la crema d’esglésies i convents, pareix que és conseqüència de com es troba
d’oprimit en els seus interessos el poble espanyol davant del favor que l’Estat dispensa a les ordes i congregacions
religioses, contra les que ha volgut d’esta manera venjar-se. (p. 254)”
Entre els nombrosos documents que per dos
vegades es van requisar en el domicili de Ferrer i Guàrdia hi ha un document de 1892 (17 anys abans dels càrrecs atribuïts
per la justícia militar) que va ser motiu d’àmplies disquisicions i que apareix en un altre interrogatori. Un jutge militar
distint va preguntar: “¿Per a què volia saber si els 300 companys de què parla en un dels seus manifestos estaven en
possessió de “queviures”, expressió esta que es traduïx a continuació com a dinamita?” i Ferrer li va respondre: “Eixa
traducció no passa de ser una suposició gratuïta, en quant que la paraula dinamita està esborrada com pot apreciar-se. Però
per si això no fóra suficient, diré que el dit missatge, que ni es va imprimir ni va ser mostrat a ningú, ho escriuria
possiblement en un moment de fervor o passió (Pp. 343-344)”
El document sencer es reproduïx en les pàgines 305-306
i va estar distribuït per Ferrer i Guàrdia a maçons en un esdeveniment a Madrid que va ser interromput per l’autoritat
governativa. Bergasa ho jutja “desgavellat […] extravagant (p. 92)” perquè al·ludix “per a fer possible la revolució […] a
uns tres-cents que, com nosaltres, estiguen disposats a jugar-se el cap per a iniciar el moviment. […] Viva la revolució
social! Viva la dinamita! […] ”
Qualsevol persona que haja llegit amb serietat a Bakunin recorda: “Per a
l’organització internacional en tota Europa basten cent revolucionaris fort i seriosament aliats. Dos, tres centenars de
revolucionaris bastaran per a l’organització del major país.” (1868 Statuts secrets de l’Alliance: Programme et objet de
l’organisation révolutionnaire dónes Frères internationaux, CDR de les Bakunin editat per l’Institut internacional
d’Història Social d’Amsterdam). Per descomptat Bakunin es refira a organitzadors i coordinadors d’una sèrie de grups i
col·lectius populars. I l’al·lusió a la dinamita era una moda que va haver-hi en el moviment anarquista francés en els
1880-1890.
L’error cras de Francisco Ferrer va ser confondre els maçons amb organitzadors operaris i llibertaris,
una ingenuïtat que va conservar fins per als radicals.
En oposició a la brutícia de jutges, militars i polítics
que evoca Francisco Bergasa, una figura es destaca l’advocat defensor que havia triat Ferrer i Guàrdia: “Trie llavors [en
una llista d’oficials per a la seua defensa] al capità el senyor Francisco Galcerán Ferrer, encara que tan sols siga pel fet
que tant el seu nom com el segon dels seus cognoms coincidixen amb el meu (p. 361)”. Va haver-hi una empatia mútua que va fer
que els jutges militars acusaren el defensor “d’exagerar la defensa del reu (p. 368). És un ostentació important que posa a
l’abast de tots una documentació esgotada.
Ja es va destacar que la monarquia es va valdre de mode sàdic de
l’aïllament Ferrer i Guàrdia per a servir-se d’ell com a únic boc expiatori, apartant a les forces actuants durant la
insurrecció. La tàctica maquiavèl·lica comportava implícitament que no feren res per a salvar Ferrer i Guàrdia i tots van
caure en la complicitat que l’autor denúncia sense fer cap diferència entre els uns i els altres, encara que Bergasa tinga
raó des del pla ètic, sempre que haguera assenyalat com la “religió d’amor” va estar sempre (fins als anys 1950) del costat
del Poder.
Potser el turment de l’espera, l’aclaparament d’un engranatge despietat es destacaren millor amb una
breu cronologia dels últims dies de Francisco Ferrer i Guàrdia a l’octubre del 2009. Dia 4, afusellament d’un jove amb
deficiència mental provada per participació en l’alçament d’una barricada i haver-hi ballat amb el cadàver d’una monja.
Dia 5, res notable. Dia 6, un comandant jutge militar demana la formació d’un consell de guerra; el mateix dia, carta de
Ferrer i Guàrdia a una amiga “El meu advocat està segur de la meua absolució quantes a les interlocutòries, però -te’m que
el Tribunal es deixe influir per l’atmosfera desfavorable creada entorn de mi (p. 374).” Dia 7, carta de Ferrer a la seua
companya. Dia 8, telegrama a Alfred Naquet -cofundador de la Lliga Internacional per a l’Educació de la Infància- “Està clar
que l’única cosa que es pretén és condemnar-me.” Dia 9, juí oral en la presó Model de Barcelona, al·legat del defensor “em
trobe amb un procés conclòs, en el que, després de la lectura dels càrrecs, m’han negat totes les proves he que sol·licitat,
on no he pogut aconseguir que anessen oïdes els testimonis que ho pretenien (p. 428)” Pena de mort dictada pels jutges
militars. Dia 10, confirmació de la pena de mort pel capità general de Catalunya. Dia 11, 1 h 30 de la matinada, trasllat de
Ferrer i Guàrdia a la fortalesa de Montjuic. Dia 12, El Govern dóna el vistiplau a l’execució-assassinat. Carta de Ferrer a
la seua companya “Ningú ha pogut estar millor defés que jo. El capità Galcerán no sols ha defés la meua causa sinó també la
de l’escola Moderna, i la de la nostra labor educativa. […] Ara vull repetir-te que et vull, com vull a tots quants em volen
(p. 519)”. També dicte el seu testament: Desig que en cap moment, pròxim ni llunyà, es facen manifestacions de caràcter
religiós o polític davant de les meues restes, perquè entenc que el temps que es dedica a ocupar-se dels morts seria molt
millor profitós destinar-ho a millorar la condició dels vius, de la que tanta necessitat està precisada la gran majoria dels
hòmens. […] Tampoc desig que en el futur es parle de mi, perquè sóc contrari a la idea de crear ídols, quelcom que trobada
inconvenient per a l’esdevenidor humà. Són els fets i no les persones, els que han de lloar-se o vituperar-se, exalçant-los
quan redunden en el bé comú i criticant-los, en canvi, perquè no tornen a repetir-se, en aquells cas en què es consideren
nocius per al benestar general (p. 522)”. Dia 13, 9 h, d’acord al relat d’un oficial present, Francisco Ferrer va exclamar
abans dels tirs “Xics, apunteu bé i dispareu sense por! Sóc innocent! Viva l’Escola Moderna! (p. 528)”
Frank
Mintz