“Quico Sabaté era, per sobre de tot, un home d’acció”

Fa 100 anys, va néixer un dels combatents més importants de la resistència al franquisme: Quico Sabaté. Parlem amb Argimiro Ferrero Delgado, ‘Argi’, historiador i veí de Sant Celoni que ha estudiat la seva vida i la dels nuclis guerrillers insurgents.

Francesc Sabaté Llopart hauria fet 100 anys el 30 de març. Va ser assassinat el 5 de gener de 1960 a Sant Celoni, on va ser enterrat, fora del cementiri, a l’edat de 44 anys. Aquell mes de gener, l’escamot que va creuar la frontera que separa Catalunya, va ser localitzat. Rodejats al Mas Clarà del municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany, quatre guerrillers varen ser abatuts, possiblement més d’un assassinat a sang freda. En Quico Sabaté va burlar l’encerclament a la nit. Va aconseguir segrestar un tren destinat a Barcelona i va baixar de la locomotora abans d’arribar a la parada de Sant Celoni. Tot el trajecte estava ja sota vigilància esperant el pas del tren segrestat. La Guàrdia Civil tenia el suport d’elements armats com els falangistes, els sometents, la brigada político-social i les policies locals. Tots units per abatre a l’enemic número u del règim.

Què et va portar a seguir amb detall la vida d’un guerriller?

Durant la meva època d’estudiant de batxillerat havia sentit parlar de la mort d’un guerriller al poble, el que més m’atreia era que va passar a l’any 1960, vint-i-un anys després de l’acabament de la Guerra Civil. S’escoltaven comentaris sobre la seva mort, que l’havia matat en Rocha, “el de la gestoria”, que venia amb quatre més que va matar la Guàrdia Civil a prop de Girona, que va baixar del tren… però poca cosa més.

Al darrer any de carrera, en una de les assignatures, vaig poder investigar la vida, i com no, la mort d’en Quico Sabaté amb un altre company de Sant Celoni. Per primera vegada vam consultar hemeroteques, bibliografia, poca cosa en aquell moment. Vàrem fer entrevistes i ens vam adonar de la dimensió d’aquell personatge que van abatre al municipi aquell nit de reis.

La trajectòria de lluita armada contra la dictadura de la CNT em va captivar, la vida èpica de molts militants difícilment et poden deixar indiferent.

Durant molt temps, i de manera intermitent, he anat recopilant informació sobre Sabaté i els seus germans. La meva implicació en els homenatges que s’han fet a Sant Celoni des de l’any 2000, amb la col·locació de la placa al carrer Santa Tecla, com la dignificació de la tomba l’any 2000 m’ha animat a seguir endavant amb el projecte malgrat els condicionants personals.

Aquest recorregut m’ha permès conèixer a familiars dels germans Sabaté i els seus col·laboradors més directes, un privilegi que he intentat compensar aportant informació, el més rigorós possible, sobre la tràgica mort dels seus familiars.

Com tota figura mítica, la del Quico està plena d’exageracions o falses atribucions?

No podem oblidar el context en el qual Sabaté comença a desenvolupar la seva trajectòria de combat contra el franquisme. És pràcticament l’únic combatent en actiu als carrers de Barcelona després de la gran carnisseria de la tardor-hivern de 1949 junt amb Josep Lluís i Facerias.

Les seves accions agosarades, tocant la temeritat, compartides amb combatents mítics com José López Penedo, Wenceslao Jiménez Orive, Carles Vidal Pasanau, el seu germà Josep Sabaté… li aporten una aurèola de respecte guanyada amb escreix per part de l’exili a l’altre costat de la frontera. Sabaté és un “pell roja” al servei de l’organització, un “element” a tenir en compte en les accions que es puguin realitzar a Barcelona.

Amb aquest bagatge la mitificació és obligada. Va morir 21 anys després de l’acabament de la Guerra Civil amb el subfusell Thompson a la mà. La propaganda franquista, una vegada mort, el va anomenar l’“Enemigo público número 1”. Fins aleshores mai no se l’hi havia aplicat aquest qualificatiu.

Quan cau abatut a Sant Celoni, tant la policia com la Guàrdia Civil, s’adonen que la “pressa abatuda” era important i que calia enviar un missatge ben clar. El ressò a la premsa franquista va ser espectacular: El Caso, Destino, La Vanguardia, El Alcázar, Los Sitios de Girona, ABC… li van dedicar grans reportatges a on es feia un resum de la trajectòria de malifetes de Sabaté, moltes d’elles fruit de la imaginació morbosa dels propagandistes.

I tu et vares centrar a comprovar la veracitat de tots els detalls.

Més que centrar-me a comprovar si els fets són reals o no, el que intento és aportar coneixements nous sobre la vida dels germans Sabaté i de retruc d’alguns amics i col·laboradors. Seguint el llibre d’Antonio Téllez, un treball de valor incalculable per entendre l’oposició armada de la CNT al franquisme –disponible en castellà i català amb el títol Sabaté, quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)– intento incorporar la informació que vaig trobant amb entrevistes, testimonis i l’exploració dels arxius.

Sempre, sempre, vull destacar-ho, amb el màxim respecte pels familiars. Han passat els anys però quan pregunto per aquells que van morir d’una manera tan tràgica, amb la delicadesa que puc, difícilment es poden contenir les llàgrimes. El dolor continua existint. L’ocultació, la calumnia, el menyspreu, la falsedat… que han patit durant tant de temps ha fomentat que sigui molt dolorós recordar a aquells familiars tan propers.

 

Com presentaries a Quico Sabaté?

Sabaté és, per sobre de tot, un home d’acció. Té molt clar qui és i com és l’enemic, sap molt bé que l’única manera de combatre’l és amb les armes a la mà. Els seus germans han estat víctimes del règim autoritari igual que molts dels seus companys de militància. Res no justifica la passivitat de la CNT a l’exili si tenim present la salvatge repressió que exerceix la dictadura contra els rebels.

Sabaté no desisteix de lluitar amb pocs recursos tant humans com materials, malgrat la manca de protecció i, fins i tot oposició activa, per part de la direcció de l’organització i l’assetjament constant per part de les autoritats franceses. La seva valentia és innegable.

Ens queda un exemple a seguir adaptant la seva trajectòria a les circumstàncies actuals, un model de compromís, de coherència i de coratge per les classes populars en un moment que els lladres amb corbata i els polítics corruptes estan en constant actualitat. Com diem a Sant Celoni “Quico Sabaté… la lluita continua!”

La seva trajectòria ajuda a entendre a les persones que no es varen sotmetre a la dictadura franquista?

És evident que sí. Per això s’ha de lluitar contra l’oblit intencionat. L’oposició armada al franquisme, i més concretament la de la CNT, és encara un tema molt poc investigat. Encara queda molt camí per recórrer i molta calúmnia per combatre.

Quan cau abatut a Sant Celoni el 5 de gener del 1960 molta gent no creu el que diuen els diaris. De fet, es diu que ni la seva germana ni el seu pare el varen poder identificar. Aquesta llegenda era una necessitat per fer front a l’abatiment o té algun fonament.

En Sabaté va caure abatut per les bales del subfusell “naranjero” del sometent Abel Rocha a les 8,45 hores. El seu cos va ser arrossegat fins al carrer Santa Tecla. L’altre sometent, Pitu Sibina li va disparar deformant-li el rostre en un acte de violència gratuïta. Va estar estès al carrer tres hores i quart. A les 12 del migdia es va fer l’aixecament del cos i es va portar al dipòsit situat al cementiri municipal a on se li va fer l’autòpsia. Va ser enterrat fora del cementiri a les sis de la tarda.

Els pares com els altres germans vius del Quico, Joan i Maria, es varen assabentar de la mort pels diaris. Cap familiar va reclamar el cos. No van tenir notificació oficial de la mort i, per tant, no és molt fiable afirmar que no van reconèixer al Quico per la deformació de la cara. No hi ha cap document oficial que esmenti la presència de familiars per fer la identificació dels molts documents que es van generar a partir del dia 6 de gener del 1960. Dono poca credibilitat a l’afirmació d’Eduard Pons Prades al respecte.

Què preparava el Quico en aquella incursió? Cinc guerrillers uniformats, amb granotes blaves passamuntanyes, jerseis, botes de muntanya… no és una operació usual.

La darrera incursió de Quico Sabaté i els seus companys és un dels grans misteris. L’historiador Eduard Pons Prades al llibre Guerrillas Españolas afirma que el grup venia a segrestar als germans Creix, dos inspectors en cap de la Brigada Político-Social de Via Laietana amb un llarg currículum com a torturadors. Altres treballs posteriors com el publicat per tu a la Directa també apunten a aquesta possibilitat.

En aquesta incursió hi ha algunes contradiccions. Tothom sabia que Sabaté era una persona que planificava els passos fins al darrer detall. Domingo Ibars Juanias al llibre La revolta dels Quixots el defineix com a extremadament desconfiat, sempre alerta. No es pot entendre que iniciés una incursió sense saber a on dormir i quin era l’objectiu. És gairebé segur que el grup era esperat a Barcelona i que tenien un lloc on residir. No tinc informació rigorosa per poder respondre a aquest enigma. Com m’ha comentat algunes vegades la Joaquina Dorado, col·laboradora de Sabaté durant els anys 1955 i 1956, allotjar clandestinament a cinc persones a Barcelona era “una tasca molt difícil”.