Podria ser
el resultat d’un derby, però és un pronòstic electoral, que en realitat té poc d’esportiu però molt de competitiu fal·laç,
que és en el que s’ha convertit hui l’esport a força de talonari i brutícia.
Dic, Madrid 8, València 6, és el
vaticini de la crescuda en escons del Partit Popular respecte a les seues expectatives electorals en les comunitats de Madrid
i València el 22-M, feus de la populista Duquessa consort Esperanza Aguirre i d’eixe àrbitre de l’elegància que és
Francisco Camps. Ambdós, segons les enquestes, arrasaran en els pròxims comicis municipals i autonòmics.
El que porta a diverses reflexions, encara que totes giren entorn d’un mateix tema: per què els
de baix premien als de dalt per sotmetre’ls i explotar-los? Assumpte que no cap en este breu faristol, però ací queda com a
apunt.
Més fàcil és reconéixer que hi havia dos realitats. La real, del carrer, la que no s’expressa més que en
secret de confessió, en privat, que recolza polítiques de dreta sense mirar-li la dent. I la dels analistes de llinatge i
mitjans de referència que no han cessat de reflectir el costat fosc d’ambdós dirigents, però segons pareix sense cap èxit
sinó tot al contrari. Perquè eixos mateixos sondejos diuen que el sorpasso d’Aguirre i Camps serà a costa de robar vots i
votants al PSOE i a Esquerra Unida, confirmant el que la raquítica capacitat de convocatòria de CCOO i UGT l’últim 1r de
maig a València denunciava.
La corrupció no passa factura als corruptes?, és una altra pregunta d’interés. I
se’ns ocorren dos matisos per a valorar-la. Una, que és complicat que la corrupció s’encebe sobretot en un partit quan es
tracta d’un fenomen generalitzat del que quasi cap formació important se salva. Dos, que la suposada esquerra, suposada
hereva de les tradicions polítiques més transparents, amb el seu continu viratge cap a la dreta per a pidolar en el seu
graner electoral, ha atiat tal analfabetisme democràtic en l’electorat que ha acabat devorant-li. Qui sembre vents..
I com a colofó, s’evidencia la contínua pèrdua d’influència del diari El País, periòdic pretesament global que va
fer de les denúncies del cas Gürtel divisa i caixa de reclutament, i ara es comprova que sense deixar massa empremta. Encara
que també és cert que això en bona part és degut a la contraprogramació dels mitjans de comunicació autòctons que mengen de
la mà del PP a Madrid i València.
Qui perd de nou és la democràcia, o siga els de sempre, els de baix. Perquè
ells, quan s’apaguen les llums, tornaran als seus negocis i timbes.
Rafael Cid