Configuració del panorama sindical postfranquista (1977-1985, aprox.)
Legalització dels sindicats l’any 1977. Els compromisos polítics que s’iniciaren aquell mateix any amb els Pactes de la Moncloa van intervenir decisivament en la resolució d’aquest panorama. Ajust econòmic a canvi de la institucionalització dels partits polítics (PSOE, PCE), als quals es trobaven vinculats els sindicats majoritaris (UGT, CCOO).
L’atur i la pèrdua del lloc de treball esdevenen armes fonamentals contra la combativitat i capacitat reivindicativa de les treballadores. Recomposició del benefici empresarial, erosionat des de l’inici de la crisi econòmica, el 1973, perllongat amb el temps amb altres pactes posteriors: Ajust, moderació salarial, reconversió industrial…
Fita important: Estatut dels Treballadors de 1980, inici de les reformes de la legislació laboral en sentit desregulador. Els 2 elements desreguladors principals que s’aniran aprofundint: Desprotecció front l’acomiadament i precarització de l’ocupació.
Participació política dels sindicats (UGT, CCOO) en la “transició democràtica”, mitjançant la creació de la política de Concertació Social (política de pactes a nivell de cúpules, a esquenes dels treballadors), instrument per a assegurar la pau social. Als seus participants se’ls atorga reconeixement institucional, tot adquirint així la categoria d’”interlocutors socials” vàlids.
Des de la “transició”, el bisindicalisme CCOO/UGT ha tingut una funció de col·laboració amb el capital, tot fent digeribles davant les treballadores les mesures traumàtiques exigides per la “modernització” de les estructures empresarials i econòmiques a l’Estat Espanyol.
La CNT-CGT mai no ha col·laborat en aquesta tasca. És per això que sempre hem hagut de defensar-nos de la discriminació a la que ens han sotmès els sindicats institucionals + les empreses + les administracions públiques.
UGT i CCOO no han avalat aquestes pràctiques a canvi de no-res. Les han acceptat a canvi d’un seguit de privilegis adreçats a consolidar les seves opcions sindicals i afavorir-les respecte d’altres.
Suport als col·laboradors i marginació de la resta d’organitzacions que lluiten per fer-se amb un espai sindical. L’entramat normatiu que es va promulgant, especialment la LOLS (1985), legitima aquesta situació, afavorint el sindicalisme col·laboracionista, apostant fermament pels grans aparells ja establerts.
Condició de sindicats “més representatius”, que s’atorga únicament i exclusiva mitjançant els resultats obtinguts a les eleccions sindicals (barrera selectiva del 10%). Política sindical d’eliminació. Configura un model sindical orientat a l’obtenció de “representativitat”. En aquest sistema les Seccions Sindicals passen a jugar un paper secundari.
Discriminació de la CNT en el procés de devolució del Patrimoni Sindical, Acumulat i Històric, que condicionà les possibilitats de desenvolupament de l’Organització.
Acabada la “transició” el panorama sindical es troba relativament estabilitzat, havent imposat els sindicats majoritaris un estil de negociació i un model d’acció sindical diametralment oposat al defensat històricament per la nostra Organització. Abandonament dels sindicats per part d’amplis sectors dels treballadors, que havien acudit a aquests immediatament després de la seva legalització (desafiliació).
Reconstrucció, disputes, unificació, canvi de sigles… De la CNT a la CGT
La reconstrucció de la CNT a l’Estat espanyol es va anar realitzant progressivament entre finals del 1975 i durant tot el 1976. Estructuració a Astúries, Madrid (1975), Catalunya (assemblea de Sant Medir, a Sants, el febrer de 1976), i posteriorment a altres territoris (País Valencià, Andalusia, Galícia, Aragó…)
Diverses mostres d’afirmació i capacitat col·lectiva tot al llarg de 1977: Mítings massius a San Sebastián de los Reyes (Madrid), València, Montjuïc, Jornades Llibertàries Internacionals a Barcelona… Durant els primers 4 anys de fase postfranquista semblava que el moviment llibertari i la CNT s’estaven configurant com una àmplia alternativa col·lectiva per a la classe obrera i la joventut. De fet, la CNT va passar a ser durant aquells anys la tercera força sindical a l’Estat espanyol, darrera de CCOO i UGT.
Pol de referència per a molts sectors que cercaven un sindicalisme autònom, assembleari i que no claudiqués davant pactes interclassistes. També era un pol de referència de gran part de l’àmbit llibertari no “exclusivament obrer”.
Implicació de sectors de l’aparell de l’Estat i del Govern d’UCD en el desenvolupament d’una imatge pública de la CNT com a organització filoterrorista. El cas Scala va ser crucial per a dur aquesta imatge a l’opinió pública. Infiltració de confidents i policies per a desestabilitzar l’Organització.
Conflictes sobre com fer front i donar resposta de la forma més efectiva possible a les transformacions experimentades en l’àmbit laboral i social a l’Estat espanyol, varen motivar la ruptura en el Vè Congrés (Madrid, desembre del 1979, primer des de la reconstrucció de la CNT) i, posteriorment, la reunificació parcial el 1984.
Congrés d’Unificació (IXè Congrés, juliol de 1984). Els 2 sectors principals (i majoritaris) de la CNT sumen les seves forces. Unificació dels sectors CNT-Congrés de València (CCT-CNT) + Sindicats d’Oposició CNT-AIT. Refer una Organització desagnada per les disputes internes i els inconvenients externs.
Es trenca la trajectòria abstencionista anterior. El Congrés possibilità la presentació a les eleccions sindicals, amb l’objectiu tàctic d’aconseguir la implantació i el reconeixement de les Seccions Sindicals de CNT a les empreses. Modificació tàctica d’envergadura, que es vol evitar, però, que ens faci perdre la nostra identitat llibertària i anarcosindicalista, ni que suposi tampoc l’acceptació pràctica i acrítica d’un marc d’actuació imposat.
Quan la Confederació es trobava en bones condicions per a consolidar-se, un cop assolida la reunificació, es produí el contenciós jurídic per la titularitat de les sigles “CNT”, plantejat per l’anomenat “sector històric” (sector AIT), que es remunta a l’any 1984, i que va provocar fins a 3 judicis.
Canvi de sigles obligat per una sentència adversa del Tribunal Suprem. Aquesta deixava sense entitat jurídica l’SP Confederal, però no la resta d’ens de la Confederació. Adoptat provisionalment en plenària del Comitè Confederal l’abril de 1989, i posteriorment en el 1er Congrés Extraordinari estatal, a finals del mateix mes. En aquell congrés s’acordà adoptar jurídicament la denominació “Confederació General del Treball”, CGT, i passar a registrar així els nostres Sindicats i organismes. Que públicament es pogués utilitzar la formula “CGT (CNT)” fins a que es resolgués el recurs d’ampara presentat davant del TC contra la sentència del TS.
Es reafirmà el caràcter d’organització diferenciada del “sector històric”, i la legitimitat del Congrés d’Unificació del 84. La tria de les sigles CGT té a veure amb la història del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme: Amb la CGT francesa de principis del segle XX, i amb el Congrés de constitució de la CNT del 1910, que en el dictamen de la seva primera ponència establí: “Que se constituya una Confederación General del Trabajo Española…”
El Ministeri de Treball va decidir considerar-nos a tots els efectes una nova organització. Intent d’eliminar per la via administrativa la representativitat obtinguda en les anteriors eleccions sindicals.
LES NOSTRES SENYES D’IDENTITAT
Allò que som
Allò que som està definit a l’article 1 dels nostres Estatuts: “la Confederació General del Treball (CGT) és una associació de treballadors i treballadores que es defineix anarcosindicalista, i per tant: de classe, autònoma, autogestionària, federalista, internacionalista i llibertària”
Som una Organització amb una llarga tradició de lluita. Som els continuadors del projecte transformador de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fundada el 1910 i, com a tals, assumim la seva herència. Som les hereves d’aquelles que iniciaren la lluita fa més de 100 anys amb els nostres mateixos principis i desitjos de revolució social.
Som una Organització sindical, els nostres esforços s’adrecen primordialment a la destrucció de les estructures econòmiques del capitalisme, a canviar les relacions de producció i a defensar els interessos de les treballadores dins les empreses.
Però no defensem només les condicions de treball. També som sensibles a tot allò que afecta les persones fora de l’àmbit laboral. Participem des de la nostra òptica llibertària en totes les lluites que configuren els moviments alternatius. Mai no hem d’oblidar la complementarietat entre l’acció sindical i l’acció social, les quals no han de desenvolupar-se en compartiments estancs.
L’acció sindical i l’acció social formen part d’una mateixa lluita, una lluita integral, una lluita per la transformació social. Per a nosaltres, el sindicalisme no es limita només a reivindicar salaris més alts, sinó que s’orienta a garantir la satisfacció social de les necessitats col·lectives. El nostre treball reivindicatiu no s’acaba en els centres de treball.
Som una Organització de classe, una Organització del moviment obrer, que defensa els interessos col·lectius del conjunt de la classe treballadora, del conjunt de les explotades pel capitalisme. No volem practicar un sindicalisme insolidari i corporatiu.
Front els sindicats corporatius, les companyes que s’afilien a la CGT han de saber que entren a formar part d’una Confederació el vincle d’unitat de la qual és la defensa dels interessos de totes les treballadores i treballadors de tots els països del món.
Som internacionalistes. En l’origen històric de la nostra Organització hi ha l’esforç per l’acció comuna, la cooperació i la solidaritat al si del moviment obrer que representà la I Internacional fundada el 1864 i, més concretament, de la tendència llibertària d’aquesta aliança obrera.
És per això que participem amb altres organitzacions de diferents països en marcs internacionals de col·laboració com la Coordinadora Roja i Negra, o la Coordinadora Europea del Sindicalisme Alternatiu.
Som una Organització autònoma, sense cap dependència o vinculació amb cap mena d’opció política partidista, religiosa o econòmica. Les afiliades són lliures, individualment, de pertànyer a organitzacions polítiques, però ha de respectar-se la independència de la CGT respecte aquestes. No permetem que ningú no ens instrumentalitzi. L’afiliació no pot fer ús de les sigles CGT per a donar suport a candidatures polítiques.
La CGT lluita per l’abolició de tota forma d’autoritat i d’Estat. Som una Organització que té com a objectiu l’assoliment d’una societat organitzada sota els principis del Comunisme Llibertari. Som anarcosindicalistes. Tenim una alternativa social basada en l’autogestió.
Les raons de la nostra manera de fer han de quedar ben clares a tots els nostres interlocutors, especialment al conjunt de les treballadores. Els nostres objectius han d’estar clars per a les afiliades i per a tothom, també els objectius “a llarg termini”. Cal treure’s de sobre la por a “espantar”. Volem canviar la societat i no hi ha res de dolent en proclamar-ho.
L’acció directa com a pràctica quotidiana és i ha de ser una de les nostres senyes d’identitat com a alternativa sindical. L’acció directa és l’actuació no “mediada” en la qual cada persona o col·lectiu és responsable de les seves decisions. El dret a la resolució de conflictes que s’estableix entre dues parts, sense necessitat de la intermediació de tercers. Dóna coherència a la vella màxima: “l’emancipació dels treballadors i les treballadores ha de ser obra d’elles i ells mateixos”.
L’acció directa com a mètode d’actuació, i el federalisme i l’autonomia, com a principis organitzatius, han estat els pilars sobre els quals s’ha bastit històricament l’anarcosindicalisme o el sindicalisme revolucionari, i ho continuen essent en l’actualitat.
Allò que no som ni volem ser
No volem acceptar els valors i els mètodes del sindicalisme actualment preponderant.
No som ni volem ser una Organització centralista. L’autonomia de cada Sindicat i ens orgànic dins la CGT és una de les nostres principals senyes d’identitat. Decisions preses de baix a dalt. Però tampoc som ni volem ser una simple “coordinadora de seccions sindicals”, sinó una Organització amb un model propi de funcionament i actuació. L’autonomia dels ens és i ha de ser compatible amb el respecte als acords de l’Organització, en virtut del pacte federatiu que ens uneix.
No som ni volem ser una “gestoria sindical” ni una central de serveis. Cal transmetre a les treballadores que se’ns apropen quan tenen un problema concret que el Sindicat, la CGT, com a estructura organitzativa per a fer front a les agressions dels capitalistes, és quelcom necessari ABANS i DESPRÉS del seu problema particular. Conscienciar sobre la necessitat de l’afiliació i la participació.
Conscienciar la gent que a la CGT la solidaritat és quelcom que té contingut, però quelcom al sosteniment de la qual ell o ella també ha de col·laborar. Trencar la visió instrumental del Sindicat que tenen moltes treballadores.
La CGT no és només un servei jurídic, i la cotització no és la contrapartida al servei jurídic, sinó la col·laboració solidària en un projecte reivindicatiu i social que va més enllà de la defensa puntual d’una treballadora o col·lectiu. Necessitem militants, no simples pagadors de quotes.
Allò que volem
Volem ser una Organització sindical i social forta, coherent, combativa, autònoma i solidària que serveixi com a instrument d’organització, reivindicació i mobilització a tota la classe treballadora.
Tenir força real, no només en el món laboral, sinó també en l’espai social, en tots els aspectes de la nostra quotidianitat. Crear teixit social solidari, amb els moviments socials i amb la resta del moviment anarcosindicalista i llibertari.
I tot plegat per a millorar, com a tasca immediata, les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora, i fer realitat també el nostre objectiu últim, que és transformar la societat, assolir una societat llibertària.