amb una realitat nua, salvatge i sense edulcorar és una altra de les moltes violències de la crisi.
respiració pesada de la bèstia. El suau torpor dels clixés i els llocs comuns, aquest temps gairebé-màgic on coincideixen
paraula i realitat, ha estat interromput. Sense ideologia que ho cobreixi, el real apareix com una força dura, cruel,
gairebé immanejable. La conseqüència és que un darrere d’altre, els relats habituals del poder cedeixen sota el pes d’allò
que ja no poden contenir. L’únic imperatiu que ens queda diu llavors que tota raó ha de ser qüestionada, tot poder profanat
i tota paraula negada, perquè ja sabem el que són: mentida.
així ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat: els números estan aquí davant, amenaçadors, grollers, com un
mirall còncau en el qual tot es veu des de massa prop. El pressupost del Ministeri de Defensa doblega el d’Educació, però es
retalla menys de la meitat. La retallada en Sanitat triplica la del Ministeri de l’Interior. En temps d’emergència
pressupostària, les Sicav seguiran tributant al 1% i els rendiments del capital molt per sota de les rendes del treball.
Segons tècnics de l’Agència Tributària, el frau fiscal de les grans fortunes suma uns 64.000 milions d’euros a l’any (el 72%
del total): en lloc de suposar confiscacions, pèrdua de nacionalitat i penes de presó, el rentat d’aquests diners tributarà
al 8% entre crits demanant l’amnistia. Quan cauen els vels de la ideologia, totes les paraules semblen perverses.
quantitat que va destinar a pagar els interessos del deute públic en 2011, uns 27.000 milions d’euros. És la lletra petita
d’aquella reforma express de la constitució: l’Estat retalla salvatgement la sanitat, l’educació, o la dependència per a
seguir transvasant riquesa als seus creditors, silenciosa i infatigablement, a raó d’uns 850 euros per segon. Poc sembla
importar que aquests creditors siguin en gran mesura els mateixos causants de la crisi, diverses vegades trencats i
rescatats amb uns diners públics que no existeix, és a dir a càrrec de més deute futur.
s’enguixa la dreta. Els abusos policials de València queden en la impunitat, els poders públics persegueixen als piquets i
falsegen les xifres de la vaga, des de la premsa es prepara a l’opinió pública per a un ús massiu de la legislació
anti-terrorista contra els manifestants, a Barcelona diversos detinguts entren a la presó “per” si poguessin fer en el futur
una cosa que no han fet encara.
persegueix, el Govern despulla per fi la seva pròpia retòrica i es revela com el que és: un testaferro d’interessos
espuris, criminals, essencialment improductius, que reclamen l’execució dels nostres drets com garantia del cobrament del
seu deute. Això és el que expressen els Pressupostos: la lògica d’aquest sacrifici, i l’esbós d’un nou equilibri de
forces.
l’espoli a les mans d’un poder que ja està gairebé nu, que s’ha quedat sense paraules, sense llençols ideològics per a
embolicar-lo. Cada vegada que diu “austeritat” l’Estat menteix. L’excepció s’ha fet altra vegada la norma, s’ha fet
paradigma de govern: es tracta de repartir-se el que queda, el que sigui possible, i d’administrar amb policia la pobresa.
Per això no hi ha temps que perdre. La rotunda victòria de la vaga general ha de servir perquè cadascú assumeixi el seu
lloc en la batalla. De moment, cal omplir tots els buits, aixecar-se i dir la veritat sobre les coses. Si el nostre futur
és ser pobres, haurem de ser-ho a la nostra manera, a una manera que està encara per inventar.
ncia/