Article d’opinió d’Ermengol Gassiot
Fa uns dies, una persona em preguntava si creia que l’Operació Pandora i la recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Ley de Seguridad Ciudadana tenien relació. De fet ella argumentava que varis diputats així ho havien dit, com si el fet de ser parlamentari atorgués autoritat a l’opinador. Jo li vaig dir que no, millor dit, que no ben bé. Que no creia que els registres i detencions de la matinada del dimarts 16 de desembre fossin una conseqüència directa dels tràmits parlamentaris del projecte de llei. Més aviat creia que les dues coses eren la cara d’una mateixa moneda, cosa que al meu parer és encara més greu. Que tant la llei com les detencions són el producte de la voluntat de refermar el monopoli de la política entorn les institucions. I que, per a mi el més preocupant, no eren ni de lluny les úniques iniciatives en aquest sentit. Miraré d’explicar-me.
Les finalitats de la Ley de Seguridad Ciudadana o Llei Mordassa.
És obvi que el projecte de llei que aquests dies ha passat del Congrés al Senat persegueix establir un setge als moviments populars, a la protesta. En el seu articulat la llei tipifica com a sancionables una gran quantitat d’accions i actuacions a l’espai públic i en pauta d’altres. Obliga a comunicar les manifestacions, impedeix fer-ne a determinats llocs o de segons quines modalitats, etc. Com mesures punitives per a qui transgredeixi la norma defineix una extensa tipologia de multes. No se’ns escapa que amb això la llei persegueix ofegar econòmicament a les persones i col·lectius que promouen o participen en accions reivindicatives. Allò que ni les porres de la policia, ni la criminalització mediàtica ni els processos judicials han acabat d’aconseguir, desactivar les lluites al carrer, la llei persegueix aconseguir-ho mitjançant centenars o milers de sancions administratives.
Tampoc se’ns escapa que qui ha promulgat la llei considera que és més efectiu inflar a les persones militants amb multes (amb els conseqüents embargaments en cas d’impagament) que amb processos judicials que fàcilment poden estimular campanyes polítiques de solidaritat. Ho hem vist en els darrers anys al nostre país i en el conjunt de l’Estat. Situacions repressives com l’empresonament de’n Franki de Terrassa, de la Núria Pórtulas, de la Laura de la CGT i d’altres vaguistes, etc. han despertat mobilitzacions i iniciatives socials que han acabat suavitzant la situació repressiva. De la mateixa manera, també hem experimentat que, quan la sanció consisteix en una multa, generalment es pateix de manera menys pública i és més difícil socialitzar el fet repressiu. Segurament el ministre considera que l’aplicació de la llei causarà un ofec econòmic de les persones militants que les acabarà desactivant com a lluitadores, malgrat que és una tasca nostra intentar que no se’n surti.
No obstant, penso que el més inquietant de la llei va més enllà de tot això. El projecte de Llei Mordassa busca eradicar la política de l’espai públic, del carrer. I quan parlo de política no em refereixo a les activitats pròpies dels que generalment anomenem “polítics”; és a dir: càrrecs escollits en processos electorals, alliberats de partits polítics, etc. Més aviat parlo de la capacitat que sempre hem tingut els humans de relacionar-nos entre nosaltres i col·lectivament plantejar com volem que sigui el nostre present i, per extensió, el futur. A la feina, al carrer, en ateneus, mitjançant assemblees i debats, tallant carrers, tancant centres de treball, alliberant espais, creant iniciatives educatives, d’economia social, etc.
Doncs el projecte de llei estipula que una bona part d’aquestes activitats polítiques són un tema d’ordre públic. I, com a tals, els considera que són competència de la policia. És la policia qui té la potestat d’autoritzar o no una reunió pública en funció d’un seguit de paràmetres. És la policia qui té la capacitat legal per considerar que ja n’hi ha prou, que una manifestació o una activitat pública no pot continuar i s’ha de dissoldre. La llei va reforçant la noció de que la política real, la que fem les persones, equival a desordre i, com a tal, ha de ser reprimida. Fixem-nos en el seu títol, Ley de seguridad ciudadana: reprimeix allò que, suposadament atempta contra l’estat de les coses associat acríticament a seguretat pública (per evident no cal rebatre que el capitalisme en cap cas suposa seguretat en les condicions de vida de la majoria de la població).
Si a la gran majoria de la població se’ns priva de la capacitat de fer política, de col·lectivitzar-nos i autogestionar la nostra vida, a qui li pertoca fer-ho? Òbviament la Llei Mordassa forma part de tot un corpus legislatiu i de pràctiques “polítiques” (ara sí, en el sentit tradicional del terme) que apunten en la mateixa direcció: a les institucions.
En aquest sentit, crec que l’Operació Pandora de la setmana passada persegueix un horitzó idèntic. Desactivar lluites socials, pràctiques concretes de fer política al carrer, fora de parlaments, ajuntaments i consells de districte. Ambdues, l’operació i la llei, són un producte del mateix, d’una manera de fer política, alienant-la de la majoria de les persones.
No només la Ley de Seguridad Ciudadana
Segur que si ens aturem a pensar-hi, a tots/es nosaltres ens venen al cap moltes situacions i iniciatives que assimilen l’espai col·lectiu a un problema d’ordre públic. Quan fa anys molts ajuntaments catalans i de la resta de l’Estat van començar a promoure normatives del civisme, en gran mesura imposaven aquests paràmetres. A Catalunya qui va fer això bàsicament van ser governs municipals de la pretesa “esquerra” institucional, ja que aleshores el tripartit concentrava una part molt important dels ajuntaments.
Més o menys en els mateixos anys, a finals de la primera dècada del segle, el conflicte entorn l’anomenat Pla Bolonya va mostrar tres quarts del mateix. Mentre els/les estudiants i una part dels treballadors/es de les universitats exigíem debatre i ser part de la construcció del sistema educatiu, la Generalitat de Catalunya i els diferents rectorats limitaven la situació a un simple problema d’ordre públic: negaven obrir la discussió al conjunt de les comunitats universitàries (i ja no cal dir, de la població) i plantejaven sovint la necessitat d’intervencions policials i sancions per a restituir la “normalitat”. I, mentrestant, es normalitzaven les porres en forma de Mossos d’Esquadra o de seguretat privada en els recintes universitaris, es va anar imposant la necessitat de definir formes de govern cada vegada més restringides i paraules com “governança”, com a sinònim d’exclusió en la participació política de la majoria, es van anar convertint cada vegada més habituals.
A l’àmbit laboral també podem citar-ne molts d’exemples. De fet, gran part del sindicalisme entra en aquest joc del monopoli institucional de la política. Actualment és un fet normal que l’activitat “sindical” (per dir-ne d’alguna manera) passi pels comitès d’empresa, les juntes i els delegats/des de personal. I que fora d’això no hi hagi res o pràcticament res. A molts llocs les assemblees les convoquen només els comitès. Les mobilitzacions també. Tret de les eleccions sindicals, els treballadors/es de moltes empreses no tenen actualment pràcticament cap espai on poder fer política al seu lloc de treball. Arriben a la feina, fan la jornada i tornen a casa. I a final de mes cobren. Mentre, professionals del sindicalisme gestionen el conflicte entre treball i capital a cada empresa. A data d’avui, les pràctiques sindicals que pretenen trencar aquesta manera de fer, col·lectivitzant l’acció sindical, obrint-la i des-jerarquitzant-la encara són molt poc habituals a la majoria de centres de treball.
Totes aquestes situacions no són noves, en absolut. Ja a inicis dels anys 1990’s l’okupació era tractada com un problema d’ordre públic i penal, i així ho vam anar denunciant reiteradament. I els anys 1980s la Ley Orgánica de Libertad Sindical definia els mecanismes per a restringir la participació sindical dels treballadors i treballadores i lliurava el monopoli de fer política als centres de treball a CCOO i UGT i als comitès d’empresa. De fet, tothom sabem que el Règim del 78 es va construir sota les faldilles d’una dictadura cada vegada més sobrepassada per mobilitzacions populars. També sabem que aquest nou règim va pivotar entre assumir alguns dels eslògans d’aquelles mobilitzacions (que en certes ocasions descontextualitzava i deslliurava de part del seu sentit, convertint-los en una espècie de fetitxe buit) i assimilar i desactivar els espais d’autoorganització popular. Igualment recordem com l’èxit d’aquell intent es va fer evident després de l’arribada de les suposades esquerres a les institucions, especialment a partir del 1982.
Fora del monopoli de la política.
Diria que som molts (i moltes) els membres dels moviments socials i organitzacions populars que al llarg de la nostra vida hem entès la nostra militància com una acció política, en majúscules. Quan ens fèiem insubmisos fèiem política. Okupant un edifici buit i obrint-lo al barri fem política. Fent una assemblea en una plaça o en un centre de treball, fent funcionar un casal o un ateneu, en un piquet d’una vaga o recolzant un grup d’immigrants… fem política. Personalment, en els espais on he militat al llarg de la meva vida generalment ho hem tingut molt clar. La nostra lluita era (i és) col·lectiva, té com a finalitat construir el present i el futur i, per tant, és acció política. Ras i curt.
multitud
Des de fa uns anys, i de manera possiblement més accentuada els darrers mesos, estem assistint a un reforçament del discurs de la política institucional. Ho veiem en els mitjans on, com descriu de manera encomiable la Laia Altarriba, sembla que parts dels nostres arguments hi siguin ara més presents que mai però despullats d’una part de la lògica que hi ha al darrere. I també estem observant en alguns espais organitzats i moviments socials, on guanya força una visió que clarament dóna prioritat, com acció política, a tot allò que es deriva de la participació institucional. Debats sobre eleccions i candidatures, converses sobre intervencions parlamentàries, afirmacions com la de “posar la política al servei de la gent”, creixement del culte a persones per sobre del reclam de les accions col·lectives, tot plegat se’ns presenta com a símptoma del que apunta ser el mateix: una regeneració del monopoli de la política. Dit d’una altra manera, un reforçament de les institucions i un buidatge dels espais comuns, carrers, centres de treball, universitats, etc., com a terrenys del conflicte i l’acció política. I tot plegat després d’un procés d’erosió patent de la referencialitat de les institucions per una part important de la població, i que s’ha fet evident tant en els alts índexs d’abstenció electoral com en les creixents mobilitzacions populars, especialment a partir del maig del 2011.
Els fenòmens que acabo de descriure i iniciatives repressives com l’Operació Pandora i la Llei Mordassa semblen ser parts d’un mateix procés. Procés que pot tenir algunes cares amables que busquen arrossegar-nos a alguns de nosaltres, com ho van fer amb una part de la generació els meus pares els anys 1970s. Però que també pot tenir la cara fosca i dura de la presó, les porres i les multes. Els resultats que busquen són els mateixos: consolidar un nou monopoli de la política entorn les institucions i buidar de contingut el carrer. Tots i totes sabem que, a més, quan un conflicte entra a l’àmbit institucional perd virulència i progressivament es va diluint. En definitiva, la política institucional amb un carrer (i unes fàbriques) adormit no suposa cap amenaça seriosa per l’odre social i econòmic.
Ara, el repte el tenim nosaltres. O hi entrem, o hi fem front. O participem de la privació a la majoria de les persones de la seva capacitat de ser agents polítics o fem precisament tot el contrari. Obrir la política implica una visió llibertària de la vida col·lectiva, on tothom en el nostre dia a dia som subjectes dels conflictes que defineixen la nostra realitat. Ni peons ni esclaus de discursos externs, sinó protagonistes. Quan a mitjans dels 1990s els i les joves de la meva generació vam decidir reprendre el carrer i trencar el consens de la Transició teníem clar que defensàvem aquesta perspectiva de la política. Pel camí hem anat creixent i, segurament, fent-nos més forts teixint complicitats i consolidant espais. No obstant, no hem guanyat i l’enemic continua sent el mateix: l’estat, l’imperialisme i el capital. No es tracta necessàriament de seguir fent el mateix que hem fet fins ara, d’acord. Però allò que fem ho hem de seguir fent des de la mateixa lògica. O som nosaltres, el poble, qui faci la política, o la política serà feta en contra nostra. I així ens va.