Se sap que
només es registrava els presos que arribaven amb condemna ferma; a banda estaven els anomenats “governatius”, que van poder
ser milers, detinguts que eren portats al Fort i sense ser registrats ni jutjats, eren afusellats en arribar o en els dies
següents. A més, a molts, els anunciaven la «posada en llibertat» i els assassinaven disparant-los quan iniciaven el descens
de la muntanya.
està considerat com un dels penals més sinistres i durs del sistema carcerari franquista; el seu fi era eliminar els
dissidents polítics, encara que també hi havia presos per ser homosexuals i altres causes. No obstant això, és durant el
govern d’Alejandro Lerroux, en 1934, durant la II República, quan comença a utilitzar-se com a presó.
S’havia construït entre finals del segle XIX i principis del XX, en la muntanya Ezcaba
de Pamplona. Va ser projectat com a fortalesa per a defendre aquesta ciutat dels atacs de l’artilleria, després de l’última
Guerra Carlina, però mai va arribar a utilitzar-se per a eixe fi, ja que des del principi va ser utilitzat com a presó
militar, en concret des de 1934 fins a 1945. La fortalesa, de 180.000 m2, va requerir per a la seua construcció, la voladura
del cim de la muntanya i el seu buidatge. Consta de tres plantes plenes de galeries. Res des de fora fa imaginar la seua
tremenda estructura interior, quan a més els seus murs estan coberts per dos metres de terra. Rodejat d’una immensa trapa,
era impenetrable des de l’exterior. La seua extensió total és de 615.000 m2.
Revolució d’Octubre
Va
començar a utilitzar-se com a presó en 1.934. Va ser durant el bienni negre, sent president de la República Alcalá-Zamora,
quan després de les eleccions de 1933, es forma el govern d’Alejandro Lerroux amb el suport de la Federació Espanyola de
Dretes, CEDA, organització d’extrema dreta, terratinent, catòlica i antirepublicana.
En més iniciar el seu mandat,
este govern adopta una sèrie de mesures polítiques, econòmiques i socials encaminades a anul•lar les llibertats, a la
repressió brutal de les lluites, a conspirar per desmantellar la República i al greu empitjorament de les condicions de vida
de les classes treballadores i populars. Quan en 1934 la CEDA exigeix el nomenament de dos ministres, un d’ells Gil Robles,
el poble respon amb un moviment vaguístic i revolucionari al llarg de tot el país, encara que serà a Astúries on les lluites
adquiriran caràcter de verdadera revolució. Les mobilitzacions van començar el 5 d’octubre i van durar fins al dia 19 del
mateix mes. Durant eixos dies, els revolucionaris inclús arriben a intentar l’assalt a la Presidència del Govern. Quan els
miners aconsegueixen tenir durant tres dies el control de tot Astúries, el govern dóna l’ordre de sufocar les lluites a sang
i foc. Li encarrega a Franco, que estava al comandament de la Comandància de Balears, que acabe amb les mobilitzacions (en
aquell moment ja era un especialista a reprimir lluites obreres amb el sistema de terra cremada), i reprimeix la revolució
tan brutalment, que se salda, segons diversos autors, amb 4.000 morts i 30.000 detinguts.
Reprimida la Revolució
d’octubre de 1.934, van confinar dins del Fuerte de San Cristóbal centenars de revolucionaris. Les condicions de vida
imposades als presos va ser terrible des del principi. La fam, la falta d’assistència, d’higiene i salubritat, van provocar
la mort al setembre de 1935 d’un militant de la CNT de Santander. L’escàndol va ser molt gran perquè contínuament s’havien
denunciat aquelles terribles condicions de vida. Es va exigir la posada en llibertat o el trasllat dels presos i el tancament
del Fort com a penal, però el govern va fer oïdes sordes, inclús davant les vagues de protesta a Pamplona. La mort d’un altre
pres va omplir el got i va provocar un motí en el Fort, i es desencadenà a tota Espanya protestes i vagues (a Pamplona hi va
haver vaga general), en solidaritat amb els presos. El motí va ser durament reprimit, amb diversos morts, i molts ajuntaments
van exigir el tancament del penal i el trasllat dels 750 presos a altres presons. Però el Fort va continuar sent presó, fins
que el govern del Front Popular, després de guanyar les eleccions al febrer d’1.936, va decretar una amnistia per als presos
polítics i va clausurar el Fort com a presó.
Colp d’estat feixista
El 18 de juliol de 1936, al
produir-se el criminal colp d’estat militar franquista contra el legítim govern de la II República, promogut entre altres,
per l’Església Catòlica, amb el suport de l’Alemanya nazi i el feixisme italià de Mussolini, Navarra va quedar sota el
control dels colpistes, i el Fort va ser una altra vegada utilitzat com a presó on van tancar milers d’anarquistes,
revolucionaris i republicans, en les cegues cel•les de castic de la qual els presos demanaven morir.
En pocs mesos
ja hi havia 2.000 presos, encara que es calcula que fins allí van portar, de tots els punts de la península 7.500, dels quals
molts van morir en el seu interior, i d’altres sobrevisqueren, en condicions verdaderament infrahumanes. No obstant això, el
nombre real dels empresonats al Fort, pareix que és una altra de les incògnites del verdader abast que va tindre la repressió
franquista. Se sap que només s’enregistrava els presos que arribaven amb condemna ferma; a banda estaven els anomenats
“governatius”, que van poder ser milers, detinguts que eren portats al Fort i sense ser enregistrats ni jutjats, eren
afusellats en arribar o en els dies següents. A més, a molts, els anunciaven la «posada en llibertat» i els assassinaven
crivellant-los, quan iniciaven el descens de la muntanya. Aquelles ordres de “posada en llibertat”, eren en realitat una mera
formalitat per a encobrir execucions massives. Hui en dia, són molts els familiars que encara estan buscant allí als seus,
desapareguts des de llavors.
Fins al seu tancament al juliol de juliol de 1945, van ser assassinats uns quants
centenars de presos. Les causes de mort enregistrades, igual que en les fosses comunes del Cementeri general de València,
eren convenientment “maquillades”, i hi abundaven causes com “anorèxia”, “caquèxia” (morir de fam), «parades cardíaques»,
“hemorràgies internes” (palisses) “fractura de crani”, “xoc traumàtic” (tortures diverses amb ruptura d’òrgans), o
tuberculosi (el Fort era anomenat eufemísticament “Sanatori Penitenciari” perquè hi traslladaven presos que havien contret la
tuberculosi en altres presons). A molts executats extrajudicialment se’ls anotava com a causa de mort “traumatisme” Tot
apunta que en els dies següents a la presa de Pamplona pels feixistes, les “saques” van estar a l’ordre del dia. Hi ha
diverses fonts que apunten que com a mínim va haver-hi 500 desapareguts que no consten en cap arxiu, encara que la xifra real
pareix que no es coneixerà mai, precisament perquè com es va dir abans, només es van enregistrar els qui arribaven amb
condemna ferma. El Fort va començar i va acabar sent tràgic per als presos, és esborronador conéixer el terrible final que
van reservar als últims 131 presos, soterrats en el cementeri de “Las Botellas”
Fuga del 22 de maig de 1938
Les condicions de vida en el Fort eren duríssimes. Els presos eren tractats de forma brutal. Les execucions, els
apallissaments en l’habitació de serveis, d’on que molts presos eixien morts, els assassinats, la fam infinita, els polls,
l’apilotament, l’aïllament exterior i les epidèmies de qualsevol tipus formaven part de la vida quotidiana, inclús havien de
dormir en el sòl, sobre l’aigua, En estes condicions, el 22 de maig del 1.938, es va produir una fuga que ha estat
considerada com una de les més importants en la història internacional de les evasions, inclús s’apunta que la major
esdevinguda en tot el món, i això tant pel nombre de presos implicats com per la terrible repressió que sobre ells va recaure
posteriorment.
La fuga va ser tan minuciosament preparada, per segons pareix 30 presos, sense comptar amb cap
ajuda exterior, que va ser una sorpresa general per a la majoria dels seus companys. Inclús va tindre un himne, compost per
l’anarquista Rogelio Díz, condemnat a 30 anys de presó per rebel•lió militar. Ell va sobreviure i ha pogut contar-ho; es va
exiliar a Mèxic i encara, molts anys més tard, va poder retrobar alguns dels seus antics companys de presó que van aconseguir
sobreviure.
La fuga va ser iniciada pels comunistes Leopoldo Picó Pérez, de 25 anys, emmotllador, considerat el
“cervell” de la fuga i per Baltasar Rabanillo Rodriguez, capturat i afusellat en el mateix Fort. Leopoldo Picó, havia estat
condemnat per rebel•lió militar a reclusió perpètua i va ser executat extrajudicialment després de la fuga. També es coneixen
les dades d’altres organitzadors com Joaquín Ibáñez Eldemayer, de 21 anys, dependent, també condemnat a presó perpètua per
rebel•lió militar i executat extrajudicialment després de la fuga; i de Bautista Álvarez Blanco, de 23 anys, llanterner,
condemnat a presó perpètua per rebel•lió militar i afusellat el 8 de novembre de 1938.
La fuga va suposar un
immens acte de solidaritat. Els qui la van planejar no se’n van anar sols. Amb risc de la seua vida i el perill de ser
capturats en la fuga, com així va ser, van obrir les portes del Fort perquè també pogueren eixir els altres presos, que
aquella nit eren quasi 2.500. A la mitja hora d’iniciada l’operació, els grups de presos ja havien desarmat els guardians, i
n’aconseguiren fugir 795, encara que en van ser capturats 585, creuaren la frontera i arribaren a França només tres.
Immediatament es va iniciar la caça dels escapats que fugien en desbandada muntanya baix sense a penes calçat ni roba.
Desnodrits i quasi sense armes, van ser presa fàcil per als seus captors que els van crivellar, van abatre i van detindre
sense pràcticament resistència. Eixa mateixa nit ja es van comptabilitzar a 210 presos assassinats, encara que en la fuga
s’han trobat dades de 225 assassinats, dels quals 24 corresponen a presos no identificats.
En els dies posteriors
van capturar la resta dels presos, dels quals molts foren assassinats a mesura que eren capturats o en les hores posteriors.
Dels capturats van ser jutjats 16 com a capitostos, i en foren condemnats a mort 14: Gerardo Aguado Gómez, Teodoro Aguado
Gómez, Bautista Álvarez Blanco, Calixto Carbonero Nieto, Antonio Casas Mateo, Daniel Elorza Ormaetxea, Antonio Escudero
Alconero, Ricardo Fernández Cabal, Francisco Herrero Casado, Francisco Hervás Salome, Primitivo Miguel Frechilla, Miguel
Nieto Gallego, Rafael Pérez García i Baltasar Rabanillo Rodríguez, que van ser afusellats el 8 de setembre del 1.938, en la
Vuelta del Castillo.
Ramón Peris García, de 23 anys, nascut a Almassora (Castelló); Henry Ransal Habif, de 25
anys, nascut a Alzira (València); Juan Bou Nadal, de 23 anys, nascut a Alcoi (Alacant) i Manuel González Amorós, de 28 anys,
nascut a Torrevieja (Alacant), van ser els revolucionaris i republicans nascuts en el País Valencià, que van ser assassinats
per la força pública durant la fuga, encara que en el Fort van assassinar-ne molts més. Les dades dels qui s’han pogut
documentar, consten més avall, encara que el nombre real de morts i desapareguts, pareix que mai el sabrem, precisament per
no haver estat enregistrat l’empresonament de molts dels presos,
Al complir-se el 50 aniversari de la fuga, en
1.988, en el cim de la muntanya Ezcaba, en la seua vessant est, diverses entitats van erigir un petit túmul en homenatge als
presos escapats i assassinats en el Fort per la llibertat i la república, ja amagat entre la mala herba. I el Fort actualment
continua pertanyent a Defensa, està tancat rígidament i cau a trossos, encara que això sí, diuen que està previst
restaurar-lo per organitzar-hi visites guiades i turístiques.
Dades dels nascuts en el País Valencià caiguts en el
Fort dels quals s’han pogut conéixer les dades:
– Antonio Chacopino Manzanedo, de 37 anys. Nascut a Alacant, va
morir el dia 5 d’agost de 1.944 i està soterrat en el cementeri de San Cristóbal, Fila 1a, Fossa 95.
– Antonio
Ferrer Molina, de 29 anys, casat. Nascut a Carcaixent (València), va morir el dia 22 de maig de 1944 i està soterrat en el
cementeri de San Cristóbal, Fila 4a, Fossa 85.
– Francisco Mira Pons, de 40 anys, casat. Nascut a Alcoi (Alacant),
va morir el dia 15 de desembre de 1.943. Està soterrat en el cementeri de San Cristóbal, Fila 3a, Fossa 69.
–
Pedro Cayetano González Hernández, se’n desconeix l’edat. Va nàixer a Segorbe (Castelló) Va morir el dia 11 de novembre de
1941 i està soterrat en el cementeri de Berriosuso.
– Miguel Castro San Andrés, no se’n coneix l’ edat. Va nàixer
a València, va morir el dia 13 de juny de 1940 a l’hospital de Pamplona. Es desconeix el motiu pel qual va ser traslladat des
del Fort a l’hospital.
– José Fuster Mascarós, de 39 anys, casat. Va nàixer a Xàtiva (València), va morir el dia
29 de març de 1944. Està soterrat en el Cementeri de San Cristóbal, Fila 4a, Fossa 81.
– Vicente Royo Tena, de 26
anys, fadrí. Va nàixer a Tavernes Blanques (València). Va morir el dia 26 de novembre de 1944, està soterrat en el Cementeri
de San Cristóbal, Fila 1, Fossa 110.
– Manuel Sospedra Villaplana, de 37 anys, casat. Va nàixer a Saladillo
(Castelló). Va morir el dia 15 de setembre de 1943, està soterrat en el Cementeri de San Cristóbal, Fila 3a, Fossa 59.
– Ramón Peris García, de 23 anys, casat, de professió forner. Va nàixer a Almassora (Castelló). Havia estat condemnat
per l’Audiència de València a 8 anys de presidi menor el 7 de juny de 1935. Va ser assassinat per la força pública a
l’escapar-se el dia 22 de maig de 1938.
– Henry Ransal Habif, de 25 anys, fadrí, de professió impressor. Va nàixer
a Alzira (València). L’1 d’agost de 1.935 va ser condemnat a 3 anys i 4 mesos de presó menor en un Consell de Guerra en
Ciudad Real. Va ser assassinat per la força pública a l’intentar escapar-se el dia 22 de maig d’1.938.
– Jesús
Garín Moreno, de 28 anys, casat. Va nàixer en Benimàmet (València) Va morir el 8 de gener de 1943, està soterrat en el
cementeri de San Cristóbal, Fila 1, Fossa 40.
– Juan Bou Nadal, de 23 anys, fadrí, de professió obrer. Va nàixer a
Alcoi (Alacant) El 14 de juny de 1.934 va ser condemnat per l’Audiència d’Alacant a 25 anys, 9 mesos i 11 dies de reclusió
major. Va ser assassinat per la força pública a l’escapar-se el 22 de maig d’1.938.
– Salvador Bádenas Blasco,
se’n desconeix l’edat. Va nàixer a Borriana (Castelló). Va morir el 23 de juliol de 1940. Està soterrat en el cementeri de
Pisa.
– Antonio Mariner Estupiña, de 41 anys, fadrí, de professió sabater. Va nàixer en Castelló. Va ser condemnat
per l’Audiència de Madrid a 6 anys i 1 dia de presó major. Va ser assassinat per la força pública en l’intent de fuga de l’1
de novembre de 1936. Està soterrat en el cementeri de Berriozar.
– Manuel González Amorós, de 28 anys, fadrí, de
professió miner. Va nàixer a Torrevieja (Alacant) Va ser condemnat per l’Audiència d’Orense a 2 anys i 4 mesos de presidi
menor el dia 1 de novembre d’1.936. És assassinat per la força pública a l’escapar-se el 22 de maig de 1938. Li van aplicar
la “Llei de Fugues” Està soterrat en el cementeri de Berriozar.
En Memòria seua.
Moltes dades de la
fuga s’han pogut conéixer per mitjà del treball realitzat per Félix Sierra Hoyos. Va trobar en un porxe la documentació dels
judicis sumaríssims de la fuga, i junt amb la narració de supervivents, va realitzar un llibre editat per Pamiela en
1990.
LLISTATS DE GENT SOTERRADA ALS FOSSARS COMUNS DEL CEMENTIRI DE VALÈNCIA
FOSSAR COMÚ SECCIÓ 5a ESQUERRA
FOSSAR COMÚ SECCIÓ 4a ESQUERRA
(Cementeri Civil)
Llistat de gent republicana morta a les presons de València i soterrades a les Fosses Comunes
| Al
Convent de Santa_Clara | | A l’ Hospital i Hospital
Provincial |
| A l’Hospital_militar | | A la presó Model o Presó Celular | | Al Manicomi |
| A Montolivet | | A la parròquia de Sant Miquel | | A la presó de Dones |
| A Sant Miquel dels Reis | | A
la parròquia de Sant
Miquel i Sant Sebastià |
ACLARACIONES AL LISTADO
Disponemos de más
información sobre cada persona, entre otras, lugar exacto donde está enterrada, Juzgado que entendió el caso, si fué exhumada
o trasladada de lugar, si hubo intervención judicial…que facilitaremos a todas las personas interesadas, escribiendo a
forumperlamemoria@nodo50.org.
Los datos descritos son copia literal de lo expresado en los Libros de Registro de
Enterramientos del cementerio de Valencia, no se ha introducido ninguna variación en la recogida de los datos, es por eso que
a veces las palabras están escritas incorrectamente. Las palabras escritas en
mayúsculas o que tienen asterisco, son en parte ilegibles por lo que pueden ser diferentes a como están
escritas.