L’acord, o més aïna la
rendició, que han firmat els cridats agents socials (abans sindicats de classe) UGT i CC.OO. amb el govern suposadament
socialista (versió socialdemòcrata, tons pastel) suposen la major traïció al conjunt dels treballadors espanyols, que
–Tristament- continuen recolzant i cotitzant a estes burocràcies sense escrúpols ni vergonya.
No ens queden ja qualificatius per a anomenar la reforma del sistema públic de pensions que ens acaben d’imposar els que
no sols diuen que ens representen, sinó que inclús presumixen d’entendre els nostres greus problemes i defendre els nostres
drets legítims. Retardar la jubilació als 67 anys, les jubilacions anticipades als 63, passar el temps de cotització exigit
per a tindre dret a la pensió completa de 35 a 38´5 anys i ampliar el període de càlcul de la pensió des dels actuals 15 anys
als futurs 25 és la major canallada que es pot imposar a una població com l’espanyola que aconseguix els majors índexs dins
de la UE de desocupació, precarietat i carència de servicis socials.
En eixes condicions de falta d’ocupació per
a 5 milions de persones, de pobresa per a altres 8 milions i de desocupació juvenil pròxima al 40%, allargar la vida laboral
i augmentar l’exigència de cotitzacions només pot interpretar-se com una claudicació del sindicalisme majoritari davant de
la patronal, la banca i les asseguradores, que ja es freguen les mans veient que davant d’ells s’obri un mercat tan
apetitós com el de les pensions privades.
Després de convocar, vesprada i sense molta il·lusió (possiblement per a
acontentar a les seues estupefactes bases) la vaga del 29 de setembre, les executives d’estos dos aparells sindicals es van
jurar per “Sant Euro” que no tornarien a convocar una altra Vaga General. I així ha sigut: han aguantat durant tres mesos una
farsa negociadora que no es creia ni el personal més ingenu, i han acabat anunciant una firma –Compromesa des de setmanes
arrere- just un dia abans de l’aprovació pel Govern dels retalls, esgotant davant de les seues hosts l’esperança d’una
improbable nova Vaga general en defensa del dret a una ocupació i unes pensions amb un mínim de dignitat.
Enfront
d’eixa traïció, des del sindicalisme alternatiu –I molt especialment des de l’anarcosindicalisme- s’ha respost com tocava
a una situació tan inexplicable com insostenible, amb tot tipus de campanyes informatives i mobilitzacions socials.
Conscients de la seua responsabilitat i de les seues forces, els sindicats de tradició llibertària han convocat Vaga General
on ha sigut possible; bé perquè altres organitzacions grans també ho feien (Galícia, Navarra, Euskadi) o bé perquè es va
aconseguir que la majoria del sindicalisme alternatiu i dels moviments socials s’uniren (Catalunya).
En la resta
de territoris, tampoc es va amagar el compromís de la família llibertària amb la lluita: infinitat d’assemblees, xarrades,
tancaments, marxes, manifestacions, concentracions, fulls informatius, comunicats de premsa i fins una vaga de fam de dos
companys van ser la nostra aportació a una lluita contra els retalls que només acaba de començar. El dia 28-E ha sigut, amb
la seua Vaga General i les seues multitudinàries manifestacions un pas important en el camí del sindicalisme llibertari com a
alternativa al sindicalisme de la derrota permanent.
Vergonyós ha sigut també el paper dels mitjans massius
d’informació, evitant qualsevol crítica al pacte que es negociava, ignorant les mobilitzacions prèvies i La Vaga General de
28 de gener i, com a lamentable exemple de servilisme al poder, exagerant la notícia d’uns enfrontaments de jóvens amb la
policia a Madrid, i relacionant eixos fets amb la manifestació unitària que ells van apuntar la CGT en exclusiva.
També es va intentar al País Valencià, sense aconseguir-ho, que haguera una convocatòria unitària de Vaga General el 28-E,
però no per això deixem d’estar en el carrer; les importants manifestacions i molts altres actes d’eixe dia a Castelló,
Alacant i València (sense oblidar les grans mobilitzacions en què participen els nostres companys i veïns de Múrcia) són un
exemple que l’anarcosindicalisme té un espai creixent en el moviment obrer del segle XXI.
Antonio Pérez
Collado-CGT.