Sobre la «crisi aèria» i qui va segrestar a qui: Anàlisi sobre el paper del Govern en el conflicte dels controladors aeris.

Aquest passat cap de setmana, hem vist com els

mitjans de comunicació aplaudien la militarització dels aeroports i com la gent demanava l’acomiadament i la supressió total

de drets dels controladors aeris. El propòsit d’aquest article no és discutir sobre qui té la raó en el pols entre govern i

controladors, sinó analitzar què és el que hi ha darrere d’aquesta situació i com ha arribat a passar, així com les seves

possibles conseqüències.

El conflicte sorgeix en plena negociació d’un conveni col·lectiu

per als controladors aeris. El dimarts anterior al pont, tant el govern com USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris) van

presentar les seves propostes de conveni en la taula de negociació. La principal discussió sobre aquest conveni eren les

hores de treball, ja que els controladors exigien que les hores sindicals, les imaginàries (guàrdies), les llicències, les

baixes per incapacitat laboral i les reduccions de jornada s’incloguessin en el total d’hores treballades.

No

obstant això, tres dies després, el Govern dicta un decret en el qual es deneguen les exigències sobre les hores de treball

que exigeix USCA, i els controladors responen deixant de treballar. El més curiós, és que el Govern dicta el decret en el

moment que els controladors tenen poder de fer més mal (i cabrejar més a la població) i, sobretot, en un moment

extraordinàriament convenient per al govern.

D’aquesta manera, la ’crisi aèria’, desplaça d’una posició de

merescut protagonisme a les filtracions de WikiLeaks en les quals la diplomàcia nord-americana diu coses com que «Zapatero ha

mostrat que quan hi ha un assumpte de particular importància per al Govern d’EE UU, pot ser dòcil per a treballar amb

nosaltres malgrat l’oposició interna», i dóna mostres de l’obediència del Govern d’Espanya davant EEUU en temes com els vols

de la CIA, les causes judicials sobre Guantánamo i el caso Couso o la llei antidescàrregues. Tot això en un moment en el

qual, a causa de la seva gestió de la crisi i les retallades socials i laborals, el Govern està perdent el suport de la seva

base electoral.

El desenllaç del conflicte ja és ben sabut. Per primera vegada des de la Transició, el Govern

declara una espècie d’estat d’excepció denominat ’estat d’alarma’ en el qual se suprimeixen una sèrie de drets i es posa a

treballadors públics sota el comandament de «l’Autoritat» militar. Aquesta mesura obliga als controladors a tornar als seus

llocs de treball sota l’amenaça de ser acusats per sedició i desobediència als comandaments militars que van prendre el

control de la navegació aèria.

Els controladors s’han equivocat, i probablement ells ja ho saben. El Govern els ha

llançat una provocació (posant-los en safata paralitzar els vols del país durant el pont) i els controladors han entrat al

drap perdent (encara més) el suport de l’opinió pública i fent-li el joc al Govern al desplaçar de l’escena mediàtica

diferents assumptes (WikiLeaks, crisis, privatitzacions, etc.). De passada, el Govern ha aprofitat per a penjar-se la medalla

d’haver solucionat la situació en 24 hores portant a terme inquietants mesures de control social com és militaritzar a un

sector de la societat per a jutjar per sedició a qui es negui a treballar.

I, per a completar la jugada, els

mitjans de comunicació ha contat la seva versió propagandística sobre com els controladors ’segrestaven’ al país gairebé com

un capritx i el Govern rescatava la situació, mentre gran part de la població aplaudia acríticament.

>>>

Article extret del web Insumissia:

www.antimilitaristas.org/spip.php?article4744