confrontació social. L’autor explica sobre quins principis s’ha de plantejar una resposta sociolaboral que s’orienti a la
convocatòria d’una vaga general indefinida.
és una necessitat només per al 15-M:
és una demanda general entre les persones que aspiren a
canviar radicalment les regles del joc. I ho és molt més en tant que el capitalisme que patim està retornant a moltes de
les fórmules més abrasives que va utilitzar en el passat.
anticapitalista ha de fer-se valer llavors, en lloc central, en el món del treball, en el qual ara per ara, i a l’empara
del que fan els sindicats majoritaris, falta dramàticament l’esperit de rebel·lió que neix d’un impuls com el del 15 de
maig.
15-M i els sindicats— arrosseguen problemes no precisament menors. Pel que al moviment es refereix, el seu és recordar que
exhibeix una condició interclassista -en les seves files es donen cita abans de res membres de les classes mitges
eventualment desclassats, amb una absència cridanera de treballadors assalariats- i que la seva presència en fàbriques,
oficines i comerços resulta ser menor.
amb el pas dels mesos en el 15-M ha anat perdent terrè el discurs ciutadanista en profit de fórmules que beuen amb claredat
de la contestació activa, i amb vocació de romandre, del capitalisme. L’eslogan “s’acabarà, s’acabarà, s’acabarà la pau
social”, tantes vegades corejat en les manifestacions, retrata bé aquesta deriva.
dramàticament instal·lats en la lògica del sistema, depenents de l’erari públic i burocratitzats, els sindicats majoritaris
mostren avui una nul·la capacitat, i una nul·la voluntat, de resposta davant les agressions. No pot dir-se el mateix, per
fortuna, del sindicalisme resistent, obstinat sovint a superar moltes de les curteses de mires característiques de les
propostes estrictament sindicals.
té una condició minoritària, no mancada, amb tot, de cert conservadorisme encaminat a preservar els assoliments orgànics
aconseguits i reticents a grans aventures que puguin posar aquells en perill. Això és així per molt que sigui cert que
manté amb el 15-M una sintonia general que beu de la comuna defensa de l’assemblea i l’autogestió. Encara que les
dissonàncies no escassegen, convé subratllar, no obstant això, que hi ha també vies d’acostament: l’esperit del 15-M es fa
valer, sens dubte, en determinats segments del món del treball, al mateix temps que el sindicalisme resistent transmet al
moviment una dimensió obrera i anticapitalista.
principal instrument de permeabilització mútua ho aporta, sens dubte, la possibilitat de convocatòria d’una vaga general.
Encara que un entengui el projecte de “sindicalisme sense sindicats” que defensen determinats sectors del 15-M, el criteri
més estès suggereix que referent a això, i descartada per complet la sintonia amb CCOO i UGT, sembla més raonable anar de la
mà del sindicalisme resistent.
aquesta eventual convocatòria que acabo d’esmentar. El primer és el fet, palpable en els últims mesos, que dintre del
sindicalisme resistent s’estan registrant esperançadores aproximacions entre forces que temps enrere es donaven l’esquena.
Això succeeix abans de res en el món anarcosindicalista, que configura de segur un nucli importantíssim de la resistència
sindical. Sobren les raons per a concloure, d’altra banda, que aquesta última té molt que guanyar i poc que
perdre.
peça i no aprofita una tesitura tan singular com la que travessem. En un terreny pròxim cal recordar que la convocatòria
d’una vaga general col·locaria en una situació delicada, i interessant, als sectors crítics que treballen dintre de CCOO i
UGT, obligats a assumir decisions contra la posició que amb certesa defensaran —també en situació delicada— les direccions
d’aquests dos sindicats. No s’oblidi referent a això que tot fa pensar que, tenint en compte de les agressions que pateixen
molts drets laborals i socials, hi ha una majoria de la població que simpatitzaria amb la perspectiva d’una vaga general,
molt més pel fet que sembla evident que els nostres governants no abandonaran en cap moment el guió que neix de la seva
supeditació al capital i els seus interessos.
valorar l’èxit o el fracàs d’una vaga general sobre la base exclusiva del nombre de treballadors assalariats que se sumen a
aquella. Tant de relleu com aquest nombre tenen altres dos factors: l’efecte disruptor de l’activitat econòmica que pot
derivar-se de l’acció de molts dels joves aturats o precaris que es mouen en l’òrbita del 15-M, d’una banda, i l’horitzó que
la vaga, a to amb moltes de les demandes d’aquest últim, ho sigui també de consum, per l’altre.
rutilants, és difícil que la paraula fracàs hagi d’aplicar-se, una vegada verificada, a la que ara ens ocupa. Ja he avançat
que el que als ulls de molts seria un fracàs és no convocar aquesta vaga. No oblidem que estem parlant d’un fenomen de
dimensió fonamentalment simbòlica que constitueix abans l’inici d’un procés que el seu objectiu final. Un procés, dit sigui
de passada, en el qual el moviment del 15 de maig ha de cimentar la seva expansió orgullosa en el món del treball i, amb
ella, un horitzó que els més ambiciosos tenen, sens dubte, en el cap: el d’una vaga general indefinida.
Ciència Política i de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid.