Avui 17 de febrer he tingut un intercanvi de missatges a través del tuitter. El motiu té a veure amb aquesta notícia que ha publicat El País, referent als milions d’€ que l’antiga Federació de Banca de CCOO va gastar amb viatges, dietes i incentius diversos. De fet, ja ahir el mateix diari havia tret un altre reportatge sobre aquest tema i el seu contingut m’havia sorprès. No tant pel que s’hi deia, sinó per la contundència d’aquest mitjà amb un sindicat del que, en teoria, no està massa allunyat en els períodes en que el PSOE no governa. Ahir no vaig voler entrar a manifestar-me públicament sobre aquest tema. Per una banda, perquè preferia que ho fes el meu sindicat que, de ben segur, hauria reflectit la meva opinió. Per l’altra, perquè no volia esplaiar-me massa en parlar de si hi havia hagut o no corrupció o si algú s’havia venut. Com deia, la notícia tampoc m’havia sobtat massa i, haig de reconèixer-ho, era diumenge i volia estar amb la meva família i amb un grup d’amics.
Doncs bé, avui no me n’he pogut estar i he dit alguna cosa en públic, amb un to prou moderat, del tipus “No podem dir que ens alegri saber els sobresous de delegats de CCOO. Però cal fer-ho públic i netejar el sindicalisme“. Al cap d’unes hores m’he vist enmig d’un intercanvi de missatges amb el Joan Carles Gallego, de CCOO, arrel d’una rèplica seva. A grans trets, la seva argumentació radicava en que tot era legal i en mostrar la comptabilitat de Comfia, l’antiga Federació de banca del seu sindicat. S’hi ha reiterat i, fins i tot, a parlat del “cinisme” de El País. No rebatré aquí les seves afirmacions, entre d’altres coses perquè no tinc cap base per dir que no eren legals, de la mateixa manera que tampoc sé si CCOO hauria fet pública aquesta comptabilitat si El País no hagués tret la notícia.
Del que sí que vull parlar, en canvi, és del debat i la discussió de fons subjacent a aquest intercanvi de declaracions. Debat que va al moll de l’ós de la diferència entre el sindicalisme que durant tants anys ha gestionat les relacions laborals a l’Estat espanyol i el sindicalisme de lluita que volem ser la CGT. Potser és legal que la directiva de Comfia es repartís en 4 anys 2 milions d’euros com a sobresous. De la mateixa manera que possiblement la LOLS (Llei orgànica de llibertat sindical) empara que les empreses facin de manera sistemàtica aportacions als sindicats per les seves gestions a les negociacions d’ERO’s i de convenis col·lectius. I potser hi ha sindicats que necessiten oferir sucosos incentius als seus directius per la responsabilitat que ocupen, de forma similar com fan les empreses privades. Tot plegat és un reflex d’un sindicalisme entès com una espècie de gestió professionalitzada de les relacions laborals. No sé, què voleu que us digui. A mi tot això em sona més aviat a un ofici del tipus de tècnic en relacions laborals que no pas a la lluita de classes, contra l’explotació, etc. I, es clar, des d’aquesta perspectiva les gestions que un fa només tenen sentit si eviten o minimitzen el conflicte. En una societat com la nostra on, encara que sembli un tòpic, sovint rebem noves dades que confirmen que una minoria molt petita controla una gran part de la riquesa, ja sabem què significa això de la recerca del consens i la concertació.
Per a nosaltres, el sindicalisme és ben diferent. De fet, parla un llenguatge totalment distint, sense punts de contacte amb l’anterior. No té sentit plantejar incentius cap un cos professionalitzat de negociadors allà on nosaltres hi veiem la unió de persones que patim unes condicions de vida i de treball similars. De la mateixa manera, sobresous de desenes de milers d’euros cap a suposats companys/es de sindicat també ens sonen com una cosa extraterrestre. I encara que aquests pagaments fossin de centenars d’euros, també ens semblarien fora de lloc. Nosaltres anhelem i practiquem un sindicalisme fonamentat en la militància. Si, és cert que sovint pensem que una part de la nostra afiliació podria ser més activa. Però el nostre model, i allò que cerquem, és ser una organització de gent que hi milita. Que s’organitza a si mateixa per resoldre uns problemes que veiem compartits, per a definir com volem que sigui el nostre present i futur. I com que tot això ho fem en un context d’explotació capitalista i d’opressió de l’Estat, el conflicte és inevitable.
No m’allargo. Simplement vull dir que, si jo fos de CCOO, crec que no faria servir l’argument de “és legal” per justificar allò que faig. Ara mateix, expulsar de casa seva una persona adulta amb nens/es petites o gent gran a càrrec seu per donar el pis a una entitat bancària rescatada amb diner públic és legal. I també és legal acomiadar una persona d’una feina simplement perquè l’empresa diu que creu que guanyarà menys diners del que preveia. O empresonar persones als CIE. I, en canvi, és il·legal ocupar una casa buida des de fa anys buscant un sostre que no tens. O, amb la nova reforma, serà il·legal ser solidari amb persones immigrants que fugen de la misèria que el nord imposa a l’Àfrica. En definitiva, recórrer a la suposada legalitat dels actes propis per a justificar-los reflecteix la miopia del sindicalisme majoritari. O que són una altra cosa.
I, a mode de postdata, no està de més recordar que molt sovint el sindicalisme ha consistit en fer coses que no eren legals a ulls dels patrons i de l’Estat, qui en definitiva fan les lleis. Vagues, manifestacions, assemblees, … molt sovint han sigut reprimides sota l’argument de “llei i ordre”. Novament, aquest discurs no és el nostre.
* Ermengol Gassiot és professor a la UAB i Secretari General de CGT Catalunya. Article extret del seu blog.
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2015/02/17/sobresous-legals-a-sindicalistes/