Llegint a
Gerónimo
Recentment va caure a les meues mans un xicotet llibre que des de fa temps tenia ganes de llegir: les
memòries del cap apatxe Gerónimo. I eixes ganes m’hagueren durat de no ser perquè en 2008 l’editorial «Mono Azul» les ha
editat per primera vegada en castellà coincidint amb el quasi centé aniversari de la defunció del mateix, que va nàixer en
Davall el títol “Sóc apatxe” s’ha publicat esta autobiografia
que Gerónimo va dictar a l’inspector escolar S.M. Barret en 1906, ja ancià, estant pres en la reserva de Fort Sill,
Oklahoma. Per què estes memòries han sigut publicades amb eixe títol? Recordem: Són les dos paraules que va pronunciar la
dona que va ser en nom de Marlon Brando a la cerimònia d’entrega de l’Óscar, quan este va rebutjar el premi al millor actor
en 1973 per “El Padrí”.
Si el que esperes d’este relat, volgut lector, volguda lectora, és una autobiografia
d’un gran personatge històric- al Napoleó Bonaparte- plena de xafarderies, intrigues i grans declaracions, llavors et vas a
sentir decebut davant del que pots considerar el record de les aventures d’un iaio.
Si, al contrari, advertixes
que estàs enfront d’un relat únic d’un poble nòmada que a penes va deixar testimonis i que és la “una altra versió” del que
s’ha vingut a cridar la “conquista del salvatge oest”, la lectura canvia: El Gerónimo real no és simplement el cap indi
bandoler i sanguinari que ens compte “La Diligència”- al marge que no negue que esta pel·lícula dirigida per John Ford és una
obra mestra de la història del cine-.
També ens servix la lectura d’esta xicoteta obra per a no caure en l’altre
extrem i imaginar que els pobles natius d’Amèrica vivien en una Arcadia paradisíaca amb tots els seus tòpics: la seua forma
de vida era la guerra. Però, insistim, lluny de ser eixos criminals sàdics de la historiografia oficial els apatxes tenien
els seus propis codis d’honor inclús en el combat.
El nom de Gerónimo- que tant de por donava als seus enemics
quan ho escoltaven- se’l van posar els mexicans durant una de les seues moltes guerres per defendre al seu poble de la
invasió. En realitat el seu nom original no era precisament feroç, Goyaalé, que significa “el que badalla” i així li va
cridar son pare perquè de xiquet es cansava fàcilment.
Però este bostezador ha passat merescudament a la història
com un símbol de la resistència contra l’imperialisme, per la seua lluita per la llibertat del seu poble- i inclús seria
correcte parlar de nació apatxe- a pesar del seu trist final. Gerónimo és el mite fundacional de la rebel·lia contemporània:
és l’Espàrtac del nostre temps.
El seu poble estava dividit en unes quantes tribus, concretament Gerónimo era
apatxe chiricahua, i tenien justa fama de ser uns feroços guerrers tal com mostra el fet que van ser els últims natius
nord-americans a ser sotmesos. La llengua natal del nostre personatge era precisament el chiricahua però també era capaç de
comunicar-se en castellà, que va ser la llengua en què va dictar les seues memòries.
Va lluitar sense quarter per
a no viure en reserves i arengava al seu poble a resistir contra l’invasor nord-americà i mexicà. Quasi al final de la seua
vida en llibertat, un xicotet grapat de chiricahuas resistents- 16 guerrers, 14 dones i 6 xiquets- era assetjat per 5 mil
soldats, ni més ni menys que la tercera part de l’exèrcit ianqui. Gerónimo feia por. Ja des de llavors és difícil saber què
era realitat i quina llegenda de les històries de les seues cavalcades per la serra i les praderies.
No obstant
això, el gran motiu d’odi de Gerónimo no va ser l’exèrcit ianqui sinó els mexicans que van matar la seua dona i els seus
tres fills xicotets. Ara que en 2010 es complix el bicentenari de la independència de Mèxic i que la burgesia es prepara per
a omplir d’orgull patriòtic el pit de totes les mexicanes i mexicans, no sobra recordar que la burgesia d’este país és tan
imperialista com totes per més que es presente de forma victimista per la seua lluita contra la corona espanyola, la invasió
francesa i la nord-americana. Tota la burgesia és imperialista, només es tracta de si pot o no ser-ho. La mexicana, en quant
ha tingut ocasió, també ho ha sigut bé exterminant apatxes, robant-li Chiapas a Guatemala o annexant-se el Yucatán.
A pesar que va acabar la seua vida en una reserva i sent exhibit com a atracció de fira sense cap dignitat i guanyant-se
unes monedes per posar en fotografies o per estampar la seua firma, Gerónimo és un mite que representa d’alguna manera la
resistència contra l’imperialisme. Va ser l’últim gran cap que va lluitar per la llibertat del seu poble- es calcula que en
la joventut de Gerónimo vivien uns 20 mil apatxes i només quedaven uns centenars a la seua mort que malmenjaven i vestien
péntols en les reserves-.
Però Gerónimo continua fent por, des de llavors fins a la presidència de Barack Obama,
el govern nord-americà es nega a donar-li una sepultura digna i que els seus descendents recuperen els seus restes. En 1918 o
19 el seu cadàver va ser robat per la societat secreta Skull & Bones de la Universitat de Yale, a la que entre altres
pertanyen els expresidents George Bush (pare i fill), John Negroponte o John Rockefeller. Ara que és mort, temen més encara
que el seu coratge i rebel·lia peça en els cors dels oprimits.
“Sóc apatxe” és el crit dels vietnamites i ho Chi
Minh, el dels sud-americans i Che Guevara, el dels congolesos i Lumumba… i particularment en estos moments, el dels sahrauís
i Aminetu Haidar.