Fam, agricultura, i la
imperiosa necessitat d’estalviar i compartir els recursos d’aquest planeta han de ser temes centrals en el debat polític i
social. Temes que no podem amagar més sota l’ala si no volem ser còmplices de la mort de milers i milers de nens i adults per
acció o omissió.
Temes que ens porten al moll de l’ós de la forma en què vivim i pensem a
Occident.
Fins fa poc veure imatges d’adults o nens passant gana ens proporcionava un sentiment d’angoixa,
però de fatalitat i impotència: «En aquest món de Déu que ens ha tocat viure, ple d’injustícies, hi ha gent que passa gana,
que ha de passar gana»
A hores d’ara cada vegada som més els que tenim clar que això no és així. I que no podem
continuar com fins ara. S’ha de pressionar als governs i en la mesura del possible hem de sortir-nos dels lligams amb les
institucions i productes financers que especulen amb el preu dels cereals o inverteixen en terres a l’Àfrica o en d’altres
parts del món.
No moren de gana, els estan matant de gana: La desregulació dels mercats agrícoles, la compra i
robatori de terres i mars per governs i transnacionals, l’especulació financera amb el preu dels cereals (el preu es dispara
i els pobres no poden ja comprar els aliments bàsics)…
Són molts ja els informes que recolzen quin hauria de ser
el model d’agricultura i d’estructures socials i polítiques que afavoririen la capacitat d’aquests països per alimentar-se.
No caldrien grans inversions, només sentit comú i modestes quantitats de diners que ni de lluny es comparen amb les quantitat
de diners públics emprats per salvar bancs, o amb els diners privats que volen diàriament per les borses.
No es
pot continuar obviant: ni la informació com fan els grans mitjans de comunicació, ni el debat social, ni l’acció política.
Com a ciutadans hem de pressionar i treballar per una sobirania alimentària que impliqui que ni des d’occident envaïm
els seus mercats d’aliments, enfonsant la seva producció local, ni deixem que els productes provinents d’una agricultura
industrial d’explotació envaeixin el nostre país, acabant amb la nostra pagesia i la possibilitat de vida al territori. I
aquí tenim molt a treballar.
A Occident confiem en noves bombolles immobiliàries per sortir de la crisi (veure el
Regne Unit, on qualsevol sòl rural, agrícola, bosc… que no estigui protegit passarà properament a ser urbanitzable, i veure
també les noves propostes de desregularització del sòl del PP). Polítiques sense cap ni peus, que degraden, o deixen més i
més en mans dels grans capitals a tot el món, els recursos bàsics (aigua, sòl, aliments…) que necessitem per viure.
El paradigma «desarrollista» està acabat, no explica la realitat, sinó que serveix per atrapar a les poblacions i
explotar-les, fins que l’especulació financera les remata.
El que va servir als inicis del capitalisme o en alguns
llocs fins fa poc, no té perquè servir més en unes condicions molt diferents de població mundial, de recursos escassos, de
contaminació i degradació ambiental generalitzada i de fi de l’era del petroli barat. Calen nous paradigmes, i trencar amb
els grans interessos i poders econòmics que volen conservar idees que ja no serveixen. Desenvolupament sí, però quin?: és
vital l’enfortiment de les comunitats, i mercats locals, les inversions en agricultura i en infraestructures locals i la
conservació dels recursos. Serà un desenvolupament, però serà diferent. I hauria de ser acompanyat d’una disminució de l’ús
de recursos i del consum a Occident. Indignar-se per les injustícies del sistema en contra nostra, com fa el 15 M, està bé,
però també pressionar i actuar per anar al fons del sense-sentit que poblacions senceres, països sencers morin de gana.
Tot plegat implica canviar algunes coses: la submissió als poders econòmics, el tipus de consum i d’oci, els lligams
amb les institucions financeres, la confiança en allò que sovint ens expliquen els mitjans de comunicació i en la seva
interpretació dels fets. Perquè…
…qui son en realitat els pirates?
Som lo que Sembrem
Som
Somàlia
Som Alia