Parlem amb Manuel Camarasa Bravo, que va treballar com auxiliar administratiu en diversos departaments de Ràdiotelevisió Valenciana i va ser membre del comitè d’empresa.
Manuel Camarasa Bravo (València, 1965) ha treballat com a auxiliar administratiu en diversos departaments de RTVV des de l’any 1989. A més, en les últimes eleccions sindicals que es van fer a l’empresa, Camarasa es va presentar com a delegat de CGT i va ser elegit membre del Comité d’Empresa. Com ell declara: “Hem estat triats en l’etapa sindical més difícil de tota la història de RTVV”. En aquesta entrevista, Camarasa és capaç d’explicar-nos, des d’un punt de vista més històric, la trajectòria de l’ens relacionada amb la fosca realitat política que ha tingut el País Valencià durant els últims 20 anys.
Com veus l’última etapa en RTVV des de la teua posició de membre del Comité d’Empresa i de la CGT?
Hem estat lluitant en contra dels dos ERO de manera oficial fins al 30 de juny, dia en què totes les treballadores ens en vam anar al carrer. I ara continuem la nostra tasca com a sindicat i com a Comité d’Empresa des de fora, tenim una mena de “Comité a l’exili”, que continuem treballant per la reobertura de RTVV… Continuem lluitant, i el que ens queda encara. Com a comité, ens hem hagut d’enfrontar a dos ERO duríssims, amb molta sang, per dir-ho d’alguna manera. El primer d’aquests, com ja sabem, el va declarar nul el TSJCV, que va ser un ERO a la carta perquè ens vam quedar determinades persones. Crec que se n’anaven vora 1.200 al carrer, un percentatge altíssim. I després que guanyàrem en els tribunals, el mateix dia, un 6 de novembre, l’expresident Alberto Fabra va decidir tancar RTVV. Vam estar unes setmanes emetent, però ja havia afirmat que faria un ERO d’extinció, és a dir, que es tancaria l’empresa. Va fer tota una obra d’enginyeria per tal de crear una llei de tancament perquè no la podia tancar directament. La CGT vam ser l’únic sindicat que no va signar l’acord de l’ERO, la resta de sindicats —cinc en total— sí que ho van fer. Nosaltres no vam signar per convenciment i perquè la nostra assemblea ho va rebutjar. A continuació, vam decidir presentar una demanda davant l’Audiència Nacional que pensem que va ser una decisió molt encertada, ja que gràcies a aquesta estem parlant de reobertura. Si no s’haguera presentat, possiblement es podria tornar a obrir però amb altres condicions. En haver-hi aquesta demanda, pensem que es tracta d’una possibilitat que es compte amb l’antiga plantilla. Estem contentes de la nostra decisió, tot i que en el seu moment no va ser ben acceptada per alguns sindicats.
Com s’ha fet servir RTVV des de les institucions?
El problema de RTVV ha sigut que tots dos partits que han governat —tant PSOE com PP— han considerat que açò era un cortijo, una via per manipular, una televisió partidista. Quan va entrar el PP en 1995 això ja es va multiplicar per mil. Fins i tot l’any 2002 va haver un intent de privatització, protagonitzat per Eduardo Zaplana, que vam parar tots els sindicats i associacions ciutadanes, perquè era una cosa il·legal. No es pot privatitzar un ens que estava contemplat en una llei. El PP no va aconseguir el seu objectiu i, per tant, va haver de col·locar els seus. De fet, va ser arran de l’intent de privatització que ens tenien creuats i volien anar per nosaltres. Des d’aleshores, van començar a col·locar més persones perquè així semble que sobren treballadores. Aquest fet ens demostra que sempre s’ha tingut RTVV com a una eina de manipulació i col·locació. El partit que guanyava tenia una caixa d’estalvis que era la que finançava els seus abusos i tenia una televisió per a manipular. Aquesta situació també s’ha donat a Andalusia, Castella-la Manxa o Madrid. Quan parlem de reobertura de RTVV, pensem que ha de ser una eina del poble, és a dir, que siga el poble qui tinga veu. Cal controlar-la i posar mecanismes de control perquè no torne a passar. Si es torna a reobrir RTVV, tot el que ha passat serviria per a bé si aprenem de les errades que hem tingut.
Continuant amb la manipulació partidista, què ens pots dir de les llistes de paraules prohibides?
Les llistes de paraules prohibides les va introduir Amadeu Fabregat a principis dels anys 90. H havia al voltant de 600 paraules. Per exemple, no es podia dir «xarxa», s’havia de dir «red». Segons ell, eren paraules molt catalanistes. Tot això va ser perquè el PSOE va tindre una etapa de manipulació que, més que política —que també n’hi havia—, va ser sobretot anticatalanista, blavera. Ells pensaven que el valencià era diferent perquè els donava vots, perquè el PSOE no volia posicionar-se a favor de dir “País Valencià”, encara que signara l’Estatut. Hi havia un corrent molt blavera i calia retirar paraules. Aquesta va ser la primera vegada que van fer una llista de paraules censurades. Després, aquestes paraules ja han sigut més de caire polític. No es podia parlar de prevaricació, per exemple. Jo recorde una notícia on Maribel Vilaplana havia de parlar dels vestits de Francisco Camps i escoltaves la notícia i et preguntaves: “Què ha dit? Què ha passat?”. En cap moment, parlava dels vestits, parlava d’altres temes. Li donava moltes voltes al tema per no concloure res.
Quins creus que van ser els motius perquè també fracassara RTVV dins la mateixa societat valenciana?
Durant tot el seu camí, el prestigi va anar baixant, es va perdre l’audiència d’una manera impressionant. La televisió tenia uns índexs d’uns 3% o 4% els últims anys. Al principi, per exemple, els informatius eren molt seguits. A la gent li agradava veure les notícies del seu poble, era una festa. Jo recorde quan es feia el programa de Joan Monleón que, tot i no ser un model, tenia molta audiència, perquè a la gent li agradava quan eixia el seu poble. Els programes que han tingut èxit, últimament, són aquells que s’acosten al poble. S’ha trobat a faltar una televisió més de proximitat, que és allò que la gent vol, sobretot per a sentir-la seua. A banda d’això, ha estat molt manipulada. La societat necessita posar la televisió i veure les notícies, siguen les que siguen, perquè són les del seu territori, i aquesta és una cosa que la gent troba a faltar. De fet, quan vam fer la ILP, hi havia gent del PP que signava i deia: “Jo vote al PP, però això de tancar la TV no ho veig bé”. Va ser una decisió no molt ben rebuda i molts sectors del PP no hi estaven d’acord. Tancar RTVV va ser un atac de testosterona de Fabra. De fet, es comenta que algú li va dir que després del tancament de RTVV, tancarien la resta de TV autonòmiques perquè se’n parla molt malament. Fabra sempre s’ha postulat per a Madrid com el primer i, evidentment, es va quedar sol, perquè ningú el va seguir. Tothom critica les autonòmiques però no hi ha cap partit ni cap govern que les suprimisca.
S’ha criticat molt a les treballadores per permetre la manipulació al mitjà. Algú els hi obligava o s’autocensuraven elles mateixes?
La veritat és que ningú obligava les treballadores a manipular. Sí que és cert que sempre s’ha aplicat la llei del silenci, si hom protesta o és políticament incorrecte. Però això ho hem patit moltes que no hem manipulat. Des del primer ERO, i especialment en el segon, el del tancament, vam notar que aquelles que manipulaven s’excusaven dient que els obligaven. N’hi ha casos molt sagnants, gent que ha manipulat i que després estava al teu costat agafant la pancarta de RTVV no es tanca. Era indignant… Era per a dir-li: “Si tu fa dos mesos estaves cobrant un sou per estar calladet i has manipulat, ara no val que digues que et manipulaven. No, ningú no et posava una pistola al cap”.
Sovint es parla dels càstigs que es patien per ser la veu dissident. Com va començar tot això?
Això té relació amb la política de contractació de l’empresa. Durant molts anys, aquesta va ser responsabilitat de Vicente Sanz, a qui coneixem precisament pel tema de l’assetjament sexual a treballadores. Contractava qui volia, botant-se tota la legalitat, i premiava a unes i a altres. A banda, la creació dels sindicats grocs, l’USO i el CSI·F. L’USO va ser el sindicat que va crear el mateix Sanz al seu despatx. Servia com una mena de control, com una policia política. En cada departament, hi havia una persona de molta afinitat amb el PP que cada dia o cada dos dies pujava a contar-li a Sanz allò que havia dit i fet tal treballadora. L’USO va guanyar les eleccions l’any 2007 i va aconseguir el seu objectiu: desmuntar tot el moviment sindical. Ho controlaven tot. Després, en va arribar un altre anomenat Juan Prefaci, que està imputat pel cas Gürtel i per la visita del Papa, i va muntar el seu sindicat groc, el CSI·F. Per què? Perquè l’USO era d’un altre, no li servia, no era seu. Ens trobem en 2011 amb dos sindicats grocs que tenen representació —tot i que no amb majoria—-. Si hi ha un ERO que és il·legal, allò que hem de fer és lluitar i aquests dos, en la lluita sindical, mai no han estat. Per sort, els temps que hem viscut han estat molt durs i les treballadores els han girat l’esquena. Tot i així, encara hi havia gent que els votava. I hi ha hagut companys que han estat traslladats al centre d’Alacant, d’altres als quals no els han renovat el contracte, o d’altres als que se’ls ha enviat a fer retransmissions de partits de segona B, com per exemple a un periodista que era molt crític i que, a més, no li agradava el futbol. Aquesta era la seua manera de castigar, i en tenien diverses: d’una banda, la por, i d’altra banda, els caramelets. Amb aquesta última s’ha premiat moltíssima gent, no només a periodistes, també a persones afins al PP.
I com és que no ens n’hem assabentat mai, de les protestes de les treballadores?
Arriba un moment en què determinat diari no vol publicar informació sobre els actes que duem a terme. I hi ha molts fets que han provocat que les nostres protestes no hagen tingut tot el ressò que es mereixen. Nosaltres sempre hem estat als carrers, i a moltes ens ha costat disgustos i càstigs, i estar arraconades per ser políticament incorrectes. És una tàctica que està molt estudiada, és la que fa el PP en la sanitat, en l’educació, en molts àmbits. Així és com es carreguen tota la mobilització sindical que pot haver-hi.
Quines relacions més ens pots contar entre els problemes del mitjà i la manera d’actuar del PP?
A RTVV hi havia autèntics clans familiars. Hi ha un diputat del PP que hi tenia col·locades la seua dona i el seu fill. També hi havia germanes d’altres diputades, persones que s’havien quedat fora de l’Ajuntament o que no tenien plaça d’assessores. En les últimes llistes figuràvem 1.600 treballadores, una bona part de les quals eren col·locades del PP, de diferents etapes. La plantilla fixa d’oposició no arribàvem a les 800 persones. Això no vol dir que la resta siga tota col·locada, també hi havia professionals, és clar. Era política dels estómacs agraïts: col·locaven alguna persona i obtenien el seu vot i el de la seua família. Si multipliquem aquest fet per centenars de persones i els favors que devien, doncs és normal que hagen unflat tant la plantilla. De fet, no hi havia criteris com l’antiguitat o l’oposició, sinó que els criteris que es van seguir van ser, per exemple, haver treballat en un departament concret durant els últims mesos. En aquells departaments que consideraven més importants, col·locaven els seus i en desplaçaven uns d’altres. Van teixir una tela de favors. D’un dia a un altre apareixia gent nova i ens preguntàvem: “Com pot ser? Si ací ningú ha demanat res”. Bé, doncs aquesta gent era la que estava encarregada de donar el comunicat sobre qui és cada treballadora, què ha dit, què ha fet. Es va establir una mena de política del terror perquè mai sabíem amb qui parlar. Sempre pensàvem: “M’estaran escoltant?”. Això va crear una divisió. La pregunta sempre era: “I tu de qui ets?”. Van ser tècniques molt mafioses, tot plegat, com funciona el PP. Gent que treballa i gent que no treballa. En molts casos, moltes d’aquestes persones no tenia ni titulació. A banda, la política de contractació i els tipus de contractes que s’han fet en aquesta empresa han sigut fantasma. Fins i tot contractaven per obres que no existien.
Llavors, RTVV es va tancar per la sobrecàrrega de treballadores col·locades?
No, els 200 milions de deute de la televisió s’ha creat, per exemple, per contractar sempre la programació a empreses externes, sobretot de Madrid. Amb aquestes contractacions es pagaven els favors al periodista que parlava bé del Govern o amics, com per exemple Sánchez Dragó, que ha guanyat molts diners gràcies a RTVV tot fent programes de teleporqueria. També entren dins del sac periodistes d’altres mitjans dels quals no tinc res en contra, però sí que vinguen de Madrid perquè siguen amics del Govern. Ací és on se n’han anat els diners, com també en la visita del Papa, tot el tema del cas Gürtel, l’epicentre del qual estava a la televisió, la Fórmula 1… Qui decideix emetre les curses de la F1 quan és Telecinco qui té els drets per a tot l’Estat? Doncs alguna llumenera, i van pagar molts diners que probablement anirien a la butxaca d’algú i, tal vegada, del PP. Un altre exemple és el centre d’Alacant, que és un edifici que es va construir sobre un solar. Aquest solar no és de la nostra propietat, sinó que estem pagant un lloguer de 23.000 € al mes, segurament a un amic del PP, on es va edificar un centre que és nostre, que va costar, a més, cinc milions d’euros. A més de tot això, tenim un contracte de 33 anys, dels quals crec que ens queden 20 o 21 anys. Aquest contracte també l’hem de pagar. El centre d’Alacant té tres estudis que no estan habilitats ni per a fer producció pròpia. Els liquidadors anteriors van pensar rescindir el contracte i així li deixen el local, però el propietari no és bobo, no vol el local per a res, l’únic que vol és que li pagues religiosament cada mes. A més a més, d’ací a final d’any hem de pagar un milió huit-cents mil euros de drets d’emissió. Si RTVV, funciona, no costa res. Quan no emet, costa diners, perquè s’han de pagar els contractes amb les distribuïdores. Ací és on han anat els diners, no en la plantilla, encara que siga molt gran. Nosaltres sempre hem dit que la plantilla de 1.600 persones estava sobredimensionada i, de fet, el model que estem plantejant ara és molt més reduït, entre 800 i 900 persones. Aquesta xifra és semblant amb la qual vam començar l’any 1989, que n’érem al voltant de 600 i 700 treballadores. I cal tindre en compte també que en aquell moment la tecnologia era molt més antiga i calia molta més gent. Sempre és més fàcil esbroncar les treballadores perquè és la part més dèbil d’aquesta història.
Com a Comité d’Empresa, heu rebut el suport d’altres col·lectius?
Durant el procés de mobilització després del primer ERO van anar sorgint unes plataformes que han estat al nostre costat. La plataforma Mildenou va ser un moviment paregut al què es va muntar a Telemadrid (TmEx). Això de “Mil” és perquè els primers comiats eren eixe nombre, més o menys, vora mil treballadores. És una plataforma molt diversa, l’objectiu és fer una televisió alternativa i dir que estan ací. Molta gent també la veia com una manera de no desconnectar-se, de continuar fent coses fins que el tema se solucione i puguen tornar a treballar. D’aquestes plataformes també han eixit grups com els del jupetí roig. Vam ser el malson de Fabra durant molt de temps, però sempre amb educació, ja que, de fet, moltes de les companyes que hi anàvem van fer amistat amb les escortes i les policies perquè sempre eren les mateixes. Ens deien coses com: “Què? Ha estat bé? Heu sigut molt educades”. Després, està l’associació APROP 9, de treballadores amb plaça per oposició que també reivindica que, si s’obri, que els criteris siguen objectius i tinga preferència la gent que ha entrat per oposició, que es tinga en compte l’antiguitat. És a dir, hi ha diferents plataformes amb les quals treballem i pensem que tota força pot ajudar als nostres objectius. Nosaltres ens encarreguem de la part sindical i laboral, però les altres plataformes fan visible les treballadores.
Des de la teua visió de membre del comité, quines postures s’han de tindre clares per parlar de reobertura?
Si haguera continuat el PP, segurament no estaríem parlant de reobertura. De la mateixa manera que si nosaltres no haguérem posat la demanda, segurament tampoc en parlaríem. Obriríem RTVV amb 300 persones, externalitzada. No ens poden vindre amb el discurs de “tanque la RTVV per poder obrir col·legis i hospitals”. Crec que això és demagògia pura. Vull una RTVV, vull menjadors escolars i no vull que hi haja desnonaments. Hi ha diners? Si no furten, probablement sí que n’hi haja. Allò que vull és que no em furten. D’altra banda, nosaltres no plantegem un període de proves, sinó que ha de ser una televisió que es mereix la societat valenciana, una televisió bona. Volem una televisió i uns mitjans públics tot defensant les treballadores, ja que el tancament n’ha passat factura a moltes. Hi ha moltes persones que van signar a favor del tancament, que preferien aquesta oferta d’indemnització que no una altra. Jo no vaig signar, a mi m’han furtat el lloc de treball, vull que em donen una eixida, però no vull una indemnització perquè els diners s’acaben. Si no fan un mitjà amb una successió d’empreses, la demanda de la CGT continua i ens podem trobar que, d’ací a uns anys, el jutge decidisca que l’ERO és nul i hàgem de tornar totes i pagar indemnitzacions milionàries.
Finalment, quin és el model que creus necessari per a una nova RTVV?
Una televisió sostenible, que guanye diners, és impossible. No hi ha cap televisió que guanye diners. Nosaltres entenem que el servei de ràdio i televisió ha de ser semblant al de la sanitat i l’educació, tot salvant les distàncies. És un servei necessari. Si fem una televisió de qualitat, estem donant feina a tot el sector audiovisual i, si fem un bon producte, el podem vendre. Pel que fa a la publicitat, és molt difícil guanyar diners amb la publicitat, però sí que es pot reduir amb col·laboracions amb les universitats o amb televisions locals, per tal que les despeses siguen les més mínimes possibles. És un bé necessari, i més en un territori com el nostre que té una llengua pròpia. Els grecs, després de dos anys, han tornat a obrir. Nosaltres hem de fer una televisió en valencià. Si a Alacant no parlen valencià, segurament l’entendran, però hi ha hagut una generació que sense parlar valencià en comarques castellanoparlants ha crescut amb La Bola del Drac i amb el Babalà. I no ha sigut cap trauma per a ells i han aprés a parlar valencià gràcies a aquests dibuixos. En Canal 9, durant els últims mesos, es passava al voltant d’un 60% de continguts en valencià malgrat que la llei de Creació demanava un 90% dels continguts. Però eixe percentatge, a més, tenia truc, perquè comptaven també les re emissions. L’hora punta no era en valencià. Es jugava amb la trampa: si el títol del programa estava en valencià, com podria ser Nit d’erotisme, ja comptava com a producció en valencià. Que siga pública, que no siga un model com el d’Aragó, que externalitza la feina. Pensem que, ja que tenim una plantilla de moltes professionals, cal aprofitar-la. A més, és molt més car externalitzar. La dreta sempre vol privatitzar per a donar-li als amics els serveis. Cal dirigir-se cap a una televisió de futur però sent conscients que hi ha gent major que no té accés a aquestes noves tecnologies. Un dels defectes que hem tingut nosaltres és que només ens interessava la gent major, i oblidàvem programes musicals, juvenils. Per això, cal obrir-la per a tota la societat, que la gent senta que és una cosa seua. També volem que tinga més participació de les treballadores, que no siguem eines; que siga molt activa, fer tallers en què les mateixes treballadores, que són professionals, que han guanyat premis, col·laboraren amb les universitats i l’estudiantat amb idees creatives. I és fonamental tindre òrgans de control i cal blindar, d’alguna manera, la nova RTVV per tal que no torne el PP de torn i torne a fer el que ha fet. La millor manera de blindar-la és per mitjà de l’Estatut, és a dir, en l’actual Estatut no es contempla que siga obligatòria la creació d’un mitjà audiovisual. L’epicentre ha de ser RTVV, per tal que vertebre el territori, però cal treballar amb tots aquests grups i universitats. I per què no amb altres televisions també, com TV3 o lB3? A mi, m’agradaria també poder veure no només TV3, sinó la televisió galega, Canal Sur, i totes les altres. Tot això ens enriqueix.