L’atur té solució
Salvador Pueyo
El projecte
del decreixement s’enfronta a grans reptes, com ara vèncer la inèrcia cultural del consumisme, reconvertir i redimensionar
l’economia a uns nivells sostenibles o repartir la riquesa i el treball remunerat. Aquest últim aspecte (el repartiment del
treball) és, segurament, una de les mesures que es podrien aplicar de manera més fàcil i immediata. A més, es tracta de la
fórmula més justa per respondre a les reduccions i els increments del treball necessari i, en l’actual etapa (de reducció
de les hores de feina necessàries), és més necessari que mai reivindicar-lo com una solució als nostres problemes. I encara
és més necessari fer-ho en el context de l’Estat espanyol, un dels països on l’actual crisi econòmica ha provocat una pèrdua
més gran de llocs de treball i on s’han aplicat menys mesures de reducció de la jornada laboral.
L’atur té una solució realitzable ara i
aquí: augmentar el temps lliure de qui ja té feina perquè qui no en té també pugui treballar. Que això és factible es veu
perquè ja es fa a molts llocs. Com mostra un estudi recent sobre diversos països, l’Estat espanyol destaca per ocupar la
darrera posició pel que fa a repartiment del treball. Les polítiques dels països on sí que hi ha repartiment del treball
tampoc no són ideals, entre altres motius, per la manca de repartiment de la riquesa, però el que deixen clar les dades que
recull aquest estudi és que hi ha moltes maneres diferents de fer les coses. Fins ara, aquí és on s’han fet pitjor: per què
no es pot optar, a partir d’ara, per ser el lloc on es fan millor?
Creixement versus repartiment
El repartiment del treball està absent del debat polític que transmeten els grans mitjans. Al seu
lloc, el que es discuteix és quines són les millors receptes per reactivar el creixement de l’economia. Fins i tot als
països on es du a terme, el repartiment del treball s’acostuma a plantejar com un pegat temporal mentre s’espera la
reactivació econòmica. Podem pensar que, al cap i a la fi, el problema de fons és la manca d’activitat econòmica, no? Doncs
no. El Producte Interior Brut (PIB) per capita actual de l’Estat espanyol és semblant al de 2003 i superior al de qualsevol
data anterior.
Si l’Estat espanyol és
molt més ric que, per exemple, a finals dels anys 90, d’on surt la percepció que ara estem molt pitjor que llavors? Doncs
del fet que molta gent està pitjor efectivament, però perquè ha augmentat la desigualtat i la incertesa. Ha augmentat la
desigualtat entre classes i l’atur desbocat ha fet que la desigualtat també augmentés entre la classe treballadora. A més,
els impactes d’aquestes desigualtats econòmiques creixents es canalitzen, en part, en funció de desigualtats socials com la
de gènere o la de lloc d’origen.
Durant molt temps, el creixement ha estat concebut com una poció màgica per evitar la
conflictivitat social, ja que permetia augmentar els ingressos de la majoria de la població fent que les classes més
benestants no únicament no hi perdessin, sinó que fossin les que més hi guanyessin. Ara, però, la poció s’està esgotant i
els pactes socials per al creixement han perdut sentit (com ja havia advertit fa temps Joan Martínez Alier). A la natura,
cada cop li resulta més difícil proveir recursos i assimilar residus al ritme que imposa l’economia actual.
Un exemple clar d’això és el del petroli,
que constitueix la font d’un terç de l’energia primària i és la base de quasi tot el transport de l’economia globalitzada
actual, a més d’emprar-se per a la fabricació de plàstics i de molts productes químics. Al ritme que s’esgoten els
jaciments petrolífers actualment explotats, caldrien nous jaciments equivalents a cinc Aràbies Saudites només per mantenir
el consum actual fins al 2035. Però el petroli que queda o bé és molt costós d’extreure o bé es troba en zones inestables
com l’Iraq. A més, cada litre de petroli que es malversa ara és un litre menys per a les ambulàncies del futur i una mica
més de temperatura global durant segles.
En retrospectiva, poca gent negaria obertament que hauríem d’haver desinflat la bombolla
immobiliària amb cura quan hi érem a temps. En cas que encara hi siguem a temps, serà molt més greu si no desinflem amb
cura la bombolla del creixement ecològicament insostenible, és a dir, si no decreixem. És clar que el projecte del
decreixement s’enfronta a reptes formidables, com ara confrontar les estructures de poder, vèncer la inèrcia cultural del
consumisme, reconvertir i redimensionar l’economia a uns nivells sostenibles i repartir el treball i la riquesa; en
definitiva, al repte de canviar el sistema. Mirant tot el recorregut que tenim per davant, no és estrany que a molta gent
li sembli inassolible i prefereixi mirar cap a una altra banda, però, si anem pas a pas, les coses no semblen tan
inabastables. Pel que fa al repartiment del treball, ja podem anar per feina.
En realitat, les necessitats de feina que hi
haurà en el futur són incertes, ja que, en un món amb menys recursos, s’haurà de produir menys, però de manera més
laboriosa. El que és clar és que el repartiment del treball és la fórmula més justa per respondre a les reduccions i els
increments de treball necessari i que ara ens trobem en una etapa de reducció.
El repartiment del treball remunerat és una
solució directa per a persones en situació d’atur involuntari i també per a les persones que pateixen les conseqüències
físiques i mentals d’un excés de feina. A més, elimina una de les principals excuses per a la desigualtat de gènere en el
treball no remunerat i dificulta l’ús de l’amenaça de l’atur com a xantatge per mantenir o potenciar activitats econòmiques
que destrueixen l’entorn.
Com ho
fem
De tots els canvis que
hem de fer, els que impliquen una confrontació oberta amb l’l% de la població que controla el gruix del capital són els
que moltes persones encara no consideren realistes, però fins i tot aquestes persones més escèptiques poden sumar-se als
passos que es poden fer ja dins el sistema actual. Per exemple, el repartiment del treball pot ser viable, en part, dins
el sistema, com suggereix l’experiència d’altres països.
Als països on s’han dut a terme reduccions de temps de treball com a resposta a la crisi, però, la
majoria d’aquestes reduccions han estat possibles perquè les empreses han considerat que els sortia a compte mantenir
personal fent feina transitòriament a mig gas, a l’espera de la recuperació de l’economia, sovint –però no sempre– amb
l’ajut de subvencions públiques que han tingut la mateixa visió de provisionalitat.
Part de la situació extrema que viu l’Estat
espanyol en aquest aspecte s’explica per la magnitud dels sectors vinculats a la construcció, que no tenen expectatives
de recuperació (és a dir, no es tracta només del que es fa malament durant la crisi, sinó també del que s’ha fet malament
abans). Atesa la situació del planeta en conjunt i de l’Estat espanyol en particular, cal sortir d’aquest esperit de
provisionalitat. En el futur, la manera normal d’adaptar-se als canvis en les necessitats de treball ha de ser el
repartiment, també quan siguin canvis sense marxa enrere.
Que això és factible ho suggereix el fet que, ja abans de la crisi, hi havia països on la proporció
de contractes a temps parcial (menys de 30 hores a la setmana) era molt superior a la nostra. Destaca Holanda, amb un 36,1%
el 2007, davant el 10,7% de l’Estat espanyol. Segons un estudi de l’OCDE, als països on aquesta proporció era més alta, els
contractes a temps parcial eren més dignes i l’atur era més baix. De la mateixa manera que en aquests països s’ha pogut
difondre el treball a temps parcial, hem de promoure que les jornades completes siguin més breus.
Un dels motius pels quals el treball no està
més repartit és que hi ha un seguit de costos per persona treballadora que fan que, sovint, a les empreses, els surti més a
compte tenir poques persones treballant molt que no pas moltes persones treballant menys. És clau dissenyar una reforma
tributària que contraresti aquest efecte. La candidata més evident seria un sistema de cotitzacions a la Seguretat Social
que incrementés els pagaments per hora a mesura que augmentessin les hores per persona. Aquest esquema es podria aplicar
independentment de si la pressió recaptadora total fos alta o baixa. De fet, part dels impostos sobre el treball es podrien
reemplaçar per ecotaxes.
Alhora que es canvia l’estructura d’incentius, s’hauria de reduir la jornada laboral màxima (es
poden plantejar reduccions equivalents en forma, per exemple, de temps de vacances, edat de jubilació o semijubilació o
anys sabàtics, però és la reducció de la jornada laboral la que, a més, facilita el repartiment de les feines de la llar) i
combatre les hores extres.
De manera complementària, s’haurien de destinar fons adequats a la capacitació efectiva per a
noves activitats de les persones provinents de sectors amb un futur especialment obscur, com la
construcció.
Anant més enllà
Una qüestió important és el debat sobre si
hi ha d’haver compensació salarial per la reducció del temps de treball. És essencial garantir uns ingressos dignes a
l’extrem inferior de l’escala salarial. Pel que fa als nivells mitjans, s’ha de reconèixer que no es pot pretendre
mantenir la capacitat adquisitiva actual en un món amb uns recursos minvants que exigeixen un consum cada cop més baix,
sobretot si volem repartir-lo equitativament amb els països del Sud.
No obstant això, el descens en la capacitat adquisitiva de la classe mitjana es
pot i s’ha d’esmorteir controlant preus abusius com el de l’habitatge i retallant els salaris més elevats i els rendiments
del capital, que algun dia fins i tot podrien arribar a quedar neutralitzats en esquemes autogestionaris. Malauradament,
però, la part d’aquest repartiment de la riquesa que es pot fer dins el sistema és força limitada. Per anar més enllà, sí
que caldrà una capacitat de pressió social que encara no sembla que hàgim assolit, però que podem assolir.
Un objectiu clau, quan tinguem prou
capacitat de pressió, serà desmuntar els engranatges de la globalització neoliberal. La globalització va sorgir d’un seguit
de decisions polítiques que van assegurar que el capital pogués curtcircuitar qualsevol mecanisme democràtic, en donar-li
llibertat per dur a terme les seves activitats als països que li posessin menys traves.
Aquestes reformes van crear l’escenari
perfecte per al dogma segons el qual les polítiques econòmiques no s’han de decidir pensant a satisfer necessitats humanes
sinó, abans de res, a garantir la competitivitat. Per revertir aquestes decisions, caldrà una coordinació global dels
moviments socials –com ja va assajar el moviment antiglobalització– i que països o grups de països més agosarats es vagin
desenganxant de la globalització.
La via dels canvis d’hàbits individuals i les petites experiències col·lectives són un complement
magnífic de la mobilització, un laboratori per assajar i desenvolupar noves maneres de funcionar i una plataforma de canvi
cultural.
Qui ho fa
No sembla que la majoria de la societat
estigui prou convençuda per canviar el sistema de dalt a baix, però potser sí que s’engrescarà a fer passos concrets que ja
es poden dur a terme dins el sistema actual; més endavant, ja veurem fins on arribem. L’acció col·lectiva no és el fort de
la societat contemporània, però el repartiment del treball té qui el pot defensar. Hi ha milions de persones a l’atur que
se’n beneficiarien directament i que tenen temps per dedicar-hi esforços i moltes altres que s’hi solidaritzarien.
D’entrada, aquesta perspectiva pot despertar escepticisme, però, casos com el de l’independentisme català mostren que una
idea pot creuar la frontera entre utopisme i possibilisme quasi d’un dia per l’altre.
Sorgirà un gran moviment autoorganitzat de
persones aturades que reivindicaran el repartiment del treball? Potser en el context del moviment del 15-M, potser
desvinculat? S’aconseguirà aquesta reivindicació? Servirà d’exemple per a altres països? Per començar, el que podem fer és
continuar documentant la proposta perquè cada cop sigui més sòlida i difondre-la.
>> Més informació:
Subcomissió Decreixement Acampada BCN
Nef
‘21 horas. Una semana laboral más corta para
prosperar en el siglo XXI’
*Salvador Pueyo és Membre de l’Assemblea Decreixement
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/l%E2%80%99atur-te-solucio
Diuen que l’atur té solució, però tu què en
penses?
José Iglesias FernándezJose Iglesias Fernandez, del Seminari d’Economia Crítica TAIFA, refuta en aquesta peça l’article de
Salvador Pueyo, de l’Assemblea Decreixement, publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa 297 sota el títol «L’atur té
solució».
«La revolució de la consciència és inútil sense una
revolució en la distribució del poder». Abbie Hoffman
En un article publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa i signat per Salvador Pueyo s’afirmava
taxativament que “l’atur té solució”. Sense dubtar de les bones intencions de l’autor, aquest proposa diferents mesures,
com repartir el treball: “Augmentar el temps lliure de qui ja té feina, perquè qui no en té també pugui treballar”. Amb molt
poc marge d’error, podríem afirmar que qui proposa el repartiment del treball com a solució a l’atur “desconeix” que
l’ocupació assalariada conté ja un primer repartiment del treball que es realitza durant la jornada laboral i que els
treballadors, obligatòriament, han de cedir als empresaris que els contracten.
De la relació de classe en el món del
treball es desprèn que no pot haver ocupació digna si aquesta és la base de l’explotació del treball. És a dir, com afirmen
Marx i Engels al Manifest Comunista, «la condició d’existència del capital és el treball assalariat». Llavors, si
l’ocupació no és digne, tampoc el treball és digne, doncs l’explotació mai serà digna. Ja n’hi ha prou de reclamar ocupació
digna, treball digne i explotació digna. Ja n’hi ha prou de proposar un “segon repartiment” del temps pagat entre els
treballadors explotats amb els treballadors marginats, o expulsats del treball assalariat per part dels
empresaris.
L’explotació pura i dura
per part dels empresaris és l’únic objecte de l’ocupació assalariada, estigui repartida o no, i aquest fet, no l’expliquen
els defensors del “repartiment” (1). Les propostes i la lluita han de ser contra el capital, contra la riquesa, i no, com
permanentment ens bombardegen, de lluitar contra la pobresa. És a les relacions de desigualtat entre treballadors i
empresaris, proletariat i burgesia, on resideix el poder de domini que exerceix el capitalisme.
Som milions els que patim el capitalisme com
a organització social. L’atur és una peça (relació) indispensable, tant com el cor i el sistema sanguini ho són per a
l’ésser humà. El recurs a l’atur és un mecanisme de poder que els capitalistes utilitzen freqüentment per contenir els
salaris a nivell de manteniment i reproducció de la força de treball, la precarietat en els contractes que permetin
l’ocupació a la carta, un mínim de salubritat en les condicions laborals, i controlar la capacitat de lluita potencial que
pot tenir la classe obrera. Sense aquest instrument, els capitalistes haurien d’apel·lar a òrgans de repressió més dura,
com són les forces de seguretat o l’exèrcit en moments d’insurrecció popular. Per tant, l’atur és una arma de repressió
psicològica.
A més, cal recordar que
el capitalisme es troba en un moment històric en què està transmutant les estructures sistèmiques que el conformen:
concentració de la propietat privada i disseny de nous òrgans de poder, reconversió dels sistemes de producció i
distribució, dels espais d’intervenció (reducció de l’àmbit públic a favor de l’àmbit privat), de la lògica d’acumulació i
els mecanismes de repressió, etc. Ignorar aquestes transmutacions condueix fàcilment a pensar en solucions dins del
capitalisme com les que estem avaluant críticament. El capitalisme no canvia les seves funcions estructurals, per molt que
transmuti el seu model d’explotació i apropiació de la riquesa.
Em semblen inaudites les mesures que es suggereixen per eliminar (o simplement
reduir) l’atur mitjançant proclames a favor del decreixement, el consum responsable, la reducció de la jornada i altres
tantes propostes bastant esotèriques (2). Esotèriques en el sentit que no tenen en compte la frase d’obertura: la revolució
de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder. És en base a aquests arguments el que em
permeten concloure que són propostes que formen part d’un “fetitxisme totèmic”, que respecto però no
comparteixo.
El decreixement, genera
subconsum, i l’evolució d’ambdós elements dins del capitalisme l’únic que desencadenen és atur i totes les conseqüències
que apareixen amb la pobresa. Des d’un altre angle, el de l’existència dels límits del creixement, molt utilitzat pels
ecologistes i partidaris del decreixement, Elmar Altvater deixa ben clar, en aquesta entrevista, com hem d’enfocar aquest
argument: «no hi ha cap escapatòria del dilema dels límits del creixement, del dilema entre l’imperatiu capitalista
d’acumular i els límits que ens fixa la naturalesa.
A llarg termini és inevitable una reducció del creixement i, per tant, una economia de
decreixement. No obstant això, m’inclino per dubtar que alguna cosa així pugui succeir en el si del mode de producció
capitalista, ja que de-créixer significa també des-acumular capital. I això no és clar en molts dels representants de la
teoria del decreixement». Contra això, i com sosté Robert Kurz a aquest article, hem de sostenir que la crisi, la crítica i
la superació de l’estructura capitalista tenen prioritat, perquè la destrucció de la natura és una conseqüència, no la
causa de la barrera interior d’aquest sistema.
(1) Sobre els autors i les diverses posicions del debat, veure José Iglesias Fernández. “Del
reparto del trabajo al reparto de la renta”. Mientras tanto, nº 61, Primavera 1995.
(2) José Iglesias Fernández. Sobre
el decrecimiento y otras rendiciones. Interpretación crítica sobre el decrecimiento y el consumo responsable (2010), i La
miseria del decrecimiento. De cómo salvar el planeta con el capitalismo dentro (2011). A
Ediciones Libreando/ Zambra/ Baladre.
* Jose Iglesias Fernandez és membre del Seminari d’Economia Crítica TAIFA
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/diuen-que-l%E2%80%99atur-te-solucio-pero-tu-que-penses
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/diuen-que-l%E2%80%99atur-te-solucio-pero-tu-que-penses