Telefónica en el camí del cementiri…

Assistim amb

passivitat, com per hipnosi, al desmantellament d’una companyia, Telefónica, el llarg recorregut de la qual es va estendre

al llarg de dos segles de la nostra recent història. En els nostres llocs de treball, en silenci, veiem com les i els

nostres companys, un a un, es van donant de baixa acollint-se a aquest tercer i últim expedient.

Mentre ressonen les raneres d’aquest «paquiderm» de les telecomunicacions obligat

a agafar el camí cap al cementiri, uns i altres s’apunten els punts en aquest mercadeig final on la taula de seguiment de

l’ERO s’ha convertit en l’única generadora de notícies front al entumiment de les taules que emanen del conveni.

És cert que són poques i pocs els que es resisteixen tot i que la legislació en

matèria fiscal i de pensions és canviant i que l’oferta no és cap panacea si es compara amb els diners que es guanyaria

d’estar en actiu fins a l’edat de jubilació. Però seria de beats no reconèixer que en la nova situació no es treballarà

(guanyaràs el pa amb la suor del teu front) amb la certesa que la desaparició de la companyia, tal com la coneixíem, està

propera.

Però no està de més recordar que, en l’econòmic, el màxim perjudicat serà l’estat i, per

tant, els que més necessiten dels seus serveis. I serà així pels diners que deixarà de recaptar tant per la hisenda pública

(les persones desocupades rebran gairebé la meitat de la renda durant tots aquests anys i amb una fiscalitat menor) com per

les inferiors cotitzacions a la seguretat social, a més de que encara no se sap com compensarà la nostra companyia els dos

anys d’atur de cada desvinculació doncs, encara que la llei està aprovada, el reglament que ho regularà segueix sense

redactar.

Perjudicats també que després de més de 20 anys en la

companyia veiem que, en la majoria dels casos, ens redueixen l’activitat, que som menys persones per defensar-nos, amb més

descontent i menys motivació. A sobre la nostra tasca és menyspreada davant del reconeixement d’uns nous professionals més

agressius i «productius» que dirigeixen una subplantilla (legió de contrates i subcontrates) de precaris en salari i, la

majoria de les vegades, alta qualificació però amb dèficit d’experiència, que suporten unes condicions laborals

miserables.

Per això, potser no tenim dret a desconfiar de qui es dediquen a fons en la destrucció

d’ocupació i no li dediquen ni un sol esforç a les condicions dels que ens quedem? No és paradoxal que sigui la garantia

d’ocupació la que justifiqui, un cop més, aquesta situació? Una garantia d’ocupació parcial, ja que deixa les possibles

segregacions condicionades a nous pactes socials.

Som sabedors que serà

la indignació l’únic camí possible per a la recuperació dels nostres drets. I ho sabem perquè al carrer, fora de la nostra

bombolla telefònica, som ja moltes i molts els que apostem per la mobilització i no ens quedem de braços creuats davant del

escàndol que el capital vulgui que la seva crisi la paguem nosaltres. Per això, només traslladant la nostra indignació dins

del nostre àmbit serem capaços de plantar-li cara a la direcció i als que parapetats en les excuses els fan el brou

gros.

Salut i Llibertat