Des que en la jornada d’aquest dimarts passat diverses
centenes de sindicalistes del SAT decidissin, pel seu compte i risc, desafiant tots els convenis i prohibicions
internacionals, assaltar un parell d’hipermercats a les províncies de Cadis i Sevilla, Andalusia, Espanya, i el món sencer
… … viuen en una situació d’autèntic caos.
Com ja és ben conegut, els perillosos activistes, integrants del
comando «simpatia» de la perillosa organització terrorista andalusa coneguda com a SAT (ASW per les sigles en anglès i
AlQaeda per les sigles en castellà del PPSOE), van irrompre abans del migdia d’ahir en dos supermercats andalusos, vestits
amb samarretes reivindicatives, algunes desafiadors banderes blanques i verdes, i amb la ràbia popular com perillosa arma
de destrucció massives amb què amenaçar a tots els allí presents, amb la intenció de sostreure una vintena de carros plens
d’articles de primera necessitat que posteriorment pretenien repartir entre persones necessitades.
La commoció
va ser tal que ràpidament el pànic es va apoderar dels esmentats supermercats. Els clients corrien d’un costat a l’altre de
la sala amb atacs de nervis generalitzats, els nens i nenes es tiraven a terra i ploraven commocionats pel que estaven
presenciant. Tan sols alguna valent caixera, que ja està a la llista dels seus patrons per ser una de les hereves de
l’empresa el dia en què els seus amos estirin la pota, va ser capaç de contenir el seu terror i resistir valentament
enfront de l’atac dels perillosos terroristes .
Afortunadament, els delinqüents es van conformar amb dur els carros
de menjar (en el cas d’un dels supermercats arribant fins i tot a un acord amb l’empresa després d’una àrdua negociació on
van participar els principals experts internacionals en la matèria), tot i que per molts moments es va témer per la vida de
tots els presents, a qui els terroristes havien retingut com a ostatges i als que no van alliberar fins sortir amb els
carros plens del supermercat.
No obstant això, malgrat això, un cop la notícia es va fer pública a través de la
premsa, una onada de terror i pànic va recórrer al conjunt de la societat. Centenars de milers de ciutadans, d’aquells que
compren de tant en tant productes hisendats al Mercadona o que tenen una amiga / veïna / familiar treballant de caixera en
aquesta empresa per 800 euros al mes, veient perillar els seus interessos personals, així com tement una reacció en cadena
que pogués desestabilitzar la societat en conjunt, van sortir rabents a condemnar i criticar l’acció terrorista, inundant
les xarxes socials de missatges de repulsa contra els assaltants, amb l’esperança posada en què, igual que en el cas de la
valenta caixera, ells també puguin heretar part de l’empresa quan les espiche el senyor Roig o, si més no, que no li pugin
el preu del peix que Mercadona sostreu legalment al Sàhara i que ells compren com si fos marroquina. Fins i tot es va
arribar a demanar, per favor, que l’assalt no repercuteixi en nous abusos contra els treballadors i treballadores de
l’empresa en altres ciutats de l’estat, avisant, això sí, que, si així fos, tota la responsabilitat seria dels assaltants .
«Si tots féssim el mateix, això seria la llei de la selva», va ser la frase estrella de la jornada, demostrant així el
profund sentit cívic de la ciutadania enfront de la barbàrie impulsada des dels sindicalistes del SAT.
De la
mateixa manera, desenes de periodistes, d’aquests amb gran prestigi que treballen en els principals i més imparcials mitjans
de comunicació de l’estat, van trigar tot just uns pocs minuts a sortir en defensa de la pau, de la democràcia i de la
convivència, per condemnar també la terrorífica acció dels militants del sindicat andalús, arribant fins i tot a
entrevistar a un dels caps de l’organització en directe, on tal personatge, un tal Sánchez Gordillo, lluny de sentir-se
penedit i / o avergonyit per la seva acció, va mostrar novament de quina mena estan fets aquests perillosos terroristes,
mostrant orgullós dels fets, amenaçant amb nous actes similars i desviant l’atenció cap a temes menors com són les
necessàries ajudes dels estats als bancs, les fallides per mala gestió de les caixes d’estalvi o la corrupció d’uns pocs
polítics de determinats partits majoritaris que són minoria entre els seus honrats companys. Va arribar fins i tot a parlar
de desocupació, pobresa, fam i misèria, tot per tal de justificar, mitjançant la demagògia populista, el seu acte
terrorista.
No és sorprenent, després de conèixer les declaracions de Gordillo, l’onada de pànic només féu
multiplicar. L’estat, en conseqüència, s’ha vist obligat a intervenir amb tota celeritat, tractant així d’impedir que el
desconcert generalitzat en què viu la societat des d’ahir, així com el terror que s’ha instal · lat als carrers d’Andalusia
i la resta del estat, pugui arribar als mercats, el que, segons càlculs del propi govern, podria elevar la prima de risc
per sobre dels 700 punts, i, amb això, un nou paquet de retallades de 100.000 milions d’euros hauria de ser implementat per
defensar i salvaguardar els drets i interessos dels ciutadans.
Davant la gravetat de la situació, el govern, reunit
en gabinet de crisi, ha estat debatent durant tota la nit quina podria ser la solució més efectiva. Tres van ser les que es
van estudiar en aquesta reunió amb més força: la declaració de l’estat d’excepció, la il · legalització de la CUT-BAI (braç
polític del SAT) o emetre ordres de detenció contra els participants en els assalts. Finalment, després de consultar amb els
principals experts, el govern ha decidit optar per la tercera possibilitat, però sense descartar fer ús de qualsevol de les
dues primeres en cas que la situació torni a repetir en els pròxims dies en aquests o altres indrets de l’estat .
Tot, com no podria ser d’altra manera, en defensa de l’únic dret indestructible que existeix: el dret a la propietat
privada. De fet, com ja s’han encarregat de demostrar diverses anàlisis express realitzats des de les més prestigioses
Universitats del món, el que ha passat durant aquestes últimes hores, aquesta onada de pànic generalitzada que ha inundant
la societat, tant pel que fa als ciutadans de les classes treballadores, com pel que fa als dirigents polítics de l’estat,
els periodistes dels principals mitjans i empresaris diversos, s’ha degut, únicament i exclusivament, a això: l’amenaça que
l’acció del SAT suposa per a la propietat privada.
La propietat privada, com ja se sap i ningú no pot tan sols gosar
posar en dubte, és un dret sagrat que serveix de pilar i suport de tota la societat de mercat en què vivim. Accions com les
realitzades en el matí d’ahir pel SAT, per tant, no només suposen un atac a la mateixa, sinó que, el que és més perillós
encara, posen en risc tot l’entramat sociopolític i econòmic sobre el qual se sustenta la actual societat. Una
generalització d’aquestes accions, consistents en trencar el dret a la propietat dels rics per mitigar la falta d’accés a la
mateixa per part dels empobrits, podria comportar l’enfonsament mateix del sistema.
L’expropiació, que no el
robatori, és el major delicte que es pot cometre contra l’actual ordre establert. Anar allà on hi ha els recursos econòmics
en mans d’uns pocs emprenedors a agafar-los per la força per posar-los en mans d’aquells que, tot i ser els seus productors,
no són els seus legítims propietaris segons la llei que regeix la nostra societat, és el major atemptat terrorista que es
pot cometre contra el conjunt de la societat, ja que suposa un atac directe contra la base que fa funcionar i serveix per
ordenar la mateixa. Vet aquí el per què, segons els experts universitaris, de l’onada de pànic que estem vivint durant
aquestes hores. Si es qüestiona el dret dels rics a enriquir-se a costa de la misèria dels pobres tenint aquests, a més, de
respectar les lleis imposades en defensa dels emprenedors, ja es podria qüestionar tot. I això, clar, és intolerable, només
pot generar caos i terror, com és el cas que estem vivint.
Una onada de terror que es va iniciar a
l’hipermercat i que, esperem, es vagi calmant a poc a poc amb la ràpida intervenció de les autoritats públiques, els
mitjans de comunicació i, sobretot, d’aquesta ciutadania de classe treballadora que no té però que tant tem que li treguin
alguna cosa. Sense la impagable tasca d’aquests últims, ni els primers ni els segons res tindrien a fer.
FONT:
KAOSENLARED [youtube
http://www.youtube.com/watch?v=YuVV-AOjOw8?feature=player_embedded&w=440&h=360]