Grans empresaris,
rendistes i financers, dirigents polítics, institucions internacionals i bona part de la professió acadèmica són
culpables.
Per primera vegada, les taxes d’atur femenina i masculina són pràcticament iguals, i és un trist
igualitarisme en la precarietat i la pobresa.
Fa tres anys, Carrer va
dedicar un número a la crisi. Eren temps de terrabastall, de bancs en fallida, d’incertesa. Ara estem molt pitjor: l’atur ha
crescut en més de tres milions de persones, hi ha milers de desnonaments, retallades de drets socials, països sencers en
fallida… i la incertesa és cada vegada més gran. És hora de preguntar-se per les causes, les víctimes i les respostes.
Causes estructurals i responsables
Les crisis econòmiques no són desastres naturals, com un terratrèmol o
un tsunami. Fa molts anys que les millors ments teòriques van mostrar que les crisis actuals són el resultat del funcionament
normal de les economies capitalistes.
Cada crisi té, però, característiques específiques. La manera com s’ha
desenvolupat l’actual és clarament el resultat del tipus de capitalisme que es va imposar a la crisi anterior (la del
1973-85): el neoliberalisme. Un model que va imposar la globalització, la desregulació del sistema financer, les
privatitzacions i l’increment de les desigualtats.
Les crisis no són intencionals. Ningú no les decreta. Però això
no vol dir que no tinguin responsables. Aquests són sens dubte tots aquells que han imposat el model que ens ha dut fins
aquí. I quan analitzem aquest model, de seguida trobem que ha estat una minoria social de financers, grans empresaris i grans
rendistes. Aquest 1% de la població mundial cada cop més rica mercès a un sistema social que els ha permès absorbir gran part
de la renda mundial. Per posar-hi cares, a Espanya aquests serien els 40 empresaris reunits amb Zapatero per dir-li què ha de
fer, encara que la pintura complerta obligaria a incloure-hi algú més. A nivell mundial, són els grans líders financers i de
les grans empreses internacionals. Ells han estat els grans promotors i beneficiaris del model.
En segon lloc, la
major part de dirigents polítics i de les institucions internacionals que han dut a terme les reformes polítiques que han fet
possible aquest model. Representen molt més els interessos d’aquella minoria que no els del conjunt de la col·lectivitat. Per
això després els remuneren amb “assessories” diverses. I en tercer lloc, bona part de la professió acadèmica que, amb una
mostra d’ignorància, frivolitat i classisme han legitimat aquesta situació. Com que sóc del ram, he de dir que no tothom és
igual, però el model neoliberal està ben promocionat a la major part de manuals i centres de recerca.
Homes,
dones, immigrants i joves
Quan es parla de víctimes de la crisi la primera cosa que mirem és qui és a l’atur… I
aquest no afecta tothom per igual. El perfil de la destrucció de llocs de treball és força clar: han estat els treballadors
manuals masculins els que principalment han perdut la feina. Més del 50% al nostre país han estat treballadors de la
construcció. Un altre 30% treballadors industrials, i només un 20% en el cas dels serveis. Per contra, fins ara, el sector
públic, l’educació, la sanitat i els serveis socials han creat ocupació, cosa que ha afavorit sobretot persones amb nivells
d’educació elevats. Una altra cosa és el que passi els propers mesos, quan comencin les retallades del sector públic.
Les dones, habituals víctimes de les crisis, aquest cop s’han vist menys afectades, ja que només un petit percentatge
dels llocs de treball destruïts són d’ocupació femenina. I en canvi, l’atur femení ha crescut pel fet que moltes dones que
abans no estaven al mercat laboral, ara busquen feina. La raó no és una altra que l’enorme penúria de moltes famílies, que
han de convertir tots els seus membres en “cercadors de feina”. Per primera vegada, les taxes d’atur masculina i femenina són
pràcticament iguals, però es tracta d’un trist igualitarisme, ja que són taxes molt altes que darrere amaguen pobresa,
incertesa i sofriment. Els immigrants sí que pateixen més atur, però la pauta laboral és semblant: els homes han perdut la
feina i les dones s’han posat a buscar-ne. I els joves, d’ambdós sexes, són els grans perdedors. Passa a totes les crisis:
els que estan arribant al mercat laboral són sempre els més perjudicats. Ara també perquè molts llocs de treball juvenils es
caracteritzaven per una extrema precarietat que en situació de crisi esdevé atur.
Hi ha, però, altres pèrdues
col·laterals que ara hem experimentat com mai, tant en l’àmbit laboral (retalls salarials als treballadors públics, pressió
sobre els drets laborals) com en el social: les retallades de serveis públics i drets socials que ens estan portant enrere
fins al món anterior a la crisi… del 1929. I, per contra, uns guanyadors clars, aquells que segueixen auto atorgant-se sous i
prebendes milionaris, aquells que imposen els seus interessos privatitzadors, que incrementen els tipus d’interès en una
autèntica economia de la usura.
No podem acceptar el “mantra” que no hi ha alternatives. Que l’única cosa que es
pot fer és seguir les receptes neoliberals d’un grapat de tècnics al servei (sovint pagats directament) dels gran interessos
depredatoris. No podem acceptar que una economia que generalitza la pobresa i les desigualtats sigui un procés natural.
Com algú ha escrit, hem de rebel·larnos. Ens cal mobilització social. Però ens cal també intel·ligència per
contrarestar les seves propostes, per trobar camins diferents que ens portin a un model social més just, habitable i
sostenible. I per això és necessari tramar un nou teixit social capaç de convertir la indignació en proposta i
alternativa.
* Albert Recio és Professor d’Economia de la UAB. Article publicat al núm. 118 de La Veu del Carrer,
revista de la FAVB.