Els canvis assolits fa tres anys es mantenen a pesar dels intents de desestabilització.
Fa tres anys, després del derrocament popular de Ben Ali, la pregunta era a quants països veïns anava a contagiar l’incendi tunisià i quants dictadors anaven a caure; avui, al contrari, la pregunta és si, de tornada l’ona al lloc d’origen, Tunísia aguantarà l’estirada contrarrevolucionària.
En un context de reculada regional, amb Síria encallada en l’agonia i Egipte atrapat en una nova dictadura, pitjor encara que la de Mubarak, Tunísia porta mesos movent-se a la vora de l’abisme. De fet, l’ombra d’Egipte pesa avui sobre la seva destinació tanta com la de Bouazizi i la del 14 de gener va determinar fa tres anys la destinació d’Egipte. La bona notícia és que de moment Tunísia sembla evitar la interrupció abrupta de la “transició democràtica”.
Després dels assassinats dels líders esquerrans Chokri Belaid (febrer 2013) i Mohamed Brahmi (juliol 2013), la confrontació entre el Govern encapçalat pels islamistes de Ennahda i l’heterogènia oposició –que reuneix des d’agost a Nidé Tunis, el partit de la dreta laica, amb forta presència de l’antic règim, i a l’esquerra radical del Front Popular– ha facilitat la labor en l’ombra dels que aposten per una tornada al passat.
La falsa i prematura “normalització democràtica” que va sorgir de les eleccions del 23 d’octubre de 2011, amb l’inici dels treballs de la Constituent, s’ha vist sempre amenaçada per l’Estat profund, que Ennahda no es va atrevir a tocar, i per una “estratègia de la tensió” conscientment encaminada a fer descarrilar el procés i apartar als islamistes del poder.
El cop d’estat d’Egipte el 3 de juliol de 2013 va atiar aquesta estratègia a la qual es van sumar els grups jihadistes amb successives accions terroristes que van conduir al país, coincidint amb el segon aniversari de les eleccions, a la vora de la catàstrofe. Sense Constitució, sense nou marc jurídic, amb la mateixa policia, amb un Govern incapaç de respondre a les demandes de la població, amb una oposició islamofòbica i obstinada a buscar dreceres cap al poder, amb uns mitjans de comunicació irresponsables i de vegades obertament colpistes, sense oblidar un confús jihadisme creixentment bel·ligerant, el 23 d’octubre, en efecte, Tunísia semblava condemnada a seguir els passos d’Egipte.
Esquivar el cop
La intervenció del sindicat UGTT i de la patronal Utica va desviar el cop –diguem– cap a un copet pacífic (una espècie de “voladura controlada”) a la qual es va anomenar “diàleg nacional”, un consens d’elits que deixava de fet fora de joc a la Constituent i que de seguida va conduir a un punt mort davant la incapacitat dels partits per a posar-se d’acord sobre el primer punt del “full de ruta”: el nomenament d’un nou primer ministre de consens que gestionés el país fins a les pròximes eleccions.
Només dos mesos després, quan les més mesquines lluites partidistes semblaven tancar tot alleugeriment a la crisi, la intervenció de la Unió Europea (UE) va forçar un acord en virtut del qual es nomenava nou primer ministre, el passat 16 de desembre, a Mehdi Jomaa, un “independent” que ocupava fins a ara el càrrec de ministre d’Indústria. Quan Ennahda semblava trobar-se contra les cordes, aquest acord entre la UE, la UGTT i la patronal concedeix una inesperada victòria als islamistes i demostra que occident aposta encara a Tunísia pel model que els generals han tancat definitivament a Egipte amb el cop d’estat i la qualificació dels Germans Musulmans d’organització “terrorista”.
Les males notícies són dues. La primera té a veure amb la pèrdua de legitimitat revolucionària de totes les institucions, inclosa l’Assemblea Constituent, gran conquesta de la revolució tunisiana: la “democràcia” a Tunísia, si no sucumbeix, si s’aprova la Constitució i se celebren noves eleccions, s’assemblarà molt a les nostres en el pitjor dels sentits. És en tot cas el millor que pot ocórrer.
L’altra mala notícia és que aquesta “normalització” democràtica prematura ha deixat fora a tots els sectors socials que van fer la revolució de 2012-2011 en un moment que la situació econòmica i social –amb una inflació galopant– alimenta, al mateix temps, les nostàlgies de l’antic règim, la influència salafista i la revolta permanent. Aquesta mala notícia s’inscriu en el marc d’una –al meu judici– equivocadíssima estratègia de l’esquerra organitzada, que ha malgastat un enorme capital polític, abandonant als sectors populars i les candents qüestions socials, per a sumar-se a la nua lluita pel poder en benefici de la dreta laica neoliberal.
Tres anys després de la revolució del 14 de gener, que va desencadenar les revoltes populars del món àrab, el context regional mateix empeny en direcció contrària a la que la immolació de Boouazizi va imposar el 2013. Tunísia aguanta de moment, però la crisi no ha acabat i un nou atemptat podria sacsejar un procés democràtic que massa forces estan interessades a interrompre.
* Un article de Santiago Alba Rico publicat a al revista Diagonal.
http://www.diagonalperiodico.net/global/21276-tunez-tres-anos-despues.html