ensenyem a ser covard, a patir… El castic és immoral». Així parlava el primer director de l’Escola Moderna de València, el
mestre mallorquí Samuel Torner, en un reportatge publicat en el periòdic «El Radical» el 6 d’octubre de 1906.
VALÈNCIA/Levante
Torner, un dels deixebles preferits de Francesc Ferrer i Guàrdia, assenyalava que el seu objectiu
era «infondre els futurs hòmens afecte la veritat, al treball, a la pròpia mentalitat, i que a l’escola acudisquen alegres,
retozones, i isquen d’ella desitjant tornar». Enfront dels que vituperaven a la seua escola afirmava: «L’ensenyança
racional no pertany a cap idea política, ni religiosa, i sí només a la Ciència i la Raó, base de tota independència».
El
model que va idear Ferrer i Guàrdia, segons el catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat de València, Luis
Miguel Lázaro Lorente, es definix pel seu «èmfasi en la coeducació, per a ell l’educació de les dones era fonamental». La
seua pedagogia antiautoritària, que «va eliminar la violència física i els castics, perquè considerava que el mestre ha de
ser un company del xiquet» també va destacar per la renovació que va impulsar «al donar-li gran pes a les Ciències
Naturals».
Aules obertes al fill de l’obrer
Altres aspectes
innovadors per a l’època van ser «la seua defensa del contacte amb la naturalesa, a través dels passejos i les excursions,
com a instrument educatiu, o la substitució dels exàmens per exposicions dels treballs dels alumnes».
La singularitat
del projecte valencià, segons el catedràtic, radica en «el perfil de l’alumnat». Mentres que al de Barcelona només van
accedir, per qüestions econòmiques, els fills de la xicoteta burgesia i de pares de professions liberals, tant a València com
a Buñol i Xàtiva, el projecte es va obrir als fills dels obrers, ja que les famílies pagaven les quotes segons el seu nivell
de renda. «Açò va permetre una major mescla de grups socials, convertint a l’experiència racionalista valenciana en una de
les més importants iniciatives desenrotllades en l’àmbit de l’educació de les classes populars en les dos primeres dècades
del segle XX».