Opinió de Carlos
Taibo.
L’acord que els sindicats majoritaris i El Govern acaben d’aconseguir estava cantat. Només els
més cegos, o els més il·lusos, conservaven l’esperança que eixos sindicats, amb la seua trista trajectòria de decennis,
mantingueren encesa la flama de la independència i de la contestació. Assumim de bon grat que almenys les coses queden
clares, molt clares, als ulls dels que han preferit ignorar la realitat durant mesos. Si ja havien tirat per la borda
qualsevol il·lusió en el que fa a la vocació progressista –Quina paraula més gastada– Del Govern, ara ja saben a què
atindre’s pel que fa a CCOO i UGT.
No pareix, en fi, que la fanfàrria retòrica que ens acaça,
convenientment endolcida des dels mitjans d’incomunicació, estiga crida a enganyar a ningú: els acords ultimats responen
puntosament als interessos i a les pràctiques empresarials que ens han conduït a un escenari de crisi sistèmica. Sobren els
motius per a avançar, això sí, que davant de l’obscena reaparició dels mateixos mecanismes que ens han conduït a la crisi,
vindran noves reformes desreguladores.
M’interessa prestar atenció en estes línies a quatre instàncies que han
quedat mal parades de resultes de l’acord que hui ens ocupa. La primera d’elles no és una altra, clar, que els sindicats
majoritaris, segons pareix més interessats a mantindre sanejades els seus comptes que a preservar una credibilitat que està
baix mínims des de fa molt. No cal anar molt lluny per a explicar per què les cúpules dirigents de CCOO i UGT han acatat allò
que sempre han dit que rebutjarien. Si, d’una banda, eixos sindicats són pilars fonamentals del sistema realment existent
–Què poc sap respecte d’això, per cert, la dreta ultramuntana–, per l’altre la seua dependència financera respecte a les
arques públiques ha cancel·lat qualsevol horitzó de contestació i combat . Hi ha qui se sentirà temptat d’agregar, amb
encomiable ingenuïtat, que els sindicats han assumit, a pesar de tot, un exercici de responsabilitat, no en va han acabat per
acatar el que no els agradava per a evitar mals majors com els que es derivarien d’un rescat exterior de l’economia
espanyola. Què curiosa manera de raonar és esta. Per un costat s’esquiva que qui proferix l’amenaça –El Govern– És
responsable d’una tolerància sense límits respecte a interessos privats que tenen en estes hores una clara plasmació: un
formidable retrocés del gasto social orientat a fer front a les seqüeles d’una especulació desbocada durant anys. Per
l’altre se’ns dóna a entendre, fraudulentament, que l’acord ultimat no implica, a la seua manera, el mateix que el que
ocasionarà un programa de rescat de l’economia espanyola, a més de cap manera descartable. Quants diners s’apresten a
rebre, baix taula, CCOO i UGT pels servicis prestats?
Són molts els amics que em retrauen que continue prestant
atenció al que succeïx en IU quan –Diuen– el millor seria passar pàgina. Quasi tants com els que, en IU, consideren que tinc
una quimera patològica contra la seua organització. Si a estes altures encara m’interessa el que succeïx en la coalició
d’esquerres, això és així per una raó senzilla i confessable: crec que en ella hi ha moltes persones molt valuoses que
mereixen una altra cosa. A eixes persones he d’assenyalar-los el que en esta hora resulta evident: IU ha quedat amb el cul a
l’aire. Som molts els que avisem que CCOO i UGT eren mals companys de viatge. Hui l’argument ix manifestament enfortit, i
no poden produir sinó estupor els intents de la direcció de IU en el sentit d’exculpar d’allò que s’ha ocorregut a eixos
dos sindicats. En un escenari en què els canvis, aparentment radicals, registrats en la coalició en els últims anys
anunciaven quelcom nou, no cap sinó certificar la fallida tècnica d’un projecte patètic: l’encaminat a moderar el discurs
propi amb la vista posada en atraure, des de perspectives estrictament socialdemòcrates i via una concisa defensa del nostre
malparat Estat del benestar, a segments importants de l’electorat socialista amb el respatler més o menys obvi de CCOO i UGT
(en l’argot d’Esquerra Unida seguixen presentant-se, inopinadament, com “els sindicats de classe“). Fa unes setmanes vaig
escoltar com una dirigent de IU assenyalava que l’accés de Fernández Toxo a la direcció de CCOO era un procés paral·lel al
representat per la irrupció de Lara en la d’Esquerra Unida. La frase té hui un significat ben diferent d’aquell que
invocava qui l’enunciava… Per a quan la rebel·lió d’una militància de base que amb certesa ha vist amb estupor com IU no
convocava les manifestacions dels últims dies contra el pensionazo, per entendre que ocasionaven crítiques a CCOO i UGT, i en
estes hores es veu en l’obligació de fer marxa enrere para de mirar de reüll als que contemplàvem atònits la futilitat de
l’interés d’una direcció que en els fets, i si la raó més elemental s’imposa, s’ha autoimmolat?
Tampoc està en
les seues millors hores la plèiade de “economistes antineoliberals” –Què curiós llenguatge este, tan sagaç com a encobridor–
Que han defés projectes diferents dels avalats pels nostres governants. No es tracta de discutir l’honradesa ni el talent
d’estes gents. Es tracta de preguntar-se, això sí, si no farien bé a bolcar una i un altre en profit de causes més justes.
Incapaços de transcendir els conceptes mítics que naixen de la seua disciplina –I entre ells, en lloc singular, el creixement
i la productivitat–, la seua respetabilísima defensa dels Estats del benestar no pareix prendre nota en grau alguna d’una
crisi ecològica que despunta per totes les bandes i que –Em tem– Situa en el buit bona part de les seues reflexions. No és
això, no obstant això, la qual cosa hui fa que estos amics es troben en situació delicada, sinó el seu general respatler dels
últims mesos –Alguna excepció hi ha, per fortuna– A les cúpules de CCOO i UGT, comunament acompanyada de sensates
desqualificacions dels que, què menys, invitaven a la cautela. Compostos i sense nóvia.
Vaja el meu últim
comentari per a deixar constància d’un interés personal: el d’observar com algun mitjà progressista torejarà amb els
esculls que ha col·locat davant de si mateix. Estic pensant, en singular, en el diari Públic, que de sempre ha ignorat que
existien altres forces sindicals, i altres discursos, al marge de CCOO i de UGT (“els sindicats”, en l’argot utilitzat per
eixe periòdic). Ara que les crítiques abocades per eixos mitjans contra alguns elements dels plans econòmics del Govern,
sempre molt ponderades, ja no compten amb el civilitzat aval dels sindicats majoritaris, s’obri en eixos circuits algun
horitzó que no siga la lloa unànime de la bondat dels nostres governants?