aprovada reforma laboral patrocinada pel PP no passarà a la història per l’alegria amb que va ser rebuda. Qualificatius de
tot tipus s’han realitzat des de molts àmbits, no tan sols laborals, de totes maneres, si alguna qualitat mereix especial
atenció per a qui subscriu, serà la d’aconseguir que, fruit del pseudo debat que ha estimulat, quedin desemmascarats tots
els hipocrites que poblen aquest món i les màscares al desprendre’s deixin al descobert la trista realitat.
ocasió per a rescabalar-se i imposar les seves regles (convertint-se en portaveus d’això que anomenen el lliure mercat i la
llibertat d’empresa), per tant, que davant aquesta reforma ens esquincem les vestidures resulta si més no grotesc. Per
ventura esperàvem una cosa diferent? És que no coneixíem els caríssims estudis elaborats per insignes estudiosos? A hores
d’ara encara confiem en la bona voluntat dels representants dels empresaris?, i què dir dels mercats, aquests nous gurús
que es desvetllen pel nostre benestar i el de la societat.
i volta els mateixos que han vingut practicant polítiques sociolaborals contràries als interessos dels assalariats, ara
aixequen la seva veu per a assenyalar els actes de l’actual govern. Si els socialistes han vingut aplicant les mateixes
regles neoliberals i s’han doblegat als dictats originaris de Brussel·les, són els menys indicats per a donar lliçons a
ningú, tret que el terme honestedat hagi estat suprimit del glossari o l’acadèmia de la llengua alteri el seu
significat.
cosa que afegir, en època d’abundància es van quedar amb tot el benefici obtingut, ara pretenen sembrar un camp erm que
difícilment donarà fruits, però no els preocupa gaire, la seva aposta és a molt llarg termini. Quant al sindicalisme
institucionalitzat, són tan culpables com el que més, van deixar de practicar i garantir els drets laborals, els de tots
sense distinció, van consentir obrir les finestres perquè es colessin les desregulacions i ara es troben desarmats,
conseqüentment, el govern de les empreses i els mercats suprimeix totes les poques barreres que encara romanien i que els
impedien arribar als seus objectius.
sindicalisme combatiu que aglutina la CGT podia ser l’última trinxera. No obstant això, alguna cosa no acaba de funcionar
del tot. Excepte honroses excepcions que confirmen la regla, els nostres sindicats sectorials no estan actuant com òrgans
de coordinació de les lluites i d’organitzadors de la resistència, per contra una gratificant sorpresa, i l’evidència que
encara és possible resistir, ho estan suplint les seccions d’empresa, són aquestes qui en la majoria de les ocasions estan
pressionant i abanderant les lluites.
rellançar una organització que sigui veritablement transformadora, o la història s’oblidarà de la nostra existència, el com
hem de forjar-lo és ben simple, deixem de creure’ns el centre de l’univers, posem en moviment el sindicat, coordinem les
diverses lluites i respostes, organitzem als treballadors, treballem braç a braç amb tot aquell que no accepti ser simple
espectador, arriba la nostra hora, és el moment de la CGT.
Catalunya