- L’historiador Jorge Ramos Tolosa rescata les fites urbanes de la II República i la Guerra Civil a la capital valenciana.
A la fi dels anys 90 es va iniciar a l’estat espanyol, amb totes les seves limitacions, un procés de recuperació de la «memòria històrica» des del punt de vista dels «vençuts». No obstant això, encara en moltes ciutats prolifera la simbologia, nomenclatura (en la llista de carrers i edificis públics) i honors que reten homenatge als «vencedors». En una investigació que podria estendre a altres capitals, el professor d’Història Contemporània de la Universitat de València, Jorge Ramos Tolosa, constata la diferència entre l’oblit a què s’ha sotmès a la València republicana (capital d’Espanya des del 6 de novembre de 1936), i la memòria del bàndol facciós: almenys sis escuts franquistes i un nombre més gran de Falange Espanyola romanen visibles a la ciutat. L’investigador ha coordinat durant diversos anys visites guiades en les que assenyala aquesta discriminació de la memòria.
És la porta de l’Església de Sant Martí, del carrer Sant Vicent (en aquella epoca Avinguda Largo Caballero)
En l’estiu de 1936 es va col.lectivitzar a València la indústria de la construcció, la fusta, la química, els transports públics, els espectacles, l’aigua, l’electricitat, el gas, el tèxtil i la Unió Naval de Llevant. Sobretot la CNT, però també la UGT (o els dos sindicats de manera conjunta) van impulsar 353 col·lectivitats agrícoles (al voltant del 5% de la superfície agrícola total). Entre 1936 i 1939 la ciutat va ser bombardejada en 442 ocasions, sobretot per l’aviació i els vaixells italians amb base a Palma de Mallorca (entre 315 i 835 morts, i gairebé 3.000 ferits). El parlament de la II República va ser l’Ajuntament de València (al constituir-se en capital republicana al novembre de 1936), bombardejat al maig de 1937. El 4 de juliol de 1937 es va inaugurar el II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, amb la presència d’intel·lectuals com Bertolt Brecht, Nicolás Guillén, André Malraux, Ilya Ehrenburg, Pablo Neruda, Octavio Paz o Tristan Tzara.
Què en queda d’aquella capital republicana i d’efervescència revolucionària en l’estiu de 1936? «Pràcticament cap senyal, marca o monument; cap programa pedagògic ni política de memòria pública «, respon Jorge Ramos Tolosa. «Pocs municipis conviuen amb aquesta desmemòria urbana». L’historiador posa l’exemple d’altres ciutats com Albacete, Alcoi, Almeria, Barcelona o Cartagena, que han recuperat els refugis de la guerra del 1936 i els han donat a conèixer. Les quatre dècades de dictadura franquista, segons Ramos Tolosa, van representar un «memoricidi», només corregit per algunes «actuacions simbòliques» dels ajuntaments democràtics fins a 1991 (any en què comença a governar el PP a la ciutat).
Les denominacions dels carrers donaven testimoni del canvi d’època. El carrer Baró de Petrés es va convertir en el carrer CNT; la Plaça de Cánovas, en Plaça de la Generalitat Catalana; el carrer del Clergat va passar a carrer del Front Popular; la plaça Comte del Reial, a plaça Federico García Lorca; La llista de carrers urbà apuntalava un nou imaginari. De carrer Comte Salvatierra, a carrer Salvador Seguí; de carrer Corona a carrer «Pasionaria». Els veïns d’una de les principals artèries, la Gran Via Marqués del Túria, vivien ara a la Gran Via Buenaventura Durruti. No menys cridaners van ser els canvis a l’avinguda del Port i el carrer Sant Vicent, que es van reconvertir en avinguda Lenin i carrer Largo Caballero.
Els bombardejos sobre Madrid al novembre de 1936 van aconseguir el Museu del Prado i la Biblioteca Nacional, el que va forçar a un trasllat del Tresor Artístic Espanyol. «Les obres més importants es van allotjar a les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca de València, que es van protegir amb la màxima minuciositat i contínues revisions», recorda Jorge Ramos Tolosa. Els soterranis de les Torres limítrofes al riu Túria van albergar les obres de Velázquez, Goya o El Greco. Molt a prop, al carrer Serrans, es va construir un refugi antiaeri per protegir la població civil. Des de principis de 1937, detalla l’investigador, «es van habilitar refugis públics, privats, subterranis i sobre el nivell del carrer; també en escoles, ministeris, palaus, places i esglésies «. Un total de 173, en una ciutat on només el 14 i 15 de març els atacs aeris van matar a 58 persones i van ferir a centenars.
El passeig per la «desmemòria» de la ciutat té obligatòria parada al carrer Metal·lúrgia (antic carrer Cavallers). Allà es van emplaçar tres ministeris: Agricultura, Indústria i Justícia. Es dóna la circumstància que dos dels ministeris van ser dirigits per membres de la CNT, Joan Peiró (Indústria) i García Oliver (Justícia). Precisament al casc antic poden puntejar-molts de les fites de la capital republicana. A la part alta de la torre del Micalet se situava el centre d’observació antiaèria (que donava l’alarma perquè s’activessin les sirenes de la ciutat), a tir de pedra de l’Oficina de Premsa Estrangera, que depenia del Ministeri d’Estat. El recorregut esbossat per Jorge Ramos Tolosa continua pel carrer del Mar, que acollia en el número deu l’edifici de la Universitat Popular, impulsada per la Federació Universitària Escolar (FUE), principal sindicat d’estudiants universitaris.
En paral·lel al carrer del Mar es trobava un dels punts neuràlgics de la capital, el carrer de la Pau. A més de seus de partits polítics i sindicats, en l’inici del carrer destacava l’escola antifeixista Lina Odena, que ensenyava a llegir i escriure a dones que ho requerien; unes illes més endavant es trobava l’associació Cultura Popular, costat de l’edifici de Solidaritat Antifeixista Internacional i la seu de l’organització anarquista i feminista Dones Lliures. Endinsar-se en el carrer implicava topar-se amb el Front de la Joventut d’Espanya i el Comitè Provincial de Dones Antifeixistes, tot i que Jorge Ramos Tolosa destaca sobre altres espais la Casa de la Cultura. En un edifici cedit per la CNT, anteriorment seu de l’Hotel Palace, per la Casa de la Cultura es podia veure a Rafael Alberti, Rosa Chacel, León Felipe, Alejo Carpentier o Maria Teresa León; el president del patronat era Antonio Machado. Per un altre cafè d’aquest carrer principal, l’Ideal Room, es deixaven caure Hemingway i Dos Passos, i pul·lulaven escriptors, bohemis, professors i espies.
Què ha passat amb aquest llegat polític i cultural? «Són desconegudes les marques dels bombardejos a llocs tan cèntrics com el sòcol de l’edifici de l’Ajuntament de València». A més, «és habitual el desconeixement que durant més de dos anys les bombes van caure sobre la ciutat, i que fins i tot aquesta va ser capital de l’estat (només una placa col·locada en 1984 per l’equip de govern del PSPV-PSOE recorda el període); cap senyal recorda la seu de ministeris, ambaixades o els centres socials i culturals més rellevants «, critica Ramos Tolosa.
Malgrat tot, la memòria es concentra i densifica en un grapat de carrers del centre. Com la dedicada a Màxim Gorki (avui carrer Comèdies), on l’antiga seu de la Universitat de València, allí situada, va acollir al Ministeri d’Instrucció Pública. L’edifici també es va donar a conèixer pels discursos d’Azaña com a president de la República. La ruta de la memòria té un altre fita rellevant en la plaça d’Emilio Castelar (avui de l’Ajuntament) i el seu entorn, amb les seus del Comitè Nacional de la CNT, el Comitè Provincial d’Esquerra Republicana i la Federació Local de Joventuts Llibertàries. Prova de l’agitació política i cultural que a la zona es donava era l’Ateneu Mercantil, amb els grans cartells antifeixistes de Manuel Monleón o Josep Renau. També el cinema Rialto i la «tribuna popular», on Alberti, León Felipe i Antonio Machado recitaven poesies i llegien discursos. L’actual edifici de Correus, a la plaça de l’Ajuntament, era llavors la seu del Ministeri de Comunicacions.
La invisibilització del passat republicà i democràtic contrasta amb el record als colpistes. Més de 60 carrers de la ciutat porten el nom de membres del bàndol revoltat o figures del franquisme. El contrast entre dos carrers paral·lels -la avinguda del Doctor Peset Aleixandre (rector de la universitat de València i diputat d’Izquierda Republicana afusellat en 1941) i el carrer Marco Merenciano (un dels falangistes que el va delatar) – revela una notòria equidistància. Des de 1972, són 28 els carrers dedicats a personatges «caiguts per Déu i per Espanya» a València, o que van desplegar una «gran activitat en pro del Moviment». Al dictador no se li va retirar l’alcaldia honorífica fins al 2012 i la medalla d’or de la ciutat de València fins al 2015, però Carrero Blanco manté la medalla d’or; Adolfo Rincón de Arellano, membre fundador de Falange Espanyola a València i alcalde en el període 1958-1969, conserva els honors d’alcalde honorífic. Ramos Tolosa també destaca els casos de José Iruretagoyena i José Urrutia, generals del bàndol franquista i regidors honorífics de la ciutat.