L’exposició a l’amiant ha estat letal per a milers de persones a l’Estat espanyol i encara ho serà durant els propers 25 anys. Anualment hi ha uns 2.300 morts per haver estat en contacte amb l’amiant i la taxa de víctimes no decreixerà fins el 2025. Segons estudis científics, almenys fins el 2040 cada any s’afegiran centenars de morts a un registre macabre. I moltes de les persones afectades ni tan sols han treballat en una empresa vinculada a l’amiant. Són les víctimes passives. Malgrat que feia dècades que se’n coneixien els efectes extremadament nocius per a la salut, fins el 2002 el govern espanyol no va prohibir la producció i la comercialització d’amiant i de productes que en continguin. Ara bé, el llarg temps de latència de les afectacions que provoca el material -que poden trigar 30 o 40 anys a aparèixer- explica perquè el recompte de víctimes s’incrementarà inexorablement.
L’advocada del Col·lectiu Ronda Marta Barrera no dubta a parlar de “genocidi laboral” per descriure el que ha passat amb l’amiant a l’Estat espanyol, amb milers de persones exposades a un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos. A Catalunya, els principals focus d’afectats per l’amiant se situen a Cerdanyola (Vallès Occidentals), on hi havia la fàbrica d’Uralita, i Castelldefels (Baix Llobregat), on s’ubicava l’antiga Rocalla, posteriorment absorbida per Uralita. També s’han localitzat molts casos al port de Barcelona o a l’antiga Macosa, avui Alstom, primer establerta al Poblenou de Barcelona i posteriorment a Santa Perpètua de Mogoda, entre d’altres.
Després de més tres dècades de batalla judicial -les primeres reclamacions daten dels anys setanta del segle passat-, des del 2009 les sentències són aclaparadorament favorables als treballadors, a qui se’ls reconeix la malaltia professional -el que suposa una millora de la pensió-, i s’obliga l’empresa, que en la majoria de casos és Uralita, a indemnitzar-los pels danys causats. Això sí, el procés judicial s’allarga durant diversos anys, ja que la companyia presenta recursos per evitar el pagament, amb l’argument que desconeixia les conseqüències de l’exposició amiant i que durant anys no hi havia cap normativa que obligués a prendre mesures de protecció.
“Hem pogut demostrar que ja als anys 40 hi havia coneixement científic sobre l’afectació de l’amiant i existia una normativa que en regulava l’ús, que s’incomplia”, subratlla Marta Barrera. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb Uralita, des de fa uns mesos rebatejada com a Coemac, per conèixer la seva versió dels fets, però la companyia no ha atès les nostres peticions. L’empresa va estar durant dècades controlada per la família mallorquina March i avui està en mans dels valencians Serratosa, que en tenen gairebé el 80% del capital a través del seu hòlding Nefinsa. Uralita és actualment una multinacional que factura centenars de milions d’euros i que presideix Javier González. El fons de capital risc estatunidenc KKR també hi participa.
Conseqüències letals
Els treballadors de les empreses productores no són les úniques víctimes de l’amiant. Cal afegir-hi les persones que vivien amb algun empleat de fàbriques com Uralita o Rocalla i aquelles que vivien o treballaven a curta distància de les factories i que van veure’s exposades a la pols de l’amiant. Són les víctimes passives, que han d’afrontar processos judicials molt més complicats perquè se’ls reconegui l’origen de la seva malaltia, en la majoria de casos càncers, i puguin rebre algun tipus de compensació econòmica.
L’amiant és un producte mineral de gran durabilitat i de cost reduït, molt resistent a la calor, l’abrasió i la tracció. Les seves característiques el van convertir en un material molt utilitzat en la construcció i en la indústria i avui l’ús encara és habitual en països del sud. Alguns dels seus derivats, com el fibrociment, van fer-se omnipresents durant dècades a casa nostra i actualment encara se’n poden trobar arreu, malgrat que ja no puguin produir-se ni comercialitzar-se. Els riscos per a la salut apareixen amb la inhalació de les fibres d’amiant, un fet que es dóna quan aquestes es desgasten o quan es trenca un producte fet amb amiant i s’escampa la pols d’aquestes fibres. Les afectacions que provoca són fonamentalment respiratòries i poden agrupar-se en tres tipus: l’asbestosi o fibrosi pulmonar, que és una malaltia dels pulmons d’evolució lenta i que ocasiona insuficiència respiratòria; el mesotelioma o tumor de pleura, que és un càncer exclusivament derivat de l’amiant i que té una esperança de vida molt curta; i el càncer de pulmó.
Les víctimes passives poden ser domèstiques o ambientals. Les primeres són les persones que conviuen, o ho han fet durant anys, amb treballadors d’antigues factories d’amiant, com Uralita, Rocalla o Macosa. En aquests casos, la majoria de persones afectades són dones, que s’encarregaven de rentar la roba de feina, que arribava adherida de partícules d’amiant que inhalaven quan l’espolsaven. L’advocada del Col·lectiu Ronda Esther Costa recorda que “la normativa especificava clarament que la roba no podia sortir de la fàbrica” i havia de ser l’empresa qui s’havia de fer càrrec de la neteja. Això no passava i es rentava a les cases dels treballadors “posant en risc la vida de les persones que convivien al domicili familiar”. L’exposició ambiental a l’amiant, en canvi, afecta persones que han residit, o treballat durant anys, a menys de dos quilòmetres d’un focus d’emissió d’amiant i, sense saber-ho, han inhalat la pols dispersa a l’aire.
Les víctimes passives han estat les grans oblidades del drama causat per l’amiant. Mentre que les reclamacions dels treballadors d’empreses com Uralita o Rocalla van començar fa dècades, tot just fa pocs anys que van arribar les demandes dels afectats per l’exposició domèstica o ambiental. I el seu és un procés més difícil i sense les mateixes garanties d’èxit. En el cas del Col·lectiu Ronda, la primera macrodemanda col·lectiva contra Uralita per aquest tipus de víctimes data de 2012 i va representar 43 persones. La sentència en primera instància va arribar el febrer de 2015 i va donar la raó als demandants que són víctimes domèstiques, fitxant una indemnització global de 700.000 euros, però no als ambientals. El procés judicial, però, no ha acabat, ja que Uralita ha recorregut la sentència en contra seva i les víctimes ambientals també ho han fet. Tenint en compte que l’empresa esgota els recursos, la sentència ferma encara trigarà anys a arribar.
Un termini breu per reclamar
Esther Costa i Esther Pérez, les dues advocades del Col·lectiu Ronda responsables de la macrodemanda i d’una altra que s’ha presentat recentment en nom d’una vintena de persones, subratllen que en el cas de les víctimes passives “només tenim un any per reclamar” des del diagnòstic o la mort de la persona afectada. “El termini és molt breu i el que han de fer les víctimes és informar-se i reclamar un cop han estat diagnosticades. En aquests casos la demanda ha de ser contra l’empresa, però si aquesta ha desaparegut no es pot reclamar”, expliquen les lletrades. L’any passat el Tribunal Suprem va dictaminar que les companyies que en van absorbir d’altres han d’assumir les negligències prèvies a la fusió. La sentència crea jurisprudència i beneficia, per exemple, els afectats de Rocalla, tancada el 1994 i absorbida el 1982 per Uralita, o els de Macosa, que va acabar en mans d’Alstom.
Les víctimes passives poden reclamar una indemnització per danys i perjudicis que, si guanyen el cas, ha de pagar l’empresa. Si, com ha passat en molts casos, la persona afectada mor, la reclamació la poden presentar els seus descendents, també dins el termini límit d’un any. En tots els casos, Uralita intenta evitar el pagament de les indemnitzacions i, entre d’altres qüestions, això obliga les víctimes domèstiques a demostrar que no van treballar en cap empresa que tingués contacte amb l’amiant i, per tant, l’única font de contaminació era la seva factoria.
Amb els ambientals, “l’acreditació causa-efecte” entre el contacte amb l’amiant i la malaltia és més difícil de demostrar, excepte si la persona ha desenvolupat un mesotieloma, un afectació bàsicament conseqüència del contacte amb l’amiant. Com a cas paradigmàtic, citen el d’un treballador d’una oficina d’una entitat financera propera a la fàbrica d’Uralita a Cerdanyola que va morir de mesotieloma. Era l’oficina on els treballadors d’Uralita anaven a cobrar la paga. Malgrat les dificultats del procés judicial, per a Esther Pérez la clau és “que la gent sàpiga que té dret a reclamar una indemnització”.
Cerdanyola, la ciutat amb més risc de contreure un càncer de pleura
L’emissió fa algunes setmanes d’un ‘Salvados‘ dedicat als estralls que ha provocat l’amiant a l’Estat espanyol ha tornat a posar d’actualitat un tema oblidat pels mitjans fins no fa pas tants anys. Tot i que milers de persones hauran mort com a conseqüència de la seva exposició al material sense ni tan sols poder reclamar, la situació ha canviat els darrers temps i ara les reclamacions dels treballadors afectats es guanyen i, en primer cas, se’ls reconeix que la seva afectació és una malaltia professional, el que els permet passar a rebre una pensió més elevada.
L’advocada Marta Barrera afegeix que un cop reconeguda la malaltia professional, s’obren dues vies més: “Primer poden reclamar un recàrrec perquè no només van estar exposats a l’amiant, sinó que ho estaven en condicions que no eren les legals i va ser culpa de l’empresa”. Això implica anar a judici i si es guanya el recàrrec l’ha d’assumir la companyia. Finalment, es pot reclamar una indemnització per danys i perjudicis.
Malgrat els recursos presentats per l’empresa, que la fàbrica d’Uralita a Cerdanyola, tancada el 1997, va ser un focus de víctimes de l’amiant ha quedat demostrat en nombrosos estudis científics. El Centre Nacional d’Epidemiologia de l’Institut de Salut Carlos III va donar a conèixer el 2007 el primer ‘Atlas municipal de mortalidad por cáncer en España‘ que situa la ciutat vallesana com la de més risc per contreure un càncer de pleura o mesotelioma. A més a més, un estudi del pneumòleg Josep Tarrés indicava el 2010 que només a Cerdanyola i Ripollet hi havia hagut més de 900 persones diagnosticades de diferents malalties relacionades amb l’exposició a l’amiant, una xifra que avui encara és més alta.
* Article de Marc Font publicat a Crític, periodisme d’investigació.
http://www.elcritic.cat/blogs/legitimadefensa/2016/04/06/victimes-passives-de-lamiant-les-grans-oblidades-dun-genocidi-laboral/