Un documental explosiu
Óscar Martín (Aranda de Duero, 1973) és una d’aquelles persones de les que es pot dir que viuen per i per al cinema. Tècnic docent de Comunicació Audiovisual a la Universitat Jaume I, director i productor en Xerea films, vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo gràcies a un fet en aparença anecdòtic: va ser gràcies a un esdeveniment organitzat en una xarxa social, l’objectiu no era altre que el de salvar una de les poques sales de cinema que programaven versions originals a València.
La seva implicació em va cridar l’atenció, i no vaig poder menys que seguir la seva trajectòria intel·lectual i vital, primer amb curiositat i després amb admiració i respecte.
Aquesta implicació era el reflex de tota una manera d’entendre el cinema com a element socialitzador, vertebrador i lúdic -Oscar és devot de les sales antigues, dels cinemes de barri on les famílies obreres sadollaven les seves ambicions estètiques, el seu afany d’aventures i les seves ganes de veure món-, però més enllà d’aquests aspectes, definia també la seva interpretació del cinema com a trinxera, com a element de propaganda i agitació, com a vector d’altres manifestacions artístiques el missatge es multiplicava al ritme de 24 fotogrames per segon.
Des d’aquesta perspectiva és possible comprendre tant el seu primer llargmetratge, Cel·luloide col·lectiu: El cinema en guerra (2009) -un documental que narra com es va dur a terme la socialització de la cinematografia a la guerra civil i com es va cobrir el conflicte, informativament parlant, des ella-, com el curtmetratge que ens ocupa, Falles 37: l’art en guerra, una joia minimalista l’abast, malgrat el seu nom, transcendeix els coneguts localismes fallers.
En efecte, Falles 37 parla d’una època social, militar i políticament convulsa, però també d’una etapa en què -com sempre tardanament a Espanya- arribaven els ecos dels manifestos artístics que s’havien prodigat a Europa des de cinquanta anys abans.
En aquest sentit, el documental narra com Josep Renau, el gran artista gràfic famós per la seva faceta cartellista i després (sobretot a l’exili) muralista, va elaborar un manifest sobre les falles, en el qual es reivindicava la festa no només pel seu potencial propagandístic, sinó també per la seva funció crítica social i que va acabar, per iniciativa del propi Renau i la inestimable col·laboració dels artistes fallers, gairebé tots cenetistes, per impulsar la construcció de quatre falles antifeixistes finançades pel Govern de la República.
El documental mostra, en un treball d’arqueologia reconstructiva digne d’elogi -atès que aquestes falles no van arribar mai a plantarse- l’aspecte que haurien tingut els monuments, mentre la veu pausada de José Sacristán s’esmicola pas a pas cada un dels elements de la seva ferotge crítica antifeixista.
Un dels aspectes més destacables del film és la comparativa entre les falles republicanes i nacionals (plantades ni més ni menys que a Toledo), on es veu a les clares la manca de finor intel·lectual i crítica de les segones, potser pel fet de no comptar amb veritables artistes entre les seves files.
Amb tot, el missatge profund del film sembla clar: la Victòria (que no la pau) va comportar la dissolució de l’esperit crític de les falles, que es plagaron de motius religiosos i elegíacs, a més de l’exili i la diàspora de la major part de els artistes i intel·lectuals que havien contribuït a la seva creació ia la reinvenció de la festa: aquest és el motiu que explica la profusió de festes falleres per mig món, especialment a Sud-amèrica.
Atès que l’Óscar Martín ha estat prou intel·ligent com per no establir comparacions odioses, qui això subscriu no es resisteix a veure en aquella desastre l’origen d’algun dels mals actuals que afligeixen la festa: el tarannà generalment conservador, la complaença amb alguns poders locals abans que la crítica i l’escarni i la sacralització excessiva dels seus postulats, en el seu origen molt vinculats a ritus pagans.
Aquest documental, l’únic però és la seva curtíssima durada -amb prou feines 19 minuts que ens deixen amb ganes de més- és a més d’interessant, necessari: mostra com una expressió cultural popular pot ser revolucionària i transformadora, no ja tant pel descontentament que suggereixi, com pel foment d’una imaginació satírica i explosiva, que posa al carrer l’esperit crític d’uns ciutadans sempre acusats de desafecció política.
Escriu Àngel Vallejo